Espiritualitats davant el col·lapse

(Publicat originalment a El Salto. Traducció del propi autor.)

Sabiduría inmemorial que regresa. La de la aceptación de los instintos que deconstruyen las construcciones intelectuales (el Espíritu, la Conciencia, la Razón, la Sociedad…) de una humanidad universal, para valorar las costumbres específicas de grupos de hombres arraigados. Es así como debe comprenderse la desenvoltura, cada vez más generalizada, respecto de lo político, así como el retorno de formas tradicionales de existencia, la explosión de la religiosidad, las reivindicaciones por el ‘decrecimiento’, y otras perspectivas ‘arcaicas’ que desconciertan a los observadores sociales”

—Michel Maffesoli (El reencantamiento del mundo, 2009).

Col·lapse, desencantament i espiritualitat

Resulta altament simptomàtic que, a mesura que el procés de col·lapse civilitzatori ha anat avançant, especialment des dels anys 70 del segle passat, mitjançant la progressiva concatenació i intensificació de crisis econòmiques, energètiques, socials i ecològiques, l’àmbit de l’espiritualitat haja experimentat una transformació substancial i radical. Per això aquest article postula que aquesta transformació és, en gran manera, una conseqüència cultural de la consciència reflexiva d’una enfonsament civilitzacional no per sigil·lós menys evident, almenys per als que volgueren sentir, veure i sentir.

Les proves s’han anat acumulant, i mentre la societat aparentment racional basada en els combustibles fòssils es lliurava a un paroxisme d’irracionalitat nihilista supeditada a la taxa de reproducció del capital, paral·lelament ha anat construint-se, ací i allà, de manera diversa i canviant, però continuada, una autèntica anamnesi del numinós. Aquesta anamnesi implica, a un temps, record, rememoració, rescat i actualització dels valors, actituds i pràctiques que testimonien la vigència de l’espiritual i el sagrat, entesa com la producció de significat i sentit, com una cosa especialment valuosa que remet al transcendent i el misteriós. Una cosa que la Modernitat, de la mà de la Il·lustració i les seues idees de culte literalitzador a la Raó, el Progrés, la Ciència i la Tecnologia, va anar progressivament apartant del centre de la vida normativa i la cosmovisió dominant, mentre el materialisme capitalista destruïa implacablement la naturalesa, agranava ecosistemes, degradava paisatges i intentava sotmetre el planeta als seus insaciables apetits de més beneficis. Un abandó o oblit que no
sols està lligat a les transformacions pròpies de la secularització moderna sinó a la mutació i relleu d’uns sabers procedents de l’univers tradicional, conformats mitològicament, per altres vinculats a les preferències hegemòniques del projecte modern il·lustrat, radicalment fàustic i prometeic.

Les dues grans formes tradicionals de coneixement, com eren la filosofia i la religió, van ser centrifugades per la modernitat fins al punt de soltar el llast dels seus aspectes transcendents, substituint les velles sacralitats per altres febles de nou encuny, plenament seculars i civils (Nació, Revolució, Consum, Ciència, Esport). Tal com en el seu moment diagnosticara Max Weber, el món va ser progressivament desencantat, tancat en una gàbia de ferro racional, tècnica i burocràtica, i caldria afegir que era a més una gàbia profundament indiferent, si no hostil, respecte al món natural, tan lligat a les primordials sacralitats animistes. El desencantament (materialisme, antropocentrisme) es va accelerar amb la secularització de les societats, i encara que paradoxalment la modernització va aportar intents compensadors de reencantament lligats al món del consum capitalista, amb el seua hybris delirant, la promoció de l’ego i les seues bones noves del creixement i el desenvolupament, la necessitat de reencantament profund va subsistir, aflorant contínuament en forma de religions civils, d’oci juvenil, d’efusions dionisíaques, de nostàlgia patrimonial del passat o del retorn dels antics coneixements i sabers sobre el transcendent.

D’aquesta manera es va anar produint, mentre el planeta es degradava i les elits globals invertien fortunes per a fer veure que no passava res, l’emergència i desplegament d’una nova espiritualitat o transcendència global, dins de la qual destacarien els anomenats moviments psicoespirituals i ecoespirituals, que intenten conjugar l’herència experiencial i sapiencial de no poques savieses tradicionals d’origen religiós amb els desenvolupaments de la psicologia analítica i transpersonal, el qüestionament d’una ciència deshumanitzada, els estudis sobre la consciència, l’ecologia profunda i una original espiritualitat transversal, pluralista i necessàriament híbrida. En general, aquests moviments s’han mostrat molt sensibles al deteriorament mediambiental, a la demencial manera de vida productivista de la civilització industrial i consumista, a les incessants crisis socials i als negatius impactes d’aquestes en la salut integral de les persones.

L’anamnesi del sagrat que implica el conjunt d’aquestes espiritualitats mutants ha suposat la recuperació, revitalització i reconfiguració de les velles formes de coneixement transcendent vinculat a les antigues filosofies, religions i cosmovisions, per a ser transformades en les noves creativitats culturals.

Aquestes pretenen, com a tret distintiu, superar els dèficits de sentit moderns i postmoderns per a construir una nova visió del sagrat, no necessàriament nostàlgica i conservadora, encara que sempre aguaite el risc del sectarisme i el replegament fonamentalista, sinó lligada a innovadores formes transnacionals de ecoespiritualitat, economia, política i relacions socials, que certifiquen l’avanç d’una connectivitat global multidimensional. La qual cosa és sinònim d’una autèntica refundació del vincle social entorn d’una nova sacralitat difusa, porosa i fluida, on la imaginació i la intuïció d’un vincle còsmic tenen un gran protagonisme. Una sacralitat renovada i fluida, amb àmplies ressonàncies gaianes, que també s’evidencia en tot un conjunt d’espiritualitats laiques, capaces de conjugar a un temps l’immanent i el transcendent per a dotar a l’individu d’una consciència plena de l’existència. Especialment quan aquesta es troba cada vegada més en dubte per l’inquietant i incert horitzó de col·lapse ecosocial en marxa. Es tractaria, en suma, de recuperar un món “amb ànima” enfront d’una societat buida de sentit i conduïda irresponsablement per malvats.

El reencantament del món i les espiritualitats

La dimensió espiritual o la cerca del fet sagrat entés com una cosa lluminosa, numinosa, misteriosa, substancialment simbòlica, forma part de la condició humana, tant en la seua subjectivitat més íntima com en la vida quotidiana, arrelada en l’àmbit social i convencionalment definida dins del camp de la religió. De fet, en l’actualitat som testimonis de com l’esfera religiosa d’horitzons ultraterrenals es troba polaritzada en dues tendències oposades. La primera, cristal·litzada en diversos integrismes, es caracteritza per un rebuig de la modernitat, que es basa en la reafirmació estricta i literal de la tradició específica de cada religió. El fonamentalisme certament es proposa canviar el món i no es limita a aixoplugar-se d’ell, però ho fa sense qüestionar el capitalisme, més aviat ajudant a la seua reproducció. La segona tendència se situa més aviat en una posició de cerca d’alternatives espirituals a les confessions institucionalitzades més que en un rebuig explícit a la modernitat. L’entenem per tant, com a part del procés en els desenvolupaments contemporanis situats en el món occidental, però no sols en aquest, i es caracteritza per la tolerància en relació amb la pluralitat de les visions del món i dels estils de vida, generant composicions religioses a la carta.

El pronòstic de la Il·lustració, segons el qual el procés de la modernitat configuraria unes societats en les quals les religions serien, com a màxim, residus d’un món precientífic i premodern, no s’ha complit. Estem, més aviat, com apunta Michel Maffesoli, en ple procés de re-encantament de la realitat, d’una troballa inesperada del sentit de l’espiritual, un reencantament que té lloc enmig d’un món completament tecnificat que cau a trossos en xocar contra els seus límits biofísics.

S’ha escrit bastant sobre la metamorfosi del sagrat en el món modern, sobre les formes modernes de l’espiritual, sobre la consagració del profà i el retorn del numinós. En conjunt s’ha parlat d’un “nou fermente religiós”, de “despertar”, de “nova consciència religiosa”. Nombrosos autors es refereixen als “nous” moviments religiosos però cal ser conscients que l’etiqueta “nous” remitent a l’eurocentrisme, perquè des d’una perspectiva no occidental, especialment des de la de tradicions panteistes asiàtiques, aquesta religiositat postmoderna es revela una cosa bastant vella. El misticisme i la seua posada en qüestió del protagonisme de l’ego és una opció coneguda en totes les grans tradicions religioses, com ocorre en el si de les tradicions hinduistes, budistes i taoistes, però també en les cristianes, musulmanes i animistes, o en les pròpies de pobles originaris a Amèrica o Oceania.

El ben cert és que el vigent procés de reencantament forma part d’una tendència més profunda cap al reviscolament de la fe en una societat en la qual les zones d’influència de les espiritualitats tradicionals i laiques es creuen fertilitzen, i les condicions fundacionals de les quals són la incertesa fabricada d’una modernitat que transforma les seues pròpies premisses i va directa al col·lapse per la seua mateixa dependència d’un model ecocida i autodestructiu. Però, a més, cada vegada es fa més palés l’emergència i reivindicació d’una forma de “re-ligació” o anamnesi que remunta al que podríem denominar la connectivitat mística. Aquest tipus de connectivitat és el més antigament expressat, perquè apareix explicitat en els missatges de les tradicions místiques espirituals (hinduisme, budisme, taoisme, sufisme, càbala jueva, gnosticisme cristià, alquímia, neoplatonisme, xamanisme), que Aldous Huxley va agrupar sota el rètol de “filosofia perenne”, per a definir el pensament sapiencial derivat de l’experiència mística de l’ésser com a camí d’alliberament interior. Aquestes tradicions místiques, ara reconfigurades, reelaborades, mesclades i actualitzades per l’espiritualitat emergent, subratllen un fenomen: que la trama unificada de la vida es constitueix en la xarxa subjacent que defineix la unitat de la realitat última, que la cultura només pot captar mitjançant la seua pròpia transcendència crítica reflexiva.

Estaria en marxa, doncs, una gran mutació: la que va de la religió convencional i literalista a una espiritualitat plural, global, abstracta i oberta, com a expressió màxima de la vigència del sagrat, que bé pot trobar en la naturalesa una de les seues màximes expressions, si no la major. I és en l’experiència individual on trobem al subjecte religiós modern que es defineix per la seua autonomia, la seua vinculació a la consciència i a la llibertat personal. El subjecte espiritual de l’època del col·lapse civilitzatori és un individu que reivindica la seua autonomia però sentint-se o volent-se integrat en una dimensió vertical i plural de la realitat, en la creença en diferents nivells de la realitat que defineixen el religiós com a vivència espiritual del sagrat.

Capitalisme espiritual i espiritualitats no capitalistes

No obstant això el capitalisme, en la seua contínua cerca de nous mercats, no ha tardat a detectar inèdites oportunitats de negoci. Prova d’això seria l’emergència d’un capitalisme espiritual, és a dir, de tota una creixent mercantilització de la nova esfera psicoespiritual. Com en altres esferes de la producció i el consum, també en l’àmbit transcendent ha anat emergint el que el Sam Keen ha denominat com a “fem espiritual”, una espècie d’acrític totum revolutum de creences, pseudoteràpies, canalitzacions i gurus de diversa procedència, convertit en basta mercaderia per a alimentar térbols negocis sorgits de la desesperació existencial de tants individus.

Però és que, més enllà d’aquest “fem”, d’aquesta banalització de les renovades visions del numinós, una bona part de la nova espiritualitat holística també ha anat adaptant-se a les regles mercantils i entrant en el joc del camp econòmic capitalista. Dit d’una altra manera, la fam d’espiritualitat i transcendència provocada per la mateixa condició destructiva del capitalisme contemporani ha acabat produint, paradoxalment, l’aparició d’un nou nínxol de mercat, el del capitalisme espiritual. L’espiritual absorbit i processat pel món dels negocis com a pura mercaderia. Amb una conseqüència paradoxal: que l’espiritualitat no mercantilitzada, crítica amb eixa mercantilització i les religions dogmàtiques, també ha eixit reforçada, en forma d’espiritualitats no capitalistes, la qual cosa potser ens fa pensar que, pese a l’avanç del col·lapse, continua havent-hi esperança més enllà de les fronteres del capitalisme en descomposició.

L’individualisme utilitari i els seus valors (diners, poder, tecnociència) desenvolupats de la mà del sistema capitalista i el neoliberalisme, no solament mostren símptomes de clar esgotament sinó que, a més, el col·lapse ecosocial en la qual ens anem internant va deixant al sistema seriosament afectat degut a la seua creixent incapacitat per a reproduir-se, regenerar-se i perpetuar-se. Els gravíssims problemes ecològics, el creixent canvi climàtic, el descens energètic, l’alarmant esgotament dels recursos, la falta crònica d’ocupació, la deslegitimació política, el creixent descontentament social, les amenaces ecofeixistes i exterministes, les dificultats estructurals per al bon viure, entre altres problemes, fan ineludible la necessitat d’avançar des d’una societat basada en la competència a ultrança, el creixement material i els combustibles fòssils, cap a una societat basada en l’ajuda mútua, les energies i pràctiques realment renovables, el decreixement, l’autonomia i els valors més democràtics i solidaris. Cada vegada sembla més evident que alliberar-nos de la idolatria del consum i del creixement requereix transformar l’imaginari personal i col·lectiu, modificar la nostra manera d’entendre el món i d’entendre’ns a nosaltres mateixos. I és en eixa cruïlla on les espiritualitats no capitalistes semblen tindre prou a dir i a fer.

La pregunta sobre quina és la naturalesa de l’univers i quin és el lloc que ocupen les persones en ell, sintetitza el que coneixem com la gran pregunta o gran misteri, que des de l’origen dels temps la humanitat no sols s’ha formulat sinó que ha intentat contestar, assajant diferents respostes en funció del moment històric i del context cultural. Per això alguns dels desenvolupaments esdevinguts durant les últimes dècades en les diverses esferes del coneixement persegueixen una tasca d’anamnesi personal i col·lectiva, capaç de reconnectar amb el sagrat, entés aquest amb el contacte amb fonts de transcendència capaces de resignificar la vida en el seu sentit més ampli. Aquesta anamnesi succeeix, alhora, en un context complex de globalització i col·lapse, que porta amb si una connexió transcendent capaç de dotar d’un sentit profund als moderns llaços d’interdependència que s’estableixen entre els individus entre si i entre aquests i el món físic, psíquic i espiritual. En aquest procés, que rescata extenses àrees de les velles formes de saviesa tradicional i les recombina amb aspectes dels sabers moderns, com la psicologia profunda, l’ecologia o les noves fronteres de la ciència d’avantguarda, es configura una nova cultura creativa, al mateix temps que s’imposa la necessitat de l’experiència directa i la comprensió personal i col·lectiva d’aquesta. I no tant a través de sistemes codificats d’idees o formulacions dogmàtiques, com a través de la mateixa vivència que il·lumina aquest canvi transcendent i revolucionari en la visió del món. En suma: espiritualitats vivificants que conflueixen amb alternatives epistemològiques, místiques contrahegemòniques i cosmovisions emancipadores. Un canvi de rumb, una resposta adaptativa al col·lapse inevitable des de l’esperança activa i la resiliència compromesa.