Jo acuso (A les vespres de la tempesta que destruirà la ciutat de Barcelona)

(Publicat originalment al bloc The Oil Crash. Traducció: Raül Torrents i Alcover.)

Jo acuso.

Acuso les administracions, passades i actuals, que enmig del caos climàtic creixent van decidir que no era un tema prou important com per prendre mesures adequades per preparar-nos.

Però acuso principalment l’actual Govern de la Generalitat i l’actual consistori de l’Ajuntament de Barcelona de viure d’esquena als signes creixents del perill. Els acuso per ser els que conec millor, però també acuso amb ells tots els governs municipals, autonòmics i de l’Estat espanyol, per la mateixa temeritat i imprudència.

Quan tenim, ara mateix, un mar Mediterrani amb una temperatura superficial 3 graus superior a la que tenia el 1980 i en algunes zones arribant als 5 graus. Quan estem patint una de les pitjors onades de calor marina, en extensió, durada i amplitud, al Mediterrani occidental.

Quan vam patir una terrible DANA a València fa 8 mesos, que va arrivar a ser tan destructiva, entre altres motius, per un mar anòmalament càlid que va proporcionar més energia i més aigua precipitable a les tempestes.

Quan els estudis recents ens mostren que la taxa d’escalfament global s’ha multiplicat per quatre durant l’última dècada i que s’està alterant completament la circulació de l’oceà i l’atmosfera, amb conseqüències que encara no som capaços d’anticipar.

Quan s’estan ignorant tots els avisos de la comunitat científica, dels grups ecologistes, de la pagesia i de la ciutadania en general, que diuen que així no, que per aquí no.

Per tot això, jo els acuso.

Jo els acuso de promoure obres que només serveixen per fer acréixer el desastre, com ara l’ampliació de l’aeroport de Barcelona o el desbrossament d’àmplies zones per donar pas a noves línies d’alta tensió per a l’evacuació d’una hipotètica energia elèctrica renovable que no té demanda. Simplement perquè només són capaços de pensar a fer negocis com sempre, quan el nostre món ha canviat per sempre i és una cosa completament diferent ara mateix.

Jo els acuso, malgrat tenir en aquest precís moment avisos meteorològics molt clars, com l’actual onada de calor i els poc esperançadors pronòstics per a les properes setmanes, de no haver llançat una campanya de protecció de la població, sobretot la més vulnerable.

Jo els acuso de no haver-se preparat per a una necessitat massiva de refugis bioclimàtics, sobretot en una situació d’interrupció del servei elèctric després d’una catàstrofe. I de no haver previst com oferir aigua, aliments, cobricel i assistència mèdica oportuna enmig de la catàstrofe prevista.

Jo els acuso de no haver previst, ni per Barcelona ni per cap altre lloc, mesures per disminuir les pèrdues humanes en cas de grans avingudes, de no haver estudiat quines zones serien més vulnerables, quins edificis o carrers s’enfonsarien.

Jo els acuso de no haver governat per a la majoria, per a la gent que us ha triat per representar-los.

Però, per sobre de tot, jo els acuso de totes i cadascuna de les morts que podien haver evitat i no van voler evitar per prioritzar una visió miop centrada en el benefici econòmic d’uns pocs.

I el meu rancor serà etern pel dolor de totes aquelles persones que conec i que estimo, i que perdran la vida perquè vostès estaven més pendents de complaure el ric que de servir els ciutadans.

NOTA: No cal prendre aquesta frase del títol, impactant, al peu de la lletra. Òbviament, la tempesta no arribarà demà, sinó en un període indefinit de temps, encara que en tot cas no seran molts anys. I, per descomptat, Barcelona no quedarà completament destruïda, però patirà danys importants que l’afectaran durant anys (o fins que la propera tempesta faci aconsellable anar abandonant coses). Finalment, potser Barcelona tindrà sort en el futur més immediat i serà una altra ciutat la que rebi el càstig: poc importa.