Quan despertem, la crisi climàtica i sistèmica encara hi serà. Propostes sostenibles per evitar el col·lapse en la post-pandèmia

(Publicat originalment a Intersindical – Quaderns sindicals del País Valencià, n. 76, maig 2021.)

La crisi sanitària ha arribat en un moment en què ja patíem dos importants reptes: el canvi climàtic i el zenit en l’energia procedent dels combustibles fòssils. Aquests han permés un desenvolupament social i un creixement econòmic sense precedents, però també han provocat l’emergència climàtica. Sense la seua energia s’enfonsa la societat, ja que les fonts renovables presenten greus limitacions i necessiten quantiosos recursos naturals, ja escassos. Són problemes que prosseguiran quan superem la crisi sanitària.

La pandèmia ha provocat una crisi econòmica conjuntural, però els altres dos reptes impliquen una reducció estructural del nivell de l’economia, no sols per la voluntarietat d’atenuar el canvi climàtic, sinó també per la disminució de l’energia barata, abundant i versàtil. Per això, a la transició energètica ha d’unir-se la transició cap a societats amb menys energia i activitat econòmica.

Els actuals plans de recuperació, transformació i resiliència incorporen principalment mesures de reactivació econòmica i reconstrucció d’allò que existia, però no d’autèntica transformació. És més, l’augment de complexitat en els processos i tecnologies, així com el manteniment de la globalització, impliquen caminar en sentit contrari a la resiliència.

Dotar de resiliència al sistema significa preparar-lo per a afrontar aquests reptes, que es concreten en amenaces com: falta de béns clau per a l’economia local; augment de fenòmens climàtics extrems; pertorbacions en la producció agrícola, ramadera i pesquera; augment de patologies; greus impactes en ecosistemes; inseguretat en la disponibilitat d’aigua; reducció i interrupcions del comerç internacional; fallida d’empreses dependents del turisme i la globalització; desaparició de determinats productes petroquímics; reducció de la producció agroindustrial d’aliments; problemes en el subministrament elèctric; desocupació massiva; potencials desordres públics; etc.

Per tant, la crisi s’ha d’abordar tenint en compte la resta de crisis. Caldrà aprofitar les ajudes públiques per a, al mateix temps, atenuar l’impacte mediambiental i garantir els subministraments bàsics, evitant els projectes fantasiosos nascuts al caliu dels programes de recuperació. Entre els sectors que probablement minvaran el seu pes per resultar obsolets o contraris als objectius de la transició hi ha l’automoció, l’aeronàutica, el turisme massiu, els plàstics o els fertilitzants químics, entre altres. En aquests casos, les ajudes no haurien d’anar encaminades a mantindre el nivell del sector, sinó a la reconversió laboral dels treballadors afectats.

Llavors, com afrontar una crisi conjuntural com aquesta al temps que afrontem la crisi integral? Com guanyar resiliència davant dels reptes enunciats? Amb la perspectiva de preparar el sistema per a anticipar les crisis latents i evitar un col·lapse social, presente algunes propostes:

• Repartiment del treball. Menys hores per persona treballadora, però manteniment de l’ocupació. Repartiment extensible a les tasques domèstiques, de cura, associatives i comunitàries.
• Més autosuficiència territorial en béns i serveis fonamentals. Disposició d’un mapa exhaustiu de la producció local, per a conéixer què produïm i on, i creuament amb un repertori de necessitats bàsiques (alimentació, productes de primera necessitat, roba, productes sanitaris, de higiene o neteja…), per a detectar les vulnerabilitats davant de desproveïments per falta d’energia o de transports, pandèmies, pertorbacions climàtiques, conflictes bèl·lics o guerres comercials. Serà la base per a eventuals plans de contingència.
• Ruralització. Reducció de la concentració en grans ciutats i impuls a la re-ruralització. Treball i teletreball atractius en nuclis rurals, millors sistemes d’informació i comunicació. Foment de la producció, els serveis i el consum local.
• Plans de resiliència productiva que abracen els dos punts anteriors. Formació en determinades ocupacions, reconversió d’indústries, reaprofitament de terrenys agrícoles: agroecologia, sobirania alimentària, transferència de coneixements dels llauradors tradicionals i de les cooperatives agrícoles, etc.
• Educació. Incorporació en el currículum de coneixements i aptituds fonamentals: nocions d’agricultura per entendre els cicles naturals, reparacions bàsiques que allarguen la vida dels objectes, cuina bàsica, cures essencials, etc. Preservació dels sabers tradicionals amb material escrit i audiovisual sobre coneixements pràctics. Formació ciutadana en pràctiques sostenibles.
• Economia més diversificada. Disponibilitat de fons de reserva de béns i serveis bàsics o amb capacitat local per al seu subministrament per a garantir la resiliència comunitària.
• Seguretat i sobirania energètica. Control públic de les principals fonts energètiques, aposta per energies renovables (acceptant-ne les limitacions), impuls a les comunitats energètiques locals, promoció de la reducció del consum energètic, etc.
• Reducció de la mobilitat motoritzada. Teletreball amb criteris de racionalitat energètica en tots els sectors possibles, barriades multifuncionals i auto-contingudes –Ciutat de 15 minuts–, bicicletes i vehicles de mobilitat personal, transport de baixes emissions (trens, tramvies, no a les locomotores dièsel, disminució de l’alta velocitat, reconversió del transport marítim), supressió d’ajudes al transport aeri, etc.
• Habitatges nous i reformats amb baix consum energètic. Orientació, canalització de corrents d’aire, sistemes passius, aïllaments, etc.
• Control d’aqüífers. Anticipació per garantir el proveïment d’aigua per al consum humà i els productes alimentaris bàsics.
• Disminució i reutilització d’envasos.
• Reducció de l’obsolescència dels aparells. Foment del lloguer en compte de l’adquisició, que trasllada als productors la responsabilitat de garantir una llarga vida útil als dispositius.
• Condicionament de les zones de costa. Previsió de la regressió per canvis en els corrents marins, per menors aportacions d’arena i per l’elevació del nivell del mar.
• Abandó del PIB per càpita com a principal indicador del benestar. Més atenció a la distribució de la renda i a la satisfacció de les necessitats bàsiques a tothom, també de les generacions futures.
• Foment d’hàbits de vida més frugal. No a la publicitat comercial massiva que provoca la insatisfacció permanent i el creixement de pseudo-necessitats.