(Traducció català de Raül Torrents.)
En el document de la Conferència Més Enllà del Creixement se’ns ofereix un futur prometedor: menys producció, menys consum… però, curiosament, més serveis públics, més drets, més democràcia, més de tot el bo i res del bo. Un decreixement de luxe, vaja.
Sabem que el model actual no funciona i aquesta Declaració enumera els sospitosos habituals: capitalisme, patriarcat, colonialisme, extractivisme… tots els vilans del còmic reunits en la mateixa vinyeta. Fins aquí, tot correcte. Però el document evita allò incòmode. Perquè decréixer implica alguna cosa molt senzilla en el nostre dia a dia: implica menys de moltes coses a les que estem acostumats.
Però en lloc de dir-ho amb claredat, el text s’abraona en eufemismes: “transició ecosocial democràticament planificada”, “reorganització democràtica de l’economia”, “viure millor amb menys”. Sona bé, gairebé relaxant, com un anunci de iogurts ecològics. Són expressions que generen una esperança passiva en l’oient igual que altres com: “alguna cosa inventaran”, “algú ja pensarà alguna cosa”, “els polítics ja hi estan treballant”, “no siguem catastrofistes que no és per tant”, etc.
El problema és que el “menys” poques vegades es concreta. Això s’amaga amb un “més”: més temps lliure, més serveis universals, més cures, més democràcia deliberativa. El resultat és un menú polític de bufet lliure: decreixem en recursos, però el plat de drets i serveis públics es desborda.
D’on sortirà tot això en un món que disposarà de menys energia i materials? No importa, sembla que el rellevant és mantenir l’optimisme i que ningú s’espanti.
Com s’exposa bé en el document, continuar amb el sistema actual ens està portant a una situació de malson i barbàrie on es poden desencadenar els pitjors instints humans i posa en joc la nostra vida i la dels nostres éssers estimats. No obstant això, el Decreixement real no és un conte de fades: significa renunciar a comoditats habituals, realitzar sacrificis materials i lidiar amb conflictes socials. I com no volem parlar-ne —perquè ens fa por— ho convertim en un conte edulcorat, ple de promeses i eufemismes.
I aquí s’amaga el perill més gran: quan aquestes expectatives de conte es frustrin —perquè es frustraran—, la gent quedarà en mans del populisme més ferotge del sector més reaccionari. Així doncs, és molt probable que els discursos amables del Decreixement siguin arrasats per propostes autoritàries que prometeran, de forma enganyosa, un retorn al passat a canvi de sacrificis necessaris per a això.
El risc és clar: que el Decreixement quedi atrapat entre les pors que no es nomenen i els eufemismes que el disfressen. I mentrestant, seguim discutint en congressos si són gossos o podencs i redactant declaracions èpiques, com si el canvi s’hi anés a aconseguir sense cap mena de lluita i amb assemblees en línia.
El més honest seria deixar d’afegir tant d’adornament al discurs i reconèixer el que realment implica decréixer. El bo i el dolent. Potser només llavors podrem parlar seriosament i avançar en la direcció correcta evitant les pitjors conseqüències de seguir per la senda del sistema actual.
Nuestra revista recompensa las colaboraciones con 
