(Article publicat inicialment a La Realitat en tres peces, que publiquem amb el permís de l’autor en un únic article. Formen part d’una sèrie d’articles encara no tancada.)
Primera escena: s’alça el teló
Aquest petit article vol obrir una sèrie de peces sobre què és, les formes, límits i història política i econòmica de l’energia, o en tot cas des del punt de vista de l’energia. La intenció és posar sobre la taula certs elements al voltant d’aquesta per poder encarar els reptes polítics que tenim al davant des d’una perspectiva emancipadora i materialista. Aquest primer material donarà unes pinzellades sobre l’energia en termes físics i la seva relació amb l’ecologia.
Com recollia el llibre pòstum de Paco Fernández Buey Para la tercera cultura, “sense cultura científica no hi ha possibilitat d’intervenció raonable sobre els debats públics”. I menys en un moment com l’actual, on la major part dels conflictes més importants i escenaris oberts requereixen d’un cert, sinó molt, coneixement científic. L’escola i el sistema d’estudis implantat no ajuden. Jo, havent seguit l’itinerari establert de lletres, en sóc conscient. Des de fa anys batallo per fer-me una idea sobre certs temes en els quals no tinc un base ben establerta. Penso, com pensava Manuel Sacristán, que la universitat tan sols empitjora el problema. Que la filosofia és una forma de pensar, però que sense una base de coneixements científics aquesta tan sols podrà alçar castells en l’aire.
Què és l’energia?
Així doncs, què nassos és l’energia? Podem començar pel que no és, no és una cosa material, no està en els cossos. És quelcom abstracte que associem a un cos o sistema en funció de com està en cada moment (abans i després). Una forma de definir-la en poques paraules és la capacitat de realitzar treball. Aquest pot consistir a pujar les escales amb una bossa d’un kg, impulsar un tren de Barcelona a Granollers o enviar un coet a Mart. Les modalitats de treball són il·limitades, però tan sols existeixen unes poques classes d’energia: cinètica, potencial gravitatòria, magnètica, elèctrica, química i l’energia dels enllaços nuclears. Un tipus d’energia pot transformar-se en un altre. L’única forma que tenim per aproximar-nos a ella és a través d’una sèrie de relacions matemàtiques.
La calor i el treball són processos, que no coses, o modes diferents de transferència d’energia. El treball és la transferència d’energia en una acció coherent. Quan colpegem amb el peu estem transferint l’energia cinètica d’aquest a una pilota en un moviment coherent. La calor, o millor dit, el flux calorífic, és la transferència d’energia a través de gradients de temperatura. Quan escalfem un pot transferim energia per escalfament, però, a diferència del treball, de forma no coherent, dispersa. Quan un sistema guanya energia un altre en perd, i viceversa. La primera llei de la termodinàmica o llei de conservació de l’energia ens diu que aquest canvia de forma però en termes globals mai desapareix.
Una de les diferències entre treball i calor és que el primer mecanisme té una capacitat d’aprofitament de l’energia transferida major que el segon (les d’inducció són més eficients que les vitroceràmiques per exemple).
Aquí entraria en joc un concepte important, l’exergia o energia útil. Però millor ho deixem per un altre moment. No ens entortolliguem.
La idea la natura avorreix els gradients és aquí cabdal. Un gradient és una diferència de temperatura, concentració química o pressió, entre dos objectes o al llarg d’una distància. Perquè existeixi qualsevol canvi es necessita un intercanvi d’energia i perquè es pugui donar aquest hi ha d’haver un gradient, una concentració d’energia a dispersar. Qualsevol canvi. Aquesta mania universal, doncs, té com a resultat que els gradients tendeixin a desaparèixer, a dispersar-se conforme a la segona llei de la termodinàmica. I resulta que no hi ha agent més eficaç que els sistemes complexos en aquesta feina, vius o no vius. Pensem, per exemple, en una tempesta, un procés complex, coherent respecte al seu voltant, eficient en eliminar els gradients de temperatura i pressió. Bellíssim. També els corrents oceànics, particularment el de l’Atlàntic i el de Kuroshio. També una explosió, cert, però aquest tipus de comportaments tan sols es donen quan, per dir-ho d’alguna manera, no hi ha més remei.
El gradient per cert més bèstia i influent que existeix a prop nostre és el solar. La diferència energètica entre el Sol i l’espai. I la Terra enmig, nodrint-se’n.
Un repàs històric
La ciència s’ha dedicat a estudiar l’energia i les seves transformacions des de Newton, amb ganes i empenta però, a partir de la invenció de màquina de vapor. Primer es va inventar la màquina i després, en successius intents per comprendre que passava i millorar-ne l’eficiència, va venir la teoria: la termodinàmica tradicional. Aquesta es va dedicar a estudiar l’energia i la matèria en situacions artificials d’aïllament absolut. Una de les conclusions és que tot acaba en una paralització completa, equilibri màxim, caos, una distribució aleatòria de les partícules: apareix aquí el que coneixem com a entropia, la mencionada i famosa segona llei, formulada de forma estadística. Aquesta particularitat dels estudis científics d’estudiar sistemes tancats va fer que s’estengués aquesta noció a l’univers sencer en un intent de poder realitzar descripcions acurades i generalitzacions amb capacitat predictiva. Tot acabarà morint, o com deia T.S. Eliot “no s’acabarà amb una explosió, sinó amb un sanglot”.
Al parlar d’entropia és interessant entendre que aquesta no és equivalent a desordre. J.C. Maxwell deia que “l’ordre no és una propietat de les coses materials en si mateixes, sinó tan sols una relació per la ment que les percep”. El terme correcte seria dispersió.
Tornem al sanglot. No obstant a l’univers la regla no és aquesta, no ens trobem amb aquestes situacions, tan sols es donen en els laboratoris humans, al nostre voltant el que veiem són sistemes complexos, oberts contínuament a fluxos d’energia. I també és dubtosa l’afirmació que tot vagi morint, consumint-se en un equilibri perpetu. La vida i la seva història indiquen el contrari: un augment de la complexitat creixent. Com s’expressa la segona llei en aquest entorns doncs?
Saltem. Ja en el segle XX, va anar sorgint la termodinàmica de sistemes oberts o del no equilibri (TNE), una nova ciència que, a cavall entre la física i la biologia, intentà —i intenta encara— comprendre com les transformacions energètiques i els seus fluxos produeixen sistemes complexos, és a dir estructures que, tot i que obertes i connectades al seu entorn, se’n diferencien; autorganitzades, coherents, que tendeixen a créixer i reproduir-se. Des de la vida mateixa fins a remolins, fenòmens meteorològics, platges, aeroports o treballadors de la construcció. Tot el que veiem, el que som i ens envolta són sistemes oberts i complexos. L’interès a comprendre quin temps farà demà, com funcionen els ecosistemes i de quina manera ens els anem carregant va anar creixent.
El camí dels ecosistemes
Cap a la dècada del seixanta, per exemple, Ramon Margalef, un català internacional que se’n diu, introduí la termodinàmica i la teoria de la informació en els seus estudis ecològics sobre el Mediterrani i mostrar que si un ecosistema no està sotmès a un estrès determinat (contaminació, augment de la temperatura, etc.) aquest creixerà, madurarà i, passant per vàries etapes, anirà convertint-se en un sistema més organitzat, complex i eficient energèticament, capaç de degradar tots els gradients energètics disponibles de la forma més completa possible.
Aquest camí pel qual passen els ecosistemes primer produeixen molta entropia de forma basta, però en arribar a aquesta maduresa aquests deixen de créixer i es centren en el que podríem dir-li operacions de manteniment, consumint més energia en termes globals però fent-ne un ús més eficient per perllongar-se en el temps. Sense cremar-se ni apagar-se. Màgia de la bona.
L’energia procedent del Sol i la composició original de la Terra és el que impulsa els sistemes naturals que ens envolten, vius o no. L’origen de la vida no és ja un misteri sinó un problema científic. La famosa adaptació, ens diu la TNE, es dona en l’ecosistema sencer, no tan sols en les espècies. Cada cop més l’energia juga un paper fonamental a l’hora d’entendre la natura, aquí, ara i al llarg del temps.
El que coneixem com a vida deriva d’estructures complexes transformadores d’energia que tan sols més tard van començar a desenvolupar gens. Lluny de la perspectiva clàssica darwiniana, on aleatorietat i temps es conjuguen com la font de la diversitat, la vida exhibeix processos direccionals. Eric D. Shneider i Dorion Sagan argumenten que, per ser precisos, hem de parlar de procés vital en comptes de vida.
Connexions amb l’economia
Segons aquest punt de vista els ecosistemes són processos captadors, degradadors i emmagatzemadors d’energia. Al llarg del temps els ecosistemes, valent-se dels diferents tipus de gradients energètics que es donen de forma natural en l’entorn, fan augmentar la producció d’entropia —sobretot en el seu entorn—, l’eficiència i la magnitud del processament energètic, la biomassa total, la diversitat d’espècies, el reciclatge, l’homeòstasi i el temps de residència dels elements biològicament importants. Tots aquests factors augmenten al llarg del temps evolutiu, conferint-li direccionalitat al mateix. Major complexitat, major capacitat de dispersió. Curiós. Com més madur és un ecosistema més i millor energia degrada i l’evolució afavoreix aquells organismes experts en la gestió dels fluxos termodinàmics.
I això no tan sols passa en la natura. També en l’economia. Pels volts dels setanta, per exemple, l’economista ecològic Georgescu-Roegen a través d’un pioner treball transdisciplinari indicà que l’economia està subjecta a límits pel que fa al creixement i que aquesta “consisteix en transformacions contínues de baixa entropia en alta entropia, això és, en residus irrecuperables, o en termes més coneguts, pol·lució”. Els recursos emprats no es poden tornar a utilitzar, sempre hi ha una pèrdua. I tot i que, com hem vist, es pot arribar a un punt de maduresa en el que els ecosistemes es dediquin a perpetuar-se en el temps aquesta sembla que no és precisament la situació —i l’objectiu— de les nostres actuals economies. Créixer i més créixer.
Es necessita energia per realitzar qualsevol activitat vinculada al PIB, se’n necessita per conrear aliments, per cuinar, per moure’ns, per escalfar-nos, per construir, per produir qualsevol mena de producte. Sense energia doncs l’economia mundial se’n va a norris. Des de principis del segle XIX el consum d’energia mundial s’ha multiplicat de forma mai vista. Entendre com funciona aquest procés, com es va donar i les conseqüències és vital.
Per fer-nos una petita idea i per acabar, un litre de petroli conté uns trenta milions de joules d’energia, és a dir, si transformem aquesta xifra en hores de treball físic humà i tenint en compte que una persona pot desenvolupar una potència muscular (energia produïda per cada unitat de temps) d’uns cents watts (transformats en joules serien cent cada segon), tenim que aquest litre equival a vuitanta-tres hores de feina seguides. En jornades de vuit hores doncs uns deu dies de curro. En cada litre. Per esparverar-se.
Segona escena: alguns dels personatges
Si en la primera part intentava fer una petita i barroera foto sobre el concepte d’energia des d’un punt de vista físic i ecològic. En aquest ens detindrem en alguns conceptes tècnics des del punt de vista del metabolisme energètic de les societats humanes. Anirem al gra i simplificant sense cap més remei.
Tot i que hi ha tres formes fonamentals en què utilitzem l’energia: treball, calor i llum (la primera d’alta qualitat i que serveix per fer un fotimer de coses, la segona de baixa qualitat i que ens proporciona escalfament o la capacitat per fondre metalls i la tercera menyspreable pel que fa a la despesa que significa), en l’àmbit humà podem dir que aquesta pot ser endosomàtica, la nostra potència muscular, l’origen de la qual és l’alimentació (vector en última instància de la radiació solar) i que ens permet viure i treballar o exosomàtica. Dins d’aquesta última podem trobar el foc, cremant llenya, torba o petroli i que sempre ens ha acompanyat, les renovables, com ara l’ús de l’aigua o el vent, l’ús d’animals domèstic (sigui per emmagatzemar aliment o per realitzar treball) i d’altres vectors més recents com ara la benzina o l’electricitat. A tot això se li ha de sumar la mateixa matèria, la gestió de la qual, en un entorn obert pel que fa a energia però tancat quant a matèria, com és el sistema Terra, és cabdal.
La major part de la nostra història com a espècie l’hem passat utilitzant energia endosomàtica —els nostres músculs i el cervell— i el foc bàsicament. Fa uns deu mil anys més o menys, durant la revolució del neolític, vam començar a utilitzar el treball animal, l’aigua, amb les rodes hidràuliques una mica més tard i fa docents anys vam començar a incorporar-ne les fòssils.
Una de les característiques pròpies dels éssers humans és la seva capacitat de fer servir i apropiar-se d’energia exosomàtica. Sense aquesta el grau de complexitat (nombre de nodes, xarxes d’intercanvi, població, especialització o diversitat) de les societats humanes seria molt menor. Com veiem en el primer article els sistemes complexos precisen de fluxos i densitats energètiques alts.
Es denominen fonts d’energia primària a aquella energia que, tractada de la forma adequada i gràcies a la presència d’algun gradient, es converteix potencialment en fonts a emprar directament per les societats humanes: l’energia química emmagatzemada al petroli, el carbó, la llenya o el gas natural, l’energia radioactiva de l’urani, la cinètica del vent, les marees o les onades, la radiació del Sol o la gravitatòria d’un salt d’aigua.
Els vectors energètics serien en realitat allò que podem utilitzar com a font energètica: el treball humà o animal, la gasolina, l’electricitat, i calor bàsicament. Però necessitem certes tecnologies —energia, materials i coneixements condensats— per transformar les fonts primàries: un arc i una fletxa, un camp de conreu, centrals nuclears, tèrmiques o hidroelèctriques, refineries, una estufa, etc.
Necessitem utilitzar vectors energètics per transformar l’energia primària en vectors energètics i alhora més vectors i tecnologia per al seu transport i distribució. L’energia no surt del no-res, per accedir-hi, extreure-la, transformar-la, acumular-la, transportar-la, distribuir-la i emprar-la necessitem energia. Per cremar llenya, primer l’hem de tallar. Obvi, però complex i autoreferent. La física i la dinàmica de sistemes entre altres disciplines s’encarreguen d’estudiar-ho.
Com saber doncs quin és el guany i la pèrdua? Quina font primària és potencialment més útil i per a quines tasques, com està estructurat el metabolisme energètic que sustenta tota activitat humana actual? Com podem valorar, tècnicament i social, les mesures de transició energètica des d’aquest punt de vista? No respondré a aquestes preguntes aquí ni de broma, és clar, però mencionaré alguna eina que pot ser útil.
Aquí entraria el concepte de Taxa de Retorn Energètic (TRE) —o EROEI en anglès, Energy Returned on Energy Invested—. Tot i que hi ha diferents formes de calcular-la en guiarem aquí per alguns dels treballs que fan al grup GEEDS (Grupo de Energía, Economia y Dinámica de Sistemas) de la Universidad de Valladolid, un dels participants del projecte MEDEAS. L’objectiu de la TRE tractaria de mesurar la relació entre l’energia que va a la societat, en concret aquella que és utilitzable, i l’energia invertida en aconseguir això.
La formulació, doncs, de la TRE seria el quocient de l’energia total que és capaç de produir una determinada font energètica entre la quantitat d’energia que és necessària invertir per obtenir aquest flux d’energia. Qualsevol ràtio menor 1:1 no extrau energia, en drena. Un exemple, als primers pous de petroli es calcula que la ràtio era 100:1, gastant 1 unitat d’energia se n’obtenia un guany de 100. En el present aquesta ràtio està pels volts del 15:1, sinó menys. A diferents fonts diferents ràtios. El concepte de Peak Oil hi està íntimament relacionat. Doneu-vos un volt pel blog de l’Antonio Turiel per més informació. De fet és un indicador per avaluar rendiments que es fa servir en diverses disciplines. Un exemple intuïtiu seria el de les migracions de les aus, el guany de recórrer milers de kilòmetres per accedir a noves fonts d’aliment ha de ser major que la pèrdua de calories causades pel viatge, si la gasela s’escapa durant massa temps ja no val la pena la corredissa.
Precisar aquest càlcul, tot i que difícil, és important en un moment com l’actual, ja que qualsevol transició energètica ha de valorar no tan sols el cost econòmic sinó també el cost energètic i mineral. No disposem d’energia il·limitada i segons quins camins ens poden portar al que s’anomenen trampes energètiques. Si la disponibilitat energètica va disminuint, farem bé de mirar en què i com gastem el que ens va quedant. Però això ho deixarem per a un posterior material, que sinó ens passem de rosca.
Des d’un punt de vista físic, l’única diferència entre una font d’energia renovable i una que no ho és, és que el temps de reposició dels gradients energètics que les defineixen serà diferent. En el cas de les renovables la taxa és ràpida, pocs anys en el cas de la llenya, de vegades immediata, com amb la radiació solar o un salt d’aigua. En el cas de les fòssils seran uns quants milions d’anys, o cap, en el cas d’un mineral com l’urani. Per això, pel que fa al càlcul de la TRE i les característiques físiques de les diferents fonts primàries es parla de potència —energia per unitat de temps—. D’energia n’hi ha molta, moltíssima. Recordem, no es destrueix. El problema al qual ens enfrontem no n’és la falta, és si es pot mantenir l’actual flux continu d’energia útil.
Útil? Sí, no qualsevol forma d’energia ens val. Quan cremem un litre de benzina no destruïm l’energia que emmagatzema, passa a ser calor sobretot, canvia de forma. A una que ja no podem aprofitar. Quan parlem de fonts d’energia en realitat hauríem de dir fonts d’energia útil, l’exergia, és a dir la quantitat d’energia d’una determinada font que pot ser aprofitada per a realitzar un treball útil per a nosaltres. Aquest concepte està íntimament relacionat amb el segon principi de la termodinàmica que mencionàvem al primer material. No desapareix i alhora sempre hi ha una pèrdua. Com més suau i lent sigui el procés menor serà el peatge i major el rendiment.
Una coseta per acabar. Es calcula que s’extrauen 130.000 litres per segon de cru a nivell mundial, però als informes de les agències internacionals la TRE no apareix per enlloc. It’s magic!
Tercera escena: l’escenari històric fins al naixement del capitalisme
En aquesta tercera part d’aquests materials sobre energia ens donarem una primera volta per l’escenari històric sense acabar d’arribar a l’anomenada modernitat. És curiós que les matrius energètiques que sustenten la materialitat de les societats siguin una de les parts més oblidades quan es fa anàlisi històrica. Tot i que durant els darrers anys s’ha anat incorporant la natura en les investigacions històriques i la teoria social les narratives predominants continuen mantenint explicacions que actuen com si aquesta no importes. Passa el mateix amb els canvis climàtics o les característiques dels biomes on s’assenten les poblacions humanes. Una mostra de la nostra autopercepció prometeica, o un exemple més del dualisme violent societat-natura que analitza Jason W. Moore en el seu recentment traduït llibre El capitalismo en la trama de la vida.
Tot i que amb el temps s’ha anat incorporant el canvi mediambiental i les matrius energètiques a la història del capitalisme l’òptica continua sent la de factors naturals i conseqüències sobre la natura. Aquesta no és una variable, però, tot i que s’accepta que la humanitat forma part d’aquesta, els reduccionismes socials o el seu revers els determinismes mediambientals, continuen pesant en els anàlisis teòrics i polítics que realitza l’esquerra. Aquest material no pretén resoldre aquest problema de síntesis (l’agència, és a dir, la capacitat per induir canvis històrics, és una propietat relacional), però si mencionar alguns elements importants pel que fa a la història de la humanitat.
Si l’espècie humana té vora els 300.000 anys, uns 290.000, si fa no fa, ens els hem passat recol·lectant, caçant i cremant biomassa. Després va avenir l’agricultura, la domesticació animal, l’ús de l’aigua i el vent, el carbó, finalment el petroli. Dit així semblaria que s’ha seguit una progressió en la qual cada cop accedim a més fonts d’energia exosomàtica (veure el segon material). No obstant això, hem de tenir en compte que, com a espècie, no som uniformes culturalment, no totes les cultures han seguit els mateixos passos i una gran part de la humanitat, fins i tot ara, viu amb uns consums energètics ben baixos i alimentant-se gràcies a la pagesia local. Cert que el naixement del capitalisme ho trastoca tot, però l’etnocentrisme tenyeix la nostra mirada, fins i tot alhora d’imaginar la fi del món.
Com es descriu al llibre En la espiral de la energia, de Ramón Fernández Durán i Luis González Reyes, hi ha quatre aspectes a tenir en compte a l’hora d’afrontar un recorregut històric de la humanitat des de la perspectiva de l’energia. Primer, és important tenir present que la concepció de l’energia és cultural, el petroli pot ser vist com la sang de la terra i alhora mesurat en Mtoe (milions de tones equivalents en petroli). En segon lloc, la complexitat social depèn de fluxos i densitats energètiques elevades. Com qualsevol altre sistema natural. En tercer lloc, existeix una relació íntima, tot i que no necessària, entre energia i dominació. Alts graus d’aquesta requereixen sistemes i organitzacions amb alts requeriments d’energia. I en quart lloc, i en la mateixa línia, les fonts energètiques emprades tenen una forta influència sobre les configuracions socials específiques. Les renovables estan més distribuïdes i es donen en forma de flux, són més difícilment privatitzables, requereixen tecnologies més senzilles i són més autònomes que les fòssils. Això significa que potencialment conformen societats més igualitàries, justes i sostenibles.
Energia, clima, geografia i entorns ecosistèmics determinen el context de la història humana, però no la governen, societat i natura han co-evolucionat al llarg de la història , no són dues entitats separades sinó que la societat és un subsistema de la natura i alhora, com en qualsevol subsistema natural aquesta modifica el seu context físic. Coproducció. Produïm medi ambient i aquest alhora ens produeix. De vegades les societats han sigut capaces de trencar límits i colls d’ampolla a través de desenvolupaments tecnològics o organitzatius, mentre que d’altres han sigut els límits els que han forçat l’esdevenir històric, bé a través de crisis o bé a través de l’acoblament social a aquests.
La pedra vella
Aquest recorregut comença al Paleolític, al període cultural en què apareix el gènere homo i que representa, coexistint-hi vàries espècies d’aquest, gairebé el 98% de la història que tenim com a espècie. Més de quinze espècies fins ara descobertes (habilis, antecessor neanderthal, floresiensis, ergaster, erectus, etc.), de les quals només quedem nosaltres. Es dóna dins del període geològic del quaternari —iniciat fa 2,5 milions d’anys—, que abasta les èpoques Plistocè i l’Holocè. Si l’espècie Homo sapiens apareix vora 300.000 anys, això significa que el Paleolític abasta 285.000 anys de la nostra història com a espècie, si fa no fa. Fins a les revolucions del Neolític.
Les micro cultures humanes d’aquest període, d’uns pocs centenars de persones com a màxim, es caracteritzaren per tenir una economia de l’opulència, sense excedents, amb desplaçaments cíclics i en el que les necessitats vitals eren cobertes amb el mínim esforç. La identitat relacional i la cooperació constituïren les estratègies de supervivència principal i la donació i la reciprocitat els elements centrals en economies basades en el valor d’ús. A banda del foc —que aportar entre 50 i 80W i que va permetre la ingesta d’una varietat més gran d’aliments externalitzant el procés digestiu, afavorint determinades espècies vegetals i animals a través de la crema controlada, possibilitant sobreviure en climes més freds o estenent les hores útils i el perfeccionament d’eines— el vector energètic principal era les mateixes persones —amb una potència calculada per a cada una entorn als 100W—. La Taxa de Retorn Energètic d’aquestes societats es calcula entorn a 10:1, alta si tenim en compte el desenvolupament tecnològic.
Durant aquesta etapa, juntament amb la invenció de les eines —la primera tecnologia desenvolupada i un salt en eficiència i capacitat energètica d’una magnitud enorme— s’inventaren els principals sistemes de conservació alimentària: basats en deshidratació com la preservació en oli, el salat, fumat o la conversió en farines, els que treballen a partir de la congelació i refrigeració, els que s’articulen a partir de la digestió, com la fermentació o els que transformen els aliments en altres productes que es puguin ingerir en èpoques de carència, com l’engreixament d’animals.
Les societats farratgeres, a més, tenien poca capacitat de controlar les seves fonts d’energia en tenir forma de flux i no poder emmagatzemar-se, afavorint formacions socials igualitàries i estratègies migratòries per mantenir el sosteniment de poblacions amb densitats necessàriament baixes. Tot i que tota vida crea medi i potser es pot dir que n’hi ha poques amb el potencial, la capacitat d’aquest tipus de societats encara era baixa.
La primera revolució energètica
La revolució agrària del Neolític —iniciada fa aproximadament 15.000 anys i abastant diferents períodes segons la zona— va ser la, deixant de banda el foc, la primera revolució energètica de la humanitat. Va ser un procés gradual que es va produir en diferents llocs del planeta (Àsia occidental, Xina oriental, Nova Guinea, Mesoamèrica, Serralada dels Andes, Nord-amèrica oriental i possiblement part de l’Àfrica subsahariana i part de l’Amazones) de forma independent motivada per diferents factors entre els quals destaquen els canvis climàtics en entorns d’alta densitat poblacional respecte als recursos disponibles. No va ser un canvi dirigit, automàtic o irreversible, moltes societats no la van adoptar, optant per estratègies migratòries o abandonant-la posteriorment per altres pressions ecosistèmiques. No obstant això, en la major part dels casos va ser un pas de difícil tornada enrere, es va estendre a altres indrets i l’aposta, un cop pressa, va fer que en moments de crisis no s’abandonés sinó que s’intensifiqués.
L’agricultura va suposar, en certs sentits, una millora de la captació d’energia solar per a l’ús humà a través de la promoció de poques espècies vegetals en detriment de la resta. La captació d’energia global va créixer a través de la transformació de la superfície terrestre implicant processos de desforestació, desviació dels cursos de l’aigua, erosió i pèrdua de fertilitat del sòl, pèrdua de diversitat, etc. Va implicar un procés de substitució d’ecosistemes que s’autosostenen per altres en els que és necessari una aportació energètica, sigui en forma de treball humà o animal fent-se necessària la recuperació continua de la fertilitat del sòl. En qualsevol cas el fet que l’ésser humà modifiqui d’aquesta forma el seu entorn no vol dir que no s’hi mantingui en equilibri. Un exemple és que les pràctiques agrícoles asiàtiques van ser capaces d’alimentar a 400 milions de persones al s.XIX a partir de sòls utilitzats durant més de 4.000 anys.
L’agricultura i posteriorment la ramaderia (que es donà fa vora 6.000-7.000) significaren un gran salt energètic. Dels 100W de potència d’una persona s’arribà a 300W. Aquests canvis van permetre sobreposar-se als reptes climàtics i als requeriments energètics, però els situà alhora en contextos de major vulnerabilitat, entre altres coses, en no poder migrar. A mesura que la complexitat va anar en augment aquesta vulnerabilitat els acompanyà.
Durant el Paleolític els espais habitats per la humanitat es va estendre progressivament, el Neolític la va contraure i alhora va fer créixer els espais en què aquesta realitza la seva activitat. La complexitat augmentar. Els requeriments organitzatius eren majors, la densitat demogràfica va créixer al disminuir la necessitat de control de la natalitat, l’emmagatzematge dels excedents obligar un major control i repartiment creant-se noves estructures socials, possibilitant alhora una major especialització. S’incentivà l’acumulació d’objectes, s’impulsà el comerç i l’intercanvi, aparegué el diner-mercaderia superposant-se tres tipus de relacions econòmiques: la donació, la reciprocitat i l’intercanvi en format M-M’ o M-m-M’.
Sembla que el sedentarisme comportà una relació més íntima amb un territori concret, però alhora, a poc a poc i en paral·lel una dessacralització i separació de la natura. Aquesta quedà escindida entre aquella no intervinguda i aquella que si es controlava, la població quedà més exposada als canvis meteorològics i de la productivitat, cada cop, però, s’és més capaç de controlar el subministrament energètic i, amb això, organitzar el futur de forma més dirigida.
Totes les tecnologies bàsiques dels següents mil·lennis es desenvoluparen durant aquest període: cultiu, ramaderia, construcció, treball amb fibres vegetals i cuir, metal·lúrgia, navegació, terrisseria, medicina, veterinària, etc. També es perfeccionà la política com a forma de gestió d’allò col·lectiu.
La segona i malaurada revolució energètica
Seguint a Fernández Durán i González Reyes, aquesta gran transformació del Neolític, gradual o agregada i precipitada, va permetre la segona revolució energètica on les elits socials, que es van anar configurant a les ciutats-estat, van començar a disposar de majors fonts d’energia a través de l’ús intensiu del treball animal i el control d’altres éssers humans—servitud, esclavisme o treball assalariat. A tot això se li han de sumar innovacions tecnico-productives com els regadius, les rotacions, els fertilitzants, el guaret, o la potenciació i eficiència del treball humà arran de les innovacions que proporcionà la metal·lúrgia. Més endavant s’hi afegiren altres innovacions com el carbó vegetal, l’ús de l’energia hidràulica i eòlica o el progressiu desenvolupament del transport marítim.
Tot i que la causalitat és complexa i “la capacitat per crear història gira entorn de configuracions específiques dels agents humans i extrahumans” (Moore 2015), aquests canvis en les formes de provisió energètica i inserció en la natura es poden analitzar com a vectors de canvis civilitzatoris que ens han acompanyat fins al present. Les relacions de domini i classe, la violència estructural i simbòlica, la guerra i conquesta territorial, el patriarcat, les ciutats, l’Estat i amb els temps els imperis agraris (estats mesopotàmics i egipcis, dinastia Han, imperi maurya i gupta, imperi persa i arsàcida, califats musulmans, imperi macedònic i romà, etc.) sorgiren arran dels canvis que suposar aquest període.
Aquests canvis no es donaren sense resistències òbviament. La desigualtat social es pot veure com una pèrdua del control dels fluxos energètics per part dels sectors populars. Nasqueren les civilitzacions dominadores i en paral·lel les lluites socials i rebel·lions populars fruit de l’estratificació creixent. L’apropiació de la producció agrícola i el control i aprofitament de la terra com a epicentre del conflicte.
Això no obstant, aquests camins no varen ser compartits per totes les societats, les comunitats de pastors nòmades, poblacions agrícoles independents i societats farratgeres pervisqueren, fins i tot en alguns moments històrics s’imposaren a poblacions estatalitzades. Les pressions i limitacions ambientals i els diferents tipus d’aprovisionament energètic, ja sigui en forma d’aliments, treball, fonts energètiques o matèries primeres coproduïren, doncs, imperis, guerres, ecosistemes, migracions, cosmovisions i col·lapses.
La gran reorganització del poder, capital i natura que suposà el naixement del capitalisme en el “llarg segle XVI” (Wallerstein), però, ho canvià tot i la present crisi múltiple no es pot entendre sense el canvi metabòlic que s’hi va produir.
(Continuarà.)
Nuestra revista recompensa las colaboraciones con 
