(Translation: Jose Romarís.)
En els últims anys no deixem de veure notícies relacionades amb la descarbonització de l’economia que ometen qualsevol qüestionament del model de creixement constant que regeix actualment el destí de les nostres societats. Alguns van encara més lluny i utilitzen el dogma de la solució tecnològica com a base per a parlar d’un desacoblament de l’economia i els recursos naturals, postulant, de manera contrària a qualsevol principi natural, que serem capaços de créixer indefinidament en la quantitat de béns i serveis que oferim i consumim sense que això repercuteixi de manera rellevant en els ecosistemes que habitem.
Tanmateix, la realitat no deixa de desmentir aquestes propostes. No és cap novetat que la transició a les energies renovables i la gradual electrificació de diversos sectors vindrà acompanyada d’un ús intensiu de matèries primeres, en concret d’uns certs metalls indispensables per a les noves tecnologies. Tampoc és cap novetat que en paral·lel a aquest increment de la demanda prevista de matèries primeres s’està donant ales a nous projectes miners, entre ells alguns que podrien portar amb si gravíssimes conseqüències mediambientals, com la mineria dels fons oceànics, uns altres que després de l’oxímoron de mineria sostenible amaguen les mateixes pràctiques de sempre i, finalment, alguns amb tints més extravagants, com la mineria d’asteroides o la mineria lunar.
Estudis recents[1] mostren que les activitats mineres dirigides específicament a la producció d’energia renovable exacerbaran les amenaces a la biodiversitat a tot el planeta. Es calcula que una extensió de fins a 50 milions de km2 de la superfície terrestre podria veure’s afectada per aquestes activitats extractives, incloent àrees protegides i algunes de les poques zones verges que encara queden en el globus. Les conseqüències immediates ja les coneixem: degradació del sòl degut al drenatge àcid de les mines, desforestació, estrès hídric i contaminació. Sembla així que el projecte de la transició energètica continua obviant que el paradigma extractivista no és ja una estratègia viable per a assegurar el benestar de les nostres societats i la conservació del medi ambient.
Així, mentre les elits globals responsables de les grans decisions habiten en aquesta contradicció per una notable falta d’audàcia, la població assisteix confusa a un degoteig constant de catàstrofes naturals i esdeveniments biològics d’abast global que ens sumeixen a tots en un inquietant dilema: som capaços d’imaginar un futur millor o vivim presos de visions distòpiques que tenallen la nostra capacitat per a actuar? Doncs bé, imaginar un futur millor és l’exercici que ens proposen Joám Evans Pim i Ann Dom (Seas at Risk) a l’informe recentment publicat Breaking free from mining (disponible en castellà amb el títol Un mundo sin minería). En aquest conscienciós treball, els autors ens fan deixar anar amarres des d’aquest present tenallador cap a un 2050 en el qual ja ha tingut lloc un canvi veritablement transformador. Ens fan situar-nos en aquest futur propici i investigar com hem arribat fins ell, quins canvis van ser necessaris, quines decisions clau va caldre prendre i com de prop vam haver d’estar de l’abisme per a retrocedir.
Amb una encertada combinació de rigor i imaginació, l’informe fa un detallat repàs a la bibliografia més recent i les dades més reveladores publicades per organitzacions com el Banc Mundial, el Panell Internacional dels Recursos, l’Agència Internacional de l’Energia o l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmics per a arribar a la conclusió que els escenaris proposats per aquestes institucions s’aferren a un tecno-optimisme que evita qüestionar-se el model de creixement constant actual i fia la nostra sort a les cartes de l’eficiència i la innovació.
No obstant això, ens mostren els autors, la solució tecnològica no serà suficient. És curtterminista i superficial, i en molts casos ha demostrat ser una proposta que reforça el paradigma extractivista amb la finalitat de sostenir un creixement verd que només beneficia als països i regions hiperdesenvolupats. La demanda de sistemes d’emmagatzematge d’energia per a l’aprofitament de les renovables, els vehicles elèctrics, la digitalització, la urbanització i un augment general en el consum de recursos entre una població sempre creixent evidencien la insostenibilitat d’un sistema aferrat al creixement del PIB com a paràmetre de referència del que és una societat pròspera. La pregunta clau llavors és la següent: som capaços d’imaginar-nos un model més viable que el de l’extractivisme?
La resposta pot estar més a prop del que ens imaginem. Moltes de les llavors del canvi de les quals parla l’informe ja estan arrelant. Tímidament, potser, però també és cert que la pandèmia de COVID ha tingut un efecte sensibilitzador que segurament promogui canvis més aviat del que s’havia pensat. Iniciatives en l’àmbit de l’economia circular, la tecnologia, l’eficiència i la innovació són passos importants si es donen en la direcció correcta. Però el veritable canvi ha de ser més profund. Haurà de desafiar les estructures econòmiques vigents i orientar-se cap a una economia centrada en la suficiència abans que en l’eficiència, en la desacceleració controlada, en el benestar de tots els pobles i en una distribució justa i equitativa dels recursos.
Des d’aquest futur possible del 2050, l’informe repassa els que van ser canvis fonamentals per a arribar fins allà. Canvis en la producció i el consum d’energia, en els sistemes de mobilitat, en l’obsolescència programada i la percebuda, la gestió de residus, les noves maneres de pensar les ciutats, el món rural, els habitatges i, en general, una nova manera de viure l’espai i el temps més humana, allunyada de moltes de les concepcions patològiques del món actual.
En l’àmbit particular de la mineria, l’informe incideix en la importància que tindran en el futur les matèries primeres secundàries, això és, els materials recuperats de les deixalles electròniques, residus de la construcció, abocadors urbans… És l’anomenada mineria urbana i de residus, una via que val la pena explorar en un moment en què la quantitat d’alguns materials ja extrets del subsol és equivalent, o fins i tot major, a la qual roman sense extreure (és el cas del coure, del qual un 50% de les reserves globals ja està sobre la superfície terrestre). En els nostres calaixos i abocadors resideixen oblidats materials que podrien alleujar la necessitat de minar la terra.
Com a aportació personal a aquest complet treball de Joám Evans Pim i Ann Dom, m’agradaria incidir en dues realitats que crec caldrà tenir molt en compte en els pròxims anys. La primera es refereix a les polítiques d’innovació de la Unió Europea i el finançament associat a aquestes. Des de programes com a Horitzó 2020 i institucions com EIT RawMaterials s’han vingut finançant projectes relacionats amb les matèries primeres amb escàs o cap interès a promoure solucions mediambientalment viables. Més aviat sembla que s’estiguessin buscant noves perifèries dins de la Unió Europea de les quals extreure la poca riquesa que encara queda. Els seus actors, en la majoria dels casos representants de la indústria minera acompanyats de polítics regionals que fan de ambaixadors per a aquestes corporacions, utilitzen un desgastat discurs que culpabilitza al ciutadà fent-li veure que és necessari continuar minant la terra per satisfer les seves necessitats materials. Quantes vegades hauré assistit a l’argument fal·laç que la mineria en sòl europeu és necessària perquè tots volem tenir un telèfon mòbil en les nostres butxaques!
La segona reflexió que m’agradaria fer està referida a algunes de les propostes actuals dirigides a un futur amb maneres de vida més senzills, amb consums suficients i no exorbitants com els actuals. Algunes de les més habituals inclouen la reducció de les hores i dies de treball, el canvi de la propietat de cotxes o habitatges a l’ús compartit, la reducció dels viatges, la reparació abans que la compra de nous productes, etc. M’inquieta pensar que aquestes mateixes propostes que haurien de funcionar en un futur millor per a tots es converteixin en distopies per a una part de la població distorsionades sota el paradigma neoliberal. Es convertiran aquestes idees en una vida en precari per a una part de la societat (sense treballs estables, sense possibilitat d’accedir a habitatge o béns bàsics, sense accés a activitats d’oci) no com a fruit d’una elecció sinó d’una desigualtat creixent? Com distingir quan estem defensant una idea que ens portarà a un futur millor d’una que, amb el mateix resultat, només impliqui precarietat en una societat dual de classes mitjanes acomodades i consumistes d’una banda i classes baixes en risc constant de pobresa per un altre?
El que sembla clar és que la brutícia sota la catifa no és tecnològica, sinó política i social, de convivència i de valors. No hi ha solució tecnològica que redreci els resultats d’un model polític i econòmic regit pels principis del creixement constant i la competitivitat. Som llavors capaços d’imaginar un futur millor per a tots? En la meva humil opinió crec que no hem de tenir al cap una utopia a la qual arribar, sinó un món pel qual treballar amb constància i convicció. Com adverteix el sociòleg Hartmut Rosa en la seva obra Alienació i acceleració, “la lògica de la competència i l’acceleració no té cap fre o límit intern”. D’aquesta absència de frens o límits interns ens parlava també Max Weber en afirmar que el capitalisme no arribaria a la seva final abans que “l’última tona de mineral es fongui amb l’última tona de carbó”. No podem asseure’ns a esperar que arribi la fi d’un ordre econòmic que per si mateix no serà capaç de parar. Per això és tan important actuar, començant per desfer-nos mentalment de distopies paralitzants i atrevir-nos a imaginar.
Notes
[1] Sonter, L.J., Dade, M.C., Watson, J.E.M. et al. Renewable energy production will exacerbate mining threats to biodiversity. Nat Commun 11, 4174 (2020). https://doi.org/10.1038/s41467-020-17928-5
Nuestra revista recompensa las colaboraciones con 
