La Calòrica: un mirall del problema climàtic

///
Share

De què parlem mentre no parlem de tota aquesta merda. Companyia La Calòrica. Teatre Poliorama. Barcelona, 25/07/2021

Em vaig comprar probablement la millor entrada. Estava al bell mig del rengle 2 de l’amfiteatre. No tenia ningú al davant, per motius Covid. No era ple del tot, però gairebé. Em va costar 31€.

Quan feia uns minuts que havia començat vaig sentir la pulsió de marxar a la vista del discurs negacionista i capacitat de convicció que va gastar la primera actriu, en un solo molt ben interpretat. Per si s’hagués quedat curta, va insistir en que hi ha un percentatge singularment elevat de xiquets en edat infantil que pateixen de angoixa, desesperança i depressió. Semblaria com si aquest fos l’únic entrebanc capaç de torbar la seva pau espiritual, però l’actriu assegura que l’afer del canvi climàtic els supera, els resulta una càrrega brutal, no assumible per l’edat. Potser és veritat, però després d’un discurs negacionista amb parença de convicció sonava fatal.

Així es va anar desplegant una escenificació que esdevingué magnífica i que anava variant de tant en tant. La factura tècnica de l’espectacle estava molt ben resolta, malgrat la notable complexitat.

De què parlem mentre no parlem de tota AQUESTA merda és una auca ecologista, una cursa desesperada entre escales i replans, una comunitat enfrontada a l'terrible repte d'organitzar-abans que l'aigua els arribi a coll. Alguna cosa fa olor de podrit. No pot seguir negant l'evidència. Mentre nosaltres continuant aquí parlant de les nostres obsessions, la taca d'humitat s'estén, les canonades s'embussen, les parets s'esquerden ... Reconèixer el problema és - ja ho diuen - el primer pas per solucionar-ho. Però estem realment disposats a donar el segon pas?
De què parlem mentre no parlem de tota AQUESTA merda és una auca ecologista, una cursa desesperada entre escales i replans, una comunitat enfrontada a l’terrible repte d’organitzar-abans que l’aigua els arribi a coll.
Alguna cosa fa olor de podrit….

L’obra té l’enorme virtut d’incorporar en dues hores ininterrompudes una gran quantitat de preguntes i problemes essencials que no deixen indiferent l’espectador en cap moment. Des del “panell d’experts” amb un conspiranoic à la Vox, una científica-divulgadora sense posició definida i un capellà que acaba amb infart … fins a l’Assemblea de Veïns d’un edifici que s’enfonsa i on tothom mira de parlar d’una altra cosa o problema per esquivar com per reflex la qüestió estructural de que els vàters dels baixos de l’edifici vessen merda i pudor i les parets es van esquerdant, moderadament però progressiva. I tot això en clau d’humor! No vaig riure gaire, la veritat, en tot cas molt menys que el públic en general. Potser perquè estava molt atent a tot plegat, i hi anava més com a analista que com altra cosa.

No hi podia faltar la companyia Ndesa (amb molts altres logos suggeridors) fardant d’haver cooptat la COP25 de Xile-Madrid i que tempta la divulgadora, a la barra d’un bar, oferint-li que inauguri l’esdeveniment aigualint la jugada. Si que hi ha canvi climàtic, però no és tan greu com el pinten. És el que es tracta de promoure.

Pobre noia, acaba farta de canuts amb el progre de l’edifici intentat aguantar una tensió que el guió no resol.

L’obra seria teatre de l’absurd si la metàfora que escenifiquen no fos tan real i colpidora. El que fa es posar-nos davant dels ulls, amb humor i rigor, a nosaltres mateixos, a tots aquells, que som tots, que voldríem que tot això no fos tant greu mentre la realitat se’ns va presentant ben pitjor que els més dolentes perspectives tingudes per oficials.

Home, al començament t’empastifen de merda d’una manera que em va resultar escatològica en excés. Deu estar pensat per tal de començar estovant el personal i que el missatge central arribi millor. Però arriba un moment en que enlloc de baixar-te les defenses te les pot fer elevar.

Em va sorprendre en gran manera la durada dels aplaudiments. Minuts, bastants minuts. Molt més propi d’un concert clàssic que d’una obra de teatre actual. Endut per l’egregor, jo mateix vaig aplaudir amb entusiasme fins al darrer moment.

I és que el canvi climàtic, el canvi fonamental que ens ve a sobre, toca fibres molt profundes. Gràcies La Calòrica per fer-nos-les avinent.

Share

Ferran Puig Vilar es Ingeniero Superior de Telecomunicación de titulación y periodista científico y técnico de ejercicio. Trabajó durante más de 30 años en el mundo de la edición, la comunicación y el periodismo técnico y profesional. Fue presidente de la Asociación de Prensa Profesional (APP) entre 1987 y 1996. Ha dedicado los últimos 10 años de su vida al estudio primero y la divulgación después de la problemática del cambio climático y la escasez energética.

Deixa un comentari

Your email address will not be published.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Artículo anterior

Quan despertem, la crisi climàtica i sistèmica encara hi serà. Propostes sostenibles per evitar el col·lapse en la post-pandèmia

Siguiente artículo

Un món sense mineria: un objectiu necessari que hem d’atrevir-nos a imaginar

Lo último de Blog