La Calòrica: un mirall del problema climàtic

De què parlem mentre no parlem de tota aquesta merda. Companyia La Calòrica. Teatre Poliorama. Barcelona, 25/07/2021

Em vaig comprar probablement la millor entrada. Estava al bell mig del rengle 2 de l’amfiteatre. No tenia ningú al davant, per motius Covid. No era ple del tot, però gairebé. Em va costar 31€.

Quan feia uns minuts que havia començat vaig sentir la pulsió de marxar a la vista del discurs negacionista i capacitat de convicció que va gastar la primera actriu, en un solo molt ben interpretat. Per si s’hagués quedat curta, va insistir en que hi ha un percentatge singularment elevat de xiquets en edat infantil que pateixen de angoixa, desesperança i depressió. Semblaria com si aquest fos l’únic entrebanc capaç de torbar la seva pau espiritual, però l’actriu assegura que l’afer del canvi climàtic els supera, els resulta una càrrega brutal, no assumible per l’edat. Potser és veritat, però després d’un discurs negacionista amb parença de convicció sonava fatal.

Així es va anar desplegant una escenificació que esdevingué magnífica i que anava variant de tant en tant. La factura tècnica de l’espectacle estava molt ben resolta, malgrat la notable complexitat.

L’obra té l’enorme virtut d’incorporar en dues hores ininterrompudes una gran quantitat de preguntes i problemes essencials que no deixen indiferent l’espectador en cap moment. Des del “panell d’experts” amb un conspiranoic à la Vox, una científica-divulgadora sense posició definida i un capellà que acaba amb infart … fins a l’Assemblea de Veïns d’un edifici que s’enfonsa i on tothom mira de parlar d’una altra cosa o problema per esquivar com per reflex la qüestió estructural de que els vàters dels baixos de l’edifici vessen merda i pudor i les parets es van esquerdant, moderadament però progressiva. I tot això en clau d’humor! No vaig riure gaire, la veritat, en tot cas molt menys que el públic en general. Potser perquè estava molt atent a tot plegat, i hi anava més com a analista que com altra cosa.

No hi podia faltar la companyia Ndesa (amb molts altres logos suggeridors) fardant d’haver cooptat la COP25 de Xile-Madrid i que tempta la divulgadora, a la barra d’un bar, oferint-li que inauguri l’esdeveniment aigualint la jugada. Si que hi ha canvi climàtic, però no és tan greu com el pinten. És el que es tracta de promoure.

Pobre noia, acaba farta de canuts amb el progre de l’edifici intentat aguantar una tensió que el guió no resol.

L’obra seria teatre de l’absurd si la metàfora que escenifiquen no fos tan real i colpidora. El que fa es posar-nos davant dels ulls, amb humor i rigor, a nosaltres mateixos, a tots aquells, que som tots, que voldríem que tot això no fos tant greu mentre la realitat se’ns va presentant ben pitjor que els més dolentes perspectives tingudes per oficials.

Home, al començament t’empastifen de merda d’una manera que em va resultar escatològica en excés. Deu estar pensat per tal de començar estovant el personal i que el missatge central arribi millor. Però arriba un moment en que enlloc de baixar-te les defenses te les pot fer elevar.

Em va sorprendre en gran manera la durada dels aplaudiments. Minuts, bastants minuts. Molt més propi d’un concert clàssic que d’una obra de teatre actual. Endut per l’egregor, jo mateix vaig aplaudir amb entusiasme fins al darrer moment.

I és que el canvi climàtic, el canvi fonamental que ens ve a sobre, toca fibres molt profundes. Gràcies La Calòrica per fer-nos-les avinent.