Aprendre a desaprendre l’après

(Poema publicat originalment a l’Escola Massana)

Tenim a tocar l’aigua, i no ens sabem mullar
Nosaltres, qui. —Mireia Calafell

Poc és prou,
massa sempre insuficient.
—Santiago Alba Rico

Aprendre
a desaprendre
l’après.

L’après al diktat de la
memotècnia del poder:
obeir, callar, consentir.
Desaprendre l’horror
—dominar, acumular, posseir.

I en cas de dubte,
dubtar sempre.
És un bona certesa.
La més sòlida, potser.

En cas de dubte, doncs, dubtar.
I en cas d’incendi
o d’emergència
—ecològica, social, feminista—
sortir al carrer.
Sempre.

Aprendre sobretot a no enganyar,
a no autoenganyar-se
i a no deixar-se enganyar.

I sí.
Hi ha d’altres móns,
deia el poeta,
però tots estan en aquest.
Kabul, Aleph, Fal·lujah, Gaza, Gurugú.
Un CIE a la Zona Franca.

I no.
La pregunta ja no és
si un altre món és possible.
Sinó com carai és (im)possible aquest.
Quan no es tracta d’arribar a cap paradís,
perquè amb sortir de l’infern
n’hi hauria més que prou.

Del món tal com és,
ningú pot aterrir-se prou
—Gernika, Auschwitz, Hiroshima, Chernobil.

I tot rau en què
no ens volem creure
el que ja sabem.

Ara que coneixem,
pandèmia en sindèmia,
que l’única forma de salvar-se
cadascú
és salvar-nos
totes alhora.
Més que fer plans,
és temps d’aprendre a desfer-los.
Sabotejar la crueltat que ens planifiquen.
Quan declinar democràcia
és garantir el dret a dir,
en paral·lel al deure d’escoltar
—als afònics, les invisibles, els perseguits.

Ens cal més que mai
una ètica de la contenció,
una praxis de l’autolimitació,
un hort per a l’alteritat.
Deixar espai als altres,
hospitalitat contra hostilitat,
i als que vindran.
I explorar els plaers dels límits.
Que extralimitació
—sobredosi d’hybris, bilis, odis i Co2—
ens en sobra.

Ecologia social d’urgència:
fer-nos càrrec de la nostra pròpia merda.
Pensar en l’abans i el després,
sospesar totes les conseqüències
i repensar el cost de no fer res.
O paguem el preu o en pagarem la factura.
O un pèl més lliures o força més esclaus.

Al país on la mare de déu és negre
i el goril·la era blanc
—diuen, diuen, diuen—
que es farà l’aeroport més verd del món.
Però és en cada gest,
contra cada oximoron,
on cal desfer el camí local
que ens duu a l’escorxador global.

Contra els tirans,
que ho volen manar tot;
i contra els lladres,que tot s’ho volen quedar;
la fràgil escola de la democràcia,
lliures entre iguals i diferents,
i l’ètica de la decència,
des d’on desaprendre
la pitjor versió
de nosaltres mateixos.

Fora de classe
invocar, com antídot, alguns noms
—Neus Català, Montserrat Roig, Tomasa Cuevas.
I escoltar, com a futur, cada supervivent
—Francesc Boix, Joaquim Amat-Piniella, Ferran Planes.

Entre marges i tangents,
allà on passen les coses,
realitat perifèrica contra simulacre pantàllic,
només un consell pràctic precari,
encara que d’escala incongruent,
de la ma, i la neurona,
de Jorge Reichmann:
fer tot el possible
sabent que tot el possible
mai no serà suficient.

Saber-ho per, així,
ara, aquí,
poder tornar a començar.
Encara.
Un altre cop.
Els que calgui.
I només per si un cas.
Per a que mai haguem d’escriure:
per nosaltres no va ser.

I aleshores, clar,
aprendre aprenent
a desaprendre
l’après.

L’apre
l’apr
l’ap
l’a
l’
l

Text-manifest per a l’inici del curs a l’Escola Massana de Barcelona (amb l’ajut, sempre inestimable, de Santiago Alba Rico, Marina Garcés, Xavier Antich, Yayo Herrero i Jorge Riechmann).

Novembre de 2021.

Amat Piniella, Ferran Planes i Joan Pagés, supervivents republicans de Mauthausen. Foto © Pilar Aymerich.