Clima i pandèmia: la suma d’emergències

(Publicat originalment en tres capítols a Catalunya Plural.)

Arreu del món la temperatura mitjana ha pujat 1,25 °C des del període preindustrial. I superarà els +1,5 °C al voltant de 2030. De no fer res s’arribarà als +2 °C abans de mitjan segle. A Catalunya la mitjana ha pujat quasi 2 °C des del període preindustrial, + 3 °C cap al 2040. Som víctimes d’una pandèmia, la biosfera no para d’escalfar-se i el 2020 ha estat, globalment, l’any més càlid de la història, empatat amb el 2016. Estem posant les bases d’un nou estadi climàtic hivernacle, menys habitable en general, que convertirà en inhòspites moltes parts del planeta (ja està passant), i farà la vida més difícil arreu

Vivim temps contradictoris. Les receptes contra les diferents crisis que conformen l’emergència global que vivim s’oposen les unes a les altres, i amenacen d’anorrear-se. També les necessitats que ens acuiten topen per antitètiques. Com els coneixements que sustenten les nostres vides i els que ens caldrien per viure diferent i assolir un nou estat de benestar. Matèria i antimatèria a punt de col·lisionar i desencadenar un col·lapse planetari: econòmic, ecològic, de salut global.

Recuperar el creixement reclamat per la majoria de persones com a salvavides de la inequívoca crisi socioeconòmica que patim, creixement convenientment reanomenat (el llenguatge importa) “recuperació de la normalitat”, és la pitjor solució per a la crisi global que ja ens amenaçava abans de la pandèmia. Al cap i a la fi, és la normalitat que ja habitava entre nosaltres i ens ha dut fins aquí.

Som víctimes d’una pandèmia, la biosfera no para d’escalfar-se i el 2020 ha estat, globalment, l’any més càlid de la història, empatat amb el 2016. I el 2021 comença amb un mes de gener en què, mentre a l’Àrtic la temperatura s’ha situat 20 °C per sobre de la mitjana, i a Grècia han viscut una onada de calor amb Atenes a 22 °C i Creta a 28 °C, temperatures que van portar la gent a la platja, a Espanya, país també mediterrani, s’han produït onades de fred i nevades històriques, compatibles amb el canvi climàtic, que han col·lapsat la capital i causat temperatures extremes de fins a -25 °C. Un bon exemple del que està per venir i cal preveure.

A Catalunya, on la previsió tampoc abunda, any rere any, tempestes cada cop més fortes colpegen el litoral, s’emporten platges, deterioren infraestructures costaneres i es mengen el Delta de l’Ebre, un territori que expressa perfectament el que suposa el canvi climàtic associat a la mala gestió del riu (manca de cabal ecològic —excés de regadiu— i manca de sediments retinguts als embassaments).

Si mirem al sud global, observem com augmenten els processos migratoris a causa del canvi climàtic (més de 25 milions de desplaçades el 2019 per ciclons, tempestes, inundacions, esllavissades, sequeres, incendis forestals, pèrdua de territori per l’avançament del mar…), guerres pels recursos i la seva explotació a benefici dels països rics (extractivisme, apoderament energètic, exhauriment de la pesca…) que són, a més, els principals responsables de les emissions de Gasos amb Efecte Hivernacle (GEH).

Segons Oxfam, el grup de països anomenats per Nacions Unides com menys desenvolupats, que inclou els 47 més pobres del planeta i amb menys desenvolupament humà, només és responsable d’un 0,8% de les emissions totals de GEH. En canvi, des de 1960, el 50% del CO₂ expulsat a l’atmosfera prové de països industrialitzats membres de l’OCDE.

La crisi global, doncs, està lligada a l’excessiu consum, derivada d’un estil de vida ric de persones que habiten països rics (no totes, perquè la desigualtat i la despossessió estan augmentant al nord global). Resultat: 46 milions de desplaçats a altres àrees dels seus propis països del sud global i fins a 80 milions de persones que han hagut d’abandonar el seu lloc de naixement. I augmentant.

Socialment, tot plegat suposa més diferències socials, més exclusió, que els rics siguin més rics i els pobres més pobres (antigues classes mitjanes incloses) i, en definitiva, més desigualtats, més despossessió i menys equitat. Desavantatges, totes ells, evitables. Més aguditzats al sud i cada cop més quotidians i durs al nord.

L’efecte hivernacle

Créixer, tal com es contempla en les polítiques empeses pel sistema econòmic vigent, significa reactivar l’ús de les energies fòssils i suposa abocar més quantitat de substàncies que, per si soles o per reaccions químiques, contaminen i escalfen la biosfera: litosfera (vivim a la superfície emergida de la capa sòlida més externa), hidrosfera (totes les aigües) i l’atmosfera (gasos que envolten la Terra i d’on obtenim l’aire per respirar), i tots els organismes vius. I maten prematurament.

La prova la tenim en el G20 (80% de les emissions mundials) que ha decidit dedicar, des del començament de la COVID-19 fins ara, 242.300 milions de dòlars en el foment de les energies fòssils, per tan sols 180.620 milions per a les renovables. Un total de 52,84 dòlars per càpita per energies fòssils, sense cap condició limitadora, enfront de tan sols 39,39 per renovables.

Les partícules (PM2,5 —les pitjors— i PM10), l’ozó troposfèric (0₃), els òxids de Nitrogen (NO_X) i diòxid de sofre (SO₂), que es generen en cremar combustibles fòssils, contaminen l’atmosfera i en afegir-se a l’aire que respirem, causen la mort prematura i evitable d’entre mig milió i 800.000 persones a Europa (30.000 a Espanya). Al món, on 9 de cada 10 persones respiren aire contaminat, només les partícules fines (PM2,5) causen set milions de morts abans d’hora. L’excés d’ozó troposfèric mata entre 1.500 i 1.800 persones cada any a Espanya. A Catalunya, afecta més de la meitat de la població i el 90% del territori.

Els Gasos amb Efecte Hivernacle (GEH) han estat sempre presents en l’atmosfera i de manera natural. Són transparents a la llum solar: la radiació passa en la seva major part, a través de l’atmosfera i escalfa la superfície de la litosfera, energia que després emet parcialment en forma de radiació tèrmica. Els GEH acumulats impedeixen que l’energia torni a l’espai exterior, en absorbir-ne una bona part i reemetre-la en totes direccions, escalfant així la superfície de la terra i els oceans: és l’efecte hivernacle.

En cremar combustibles fòssils, aboquem més GEH a l’atmosfera (diòxid de carboni, metà, gasos fluorats o generar ozó troposfèric) que se sumen a les emissions naturals —entre les quals el vapor d’aigua— i alterem l’equilibri que ha permès la vida tal com la coneixem, harmonia sustentada en els acollidors 15 °C de mitjana de l’atmosfera inferior.

Malgrat la disminució de CO₂ (d’un 7% aprox.), derivada de la baixa activitat econòmica causada per la pandèmia, els índexs de concentració de CO₂ a l’atmosfera han continuat pujant i aquest gener és de 2,20 ppm superiors a fa un any (+0,53%). El moment més alt fou el dia 1 de juny del 2020, amb 418,32 ppm.

Recordem que el Programa de Nacions Unides pel Medi Ambient, en l’informe sobre la disparitat en les emissions, presentat el novembre de 2019, recomanava, per evitar l’augment d’un grau i mig de la temperatura mitjana del planeta, que les emissions s’havien de reduir d’un 7,6% cada any i fins a 2030. I que ha calgut un any com aquest 2020, amb l’aturada de l’economia per la pandèmia, per aconseguir-ho. Aquesta és la magnitud de l’esforç.

A la magnitud de l’esforç se li afegeixen dificultats objectives per aconseguir-ho. Jason Hickel, de la Goldsmits University de Londres, i Giorgos Kallis, de l’Institut de Ciència i Tecnologia Ambiental (ICTA) de la UAB, van publicar un article a New Political Economy titulat: “És possible el creixement verd?” I es van respondre que no. Argumentaven: si el sistema econòmic vol evitar que la temperatura no pugi més de 2 ºC, el Producte Interior Brut (PIB) no pot créixer més de l’0,5% (percentatge insuficient per ser considerat creixement). Però si el que es vol és evitar l’augment de la temperatura a 1,5ºC, llavors el decreixement és inevitable.

L’escalfament

L’any 2020 ha culminat el decenni més càlid des que es disposa de registres. Ara, la temperatura de la biosfera és 1,25 °C més alta que la mitjana de l’era preindustrial (promig 1850/1900). Si calculem que la temperatura està pujant un quart de grau cada decenni (+0,25 °C/decenni), estem, com a molt, a una dècada de superar el grau i mig (+1,5 °C) que mai s’hauria de sobrepassar. I a dues dècades d’excedir els +1,7 °C, punt que l’Informe Especial de l’IPCC presentat a Incheon, Corea del Sud, el 8 d’octubre del 2018 [apartat D.1,2] situava el tipping point, el punt de no retorn, aquell moment en què ja no hi ha capacitat de revertir: “Si la temperatura excedeix de 0,20 °C els +1,5 °C, si arriba a ser 1,7 °C més alta que la mitjana de l’era preindustrial, tornar enrere, revertir-la, suposaria, amb tota probabilitat, un esforç de captura de carboni, econòmicament i tècnica, impossible d’aconseguir”. Els + 2 °C s’assoliran abans de mitjan segle.

A Catalunya (no pot ser massa diferent a Espanya) l’escalfament és summament preocupant. 2020 ha estat l’any més càlid de la història empatat, en aquest cas, amb 2017. La temperatura ha pujat quasi 2 °C des del període preindustrial de referència. Diu Marc Prohom, cap de l’Àrea de Climatologia del Servei Meteorològic de Catalunya: “2020 ha tingut una anomalia de temperatura propera als 2 °C respecte de la mitjana del període preindustrial”. I no és exagerat afirmar que s’incrementa a un ritme de 0,40 °C el decenni (+3 °C poc després de 2040). Fa feredat!

Amb molta probabilitat, hem superat els tipping points, els llindars que si es depassen alteren l’equilibri de la biosfera, la gota que fa vessar el got en llenguatge popular, pel que fa al desglaç del permafrost de l’Àrtic en general i de Grenlàndia en particular. L’augment significatiu del nivell del mar és inevitable.

Augmentant com ho estem fent la temperatura mitjana de l’atmosfera i els oceans (absorbeixen el 90% de la calor addicional derivat de l’abocament de GEH), estem posant les bases d’un nou estadi climàtic hivernacle, menys habitable en general, que convertirà en inhòspites moltes parts del planeta (ja està passant), i farà la vida més difícil arreu.

L’alimentació

La salut dels ecosistemes dels quals nosaltres i totes les altres espècies depenen s’està deteriorant a una velocitat mai vista. Estem erosionant els fonaments de les economies, els mitjans de vida, la seguretat alimentària, la salut i la qualitat de vida de tot el món.

Aquestes paraules les va pronunciar Robert Watson, president de la Plataforma Intergovernamental Independent de Ciència i Política sobre Biodiversitat i Serveis Ecosistèmics, IPBES. Són serveis ecosistèmics els beneficis que un ecosistema aporta a la societat i que milloren la salut, l’economia real i la qualitat de vida de les persones.

Totes aquestes realitats s’agreujaran, remarca IPBES, tret que s’adoptin mesures per reduir dràsticament la intensitat dels impulsors de la pèrdua de biodiversitat (directament relacionada amb la pèrdua de salut): canvi d’ús de la terra i el mar, explotació directa dels organismes, canvi climàtic, contaminació, i l’ocupació per espècies invasores.

La pandèmia i els ecosistemes

La pandèmia de COVID-19 té, molt probablement, el seu origen en la mala gestió dels ecosistemes. La colonització de nous territoris posa en contacte els animals amb virus amb els quals no havien interaccionat. Després, aquests animals infectats encomanen el virus als humans.

Delia Grace, epidemiòloga, veterinària i acadèmica de l’Institut de Recursos Naturals de la Universitat de Greenwich, a Londres, és autora principal de l’informe de Nacions Unides Prevenint la propera pandèmia: les zoonosis i com trencar la cadena de transmissió, presentat el juliol de 2020. Delia Grace argumenta que en l’últim segle han sorgit més i més malalties infeccioses: vaques boges, grip aviària, VIH-SIDA, grip espanyola, i ara la COVID-19.

El 75% han tingut com a font animals salvatges. I moltes infeccions han arribat als humans usant com a ‘ponts’ animals domèstics molt més nombrosos que els salvatges: pollastres, porcs, remugants i altres tipus de bestiar. La demanda de proteïna d’origen animal —ous, pollastre, carn bovina, peixos— n’és una de les causes més importants.

La indústria està dominada per uns pocs tipus genètics similars. Els animals estan amuntegats i estressats i, en aquestes circumstàncies, el seu sistema immunitari es debilita. En molts països, les mesures de bioseguretat no són bones. “Estem observant una enorme pressió sobre els ecosistemes impulsada per l’augment de població, amb un enorme increment d’indústries extractives”, conclou l’informe de Delia Grace. I afegeix: “no n’hi ha prou amb tractar els símptomes de la pandèmia, s’ha d’investigar d’on ve el problema i, si no ho fem, tindrem més pandèmies”.

En joc està la salut de tot el planeta, una única salut basada en la interdependència entre l’activitat humana i els sistemes naturals (aigua, aire, terra, biodiversitat) i el seu impacte en les persones i les altres espècies que habiten la biosfera: una salut planetària que estem comprometent.

El capitalisme verd i les seves paradoxes

Davant d’un diagnòstic cada cop menys rebatible, davant la possibilitat que acabi sent públic i notori que les energies fòssils et donaven futur, però ara te’l prenen, els poders econòmics, polítics, socials europeus, i els que acompanyen Joe Biden, decidiren, per recuperar la iniciativa i donar resposta a les inquietuds de la ciutadania, formular una proposta de somni, el European (Green) New Deal.

Una nova forma de capitalisme no perjudicial, que es ven com a ecològic i en el qual es dóna com a fet que es podrà aconseguir la neutralitat d’emissions substituint progressivament les energies fòssils per renovables (baixes en carboni). Ens preguntem, però, és possible aquesta mena de neocapitalisme que proposa la UE, o és una disfressa, un camuflatge de les veritables intencions que amaga tot aprofitant l’auge del Green New Deal?

Què diuen les dades

En general, associem les energies renovables a l’obtenció d’energia ambientalment sostenible. Però ho són?

De totes les matèries primeres que es produeixen en el món, Europa en necessita un 20% i només n’obté un 3% en el seu propi territori (85% de dèficit de producció). Li falta, doncs, un 17% de la producció mundial, que aconsegueix fora de les seves fronteres. Si, a més a més, vol augmentar la fabricació de plaques solars, aerogeneradors, acumuladors d’energia, cotxes elèctrics i altres necessitats per fer realitat el somni verd, precisarà acaparar encara més materials, minerals i energia procedents dels països productors.

Situem-nos a nivell global i emprem dades tan oficials com són les del Banc Mundial (BM). L’11 de maig de 2020 el BM publicava l’informe Minerals for Climate Action: The Mineral Intensity of the Clean Energy Transition. S’hi descriu què cal per aconseguir la transició energètica, i es detalla quant s’hauria d’augmentar la producció. Fan falta, s’afirma, 3.000 milions de tones de minerals i metalls estratègics: coure, níquel, cobalt, liti, crom, molibdè, grafit, alumini, indi, ferro, plom, manganès, neodimi, plata, titani, vanadi, zenc —per desplegar la transició: eòlica, solar, geotèrmica.

La producció de grafit, cobalt i liti —essencials per a l’emmagatzematge— hauria d’augmentar d’un 500% fins a 2050 per fer front a la demanda de materials per a les tecnologies energètiques netes que evitessin l’augment de 2 ºC de la temperatura mitjana de la biosfera. Preguntem-nos en aquest punt, quina quantitat seria necessària si ens proposéssim en el mateix temps, abans de 2050, evitar l’augment d’un grau i mig. Serien molt més materials i minerals, i energia, perquè caldria construir moltes més eines renovables per substituir més de pressa les fòssils.

I no serien prou, perquè hi ha altres inconvenients que contradiuen els arguments que sustenten el capitalisme verd. Primer, que per manipular metalls i minerals per fabricar plaques solars, aerogeneradors, acumuladors d’energia renovables, etc., caldrà emprar en una primer fase, que serà llarga, energies fòssils (d’on traurem l’energia si no?) que deterioraran els ecosistemes i agreujaran l’escalfament i la contaminació. Segon, que la seva taxa de retorn energètic (TRE, en anglès EROI) és més baixa, és a dir, que per obtenir una quantitat determinada d’energia, cal invertir moltes més unitats d’energia renovable en el procés de producció que no pas si emprem de fòssils: el rendiment amb fòssils és molt més alt que en renovables. Tercer, que les renovables depenen de les condicions meteorològiques. Si no es vol perdre part de la producció i poder emprar els excedents quan no hi hagi sol, vent, caldrà emmagatzemar l’energia emprant sistemes —bateries, hidrogen, piles de combustible…— que també s’hauran de fabricar i necessitaran l’extracció i manipulació de metalls i minerals. I quart, que és impossible electrificar tota l’economia perquè no totes les activitats es poden connectar físicament a les centrals productores, com és obvi. Quin és el percentatge màxim que pot aportar l’electricitat al mix energètic global? Quina quantitat de l’energia consumida ara mateix es pot produir amb renovables? Argumenta Antonio Turiel, investigador a l’Institut de Ciències del Mar, doctor en física teòrica i autor del prestigiós bloc The Oil Crash: “Les renovables tenen límits. Quan un analitza amb cura quin és el potencial màxim que ens pot donar la hidroelèctrica, l’eòlica o la solar, es troba que tan sols es pot produir al voltant del 30% del total de l’energia que avui s’està consumint en el món. En el cas dels biocombustibles de primera generació, encara que féssim servir tots els camps del planeta per produir cereals destinats a la seva producció, només aconseguiríem generar 15 milions de barrils diaris. És una xifra pobra, si tenim en compte que ara mateix estem consumint una mitjana de 95 milions diaris”.

Ergo, ens agradi o no, la transició a les renovables implica decreixement energètic i, en conseqüència, la fi del creixement que és imprescindible per la perdurabilitat del capitalisme.

El problema és global i els drets també

Amb aquestes dades a la vista, és evident que la UE, per fer front a la transició a les energies baixes en carboni, haurà d’anar a buscar fora de les fronteres comunitàries encara molts més recursos que fins ara, tot i que es proposi reactivar velles mines abandonades (també a Espanya se’n reobren cercant minerals/metalls estratègics i energia). Salta a la vista, doncs, que la UE es veurà obligada a augmentar la seva dependència més enllà del 85% i el seu acaparament exterior més enllà del 17%. Així doncs, per avaluar si de debò són verdes les polítiques proposades per la UE, caldrà saber, primer, a quin nivell arribarà el dèficit de minerals i metalls (i energia) i si serà suportable; i segon, amb quina petjada ecològica, amb quines condicions es volen obtenir els recursos, amb quines conseqüències socials? Respectant les comunitats amb igualtat/equitat, afavorint la governança dels pobles enfocada a la justícia climàtica, sense discriminacions ni racisme, o com s’ha fet fins ara, a base d’extractivisme, especulació, empobriment, discriminació, racisme, guerres i necropolítiques genocides?

Per ser verd, ni escalfar ni contaminar, no n’hi ha prou amb cercar la neutralitat d’emissions a Europa, sinó que cal que l’energia i materials que s’importen no duguin a l’esquena una motxilla d’emissions i contaminació (externalització de la producció comptabilitzant les conseqüències del consum a països tercers), camuflant la petjada. Sense oblidar, a més a més, que aquests minerals/metalls imprescindibles per a les tecnologies baixes en carboni, a més d’estar sotmesos a l’especulació de les transnacionals (reducció de l’oferta / volatilitat de preus) i a les consegüents repercussions geopolítiques, la seva extracció (mineria intensiva) comporta importants danys ambientals i greus seqüeles socials.

Renovables discriminatòries

El 23 de novembre del 2020, EnvironmentalResearch publicava un estudi de la Universitat McGill del Canadà i de l’ICTA-UAB, encapçalat per Leah Temper, i en el qual hi participa Joan Martínez Alier, un dels investigadors catalans de més prestigi mundial. L’estudi mapeja 649 casos de moviments socials de resistència associats a projectes tant de combustibles fòssils com d’energia verda. Moviments que configuren els futurs climàtics: un mapatge sistemàtic de les protestes contra projectes de combustibles fòssils (FF) i energia baixa en carboni (LCE).

L’article científic arriba a aquestes conclusions: “L’evidència posa de manifest que els projectes de baix consum de carboni, energies renovables i mitigació són gairebé tan conflictius com els projectes FF (el 30% dels conflictes FF i el 26% dels projectes LCE són d’alta intensitat) i que ambdós tipus de projectes afecten especialment grups vulnerables, com ara les comunitats rurals i pobles indígenes (els pobles indígenes participen en el 58% dels casos analitzats).

Entre els projectes d’energia baixa en carboni (LCE), es va trobar que l’energia hidràulica era especialment perjudicial per al medi ambient i per a la societat, conduint al desplaçament massiu i a la transformació a gran escala dels ecosistemes. Els incidents de repressió o violència contra manifestants i defensors de la terra es van produir en un terç dels casos, amb respostes violentes més freqüents en conflictes hidroelèctrics, biomassa, oleoductes i extracció de carbó. El 10% de tots els casos van implicar l’assassinat d’activistes. Els projectes d’energia renovable eòlica, solar i geotèrmica van ser els menys conflictius i van comportar nivells de repressió més baixos que altres projectes”.

“Trobem —explica l’informe— que els moviments estan impulsats per múltiples preocupacions, el canvi climàtic entre elles, i les seves reivindicacions i objectius inclouen la localització, la participació democràtica, les cadenes energètiques més curtes, l’antiracisme, la governança enfocada a la justícia climàtica i el lideratge indígena”. Mitjançant els conflictes, les comunitats pretenen informar de manera significativa del règim energètic que ve. Atendre aquestes demandes és essencial per guiar la transició no només cap a un futur resistent al clima, baix en carboni i orientat a la suficiència energètica, sinó també cap a un sistema de governança global més just per als béns comuns de l’atmosfera.

“Cal redistribuir la riquesa, fomentar l’equitat”

Les renovables no són, doncs, tan verdes com pressuposàvem. Tampoc en el món ric en general, ni a casa nostra en particular. Les polítiques climàtiques estan augmentant les desigualtats i afavorint la despossessió tot suposant la transferència més gran de diners que mai s’ha vist des dels més pobres cap als més rics.

En aquest sentit, un estudi de Thomas Wiedmann (UNSW Sydney School of Civil and Environmental Engineering), de Manfred Lenzen (Universitat de Sydney School of Physics), de Lorenz T. Keysser (‘ETH Zürich’ Department of Environmental Systems Science) i de Julia K. Steinberger (Leeds University’ s School of Earth and Environment) conclou que els ciutadans més rics del món són els responsables de la major part dels impactes ambientals. Qualsevol transició només serà efectiva amb grans canvis en els estils de vida. No obstant això, l’imperatiu estructural del creixement de l’economia sistèmica, inciten a l’expansió del consum de les societats, economies i cultures existents i inhibeixen el canvi social necessari.

La humanitat necessita reconsiderar el paper de l’economia orientada al creixement, el paradigma del consum —que no pot separar-se dels impactes ambientals, encara que els consumidors tinguin poc control sobre les decisions que perjudiquen el medi ambient— i del creixement econòmic.

Si de veritat es pretén que la transformació energètica tingui futur i no sigui rebutjada per discriminatòria, és ineludible evitar l’augment de les desigualtats, eliminar els privilegis verds, millor dit, tots els privilegis, i pensar com viure d’una altra manera. És el que es vol de veritat, o només són paraules, llenguatge, propaganda?

Els científics alerten: “Hem de viure d’una altra manera”

Tres propostes d’actuació presentades per científics demostren que sí es pot actuar i que tan sols cal la voluntat. La conclusió és que qualsevol transició només serà efectiva amb grans canvis en els estils de vida.

La crisi que ens aqueixa no es resol només substituint unes energies (fòssils) per unes altres (baixes en carboni), que indiscutiblement és imprescindible. A la vista del decreixement energètic inevitable derivat de la transició a renovables, és necessari plantejar-nos també si el sistema de vida que estem fent servir, allò que li diem estil de vida, com construïm el nostre present i albirem el futur, és el més adequat per a garantir un esdevenidor habitable i possible o pel contrari cal canviar la manera de viure, de buscar la satisfacció, el benestar, la felicitat.

Per demostrar que no és veritat que no hi ha alternatives possibles, recollim tres propostes llançades pels científics que s’haurien d’aplicar des d’ara mateix.

Onze mil científics de tot el món: Per un futur sostenible

Onze mil científics de tot el món signaven el 6 de juny del 2020 un manifest, Advertiment dels científics mundials sobre una emergència climàtica, on s’afirma:

La crisi climàtica ha arribat i s’accelera més ràpidament del que esperaven els científics, amenaçant els ecosistemes naturals i el destí de la humanitat […] Els científics tenen l’obligació moral d’advertir clarament a la humanitat de qualsevol amenaça catastròfica i de dir-ho tal i com és […].

I aconsellaven:

per assegurar un futur sostenible, hem de canviar la nostra manera de viure, de manera que millorin els signes vitals […].

Són especialment inquietants: a més de l’augment dels GEH, la desaparició ràpida del gel, com ho demostra el decreixement del gel marí àrtic en el seu mínim estival; la disminució de les capes de gel de Groenlàndia i l’Antàrtica i el gruix de les glaceres de tot el món… També la calor absorbida pels oceans; i l’acidesa; el nivell del mar; el clima extrem i els danys derivats… I els possibles punts de no retorn climàtics  (tipping points), llindars irreversibles que si es traspassen podrien conduir a una catastròfica Terra hivernacle adversa.

El creixement econòmic i demogràfic és un dels motors principals de l’augment de les emissions de CO₂  procedents de cremar combustible fòssil. Necessitem transformacions audaces i dràstiques pel que fa a les polítiques econòmiques i de població. Suggerim sis passos crítics i relacionats entre si (en cap ordre particular) que poden fer els governs, les empreses i la resta de la humanitat per disminuir els pitjors efectes del canvi climàtic:

• El món ha d’implementar ràpidament pràctiques de conservació i eficiència energètica massives i ha de substituir els combustibles fòssils per energies renovables baixes en carboni i altres fonts d’energia més netes, si són segures per a les persones i el medi ambient.
• Hem de reduir ràpidament les emissions de contaminants climàtics de curta durada, inclòs el metà, el carboni negre (sutge) i els hidrofluorocarburs (HFC). Fer-ho podria alentir els bucles de retroalimentació climàtica i reduir potencialment la tendència d’escalfament a curt termini en més d’un 50% durant les pròximes dècades, tot salvant milions de vides i augmentant els rendiments de les collites a causa de la reducció de la contaminació atmosfèrica.
• Hem de protegir i restaurar els ecosistemes de la Terra. El fitoplàncton, els esculls de corall, els boscos, les sabanes, les praderies, els aiguamolls, les torberes, els sòls, els manglars i les gramínies marines contribueixen en gran mesura al segrest de CO₂ atmosfèric. Les plantes marines i terrestres, els animals i els microorganismes tenen un paper important en el cicle i l’emmagatzematge del carboni i dels nutrients. Hem de reduir ràpidament la pèrdua d’hàbitat i biodiversitat protegint els boscos primaris i intactes restants, especialment aquells amb altes reserves de carboni i altres boscos amb capacitat de segrestar ràpidament el carboni (forestació), tot augmentant la reforestació i forestació, si escau, a enormes escales.
• Menjar principalment aliments d’origen vegetal, mentre es redueix el consum global de productes animals, especialment el bestiar remugant pot millorar la salut humana, i reduir significativament les emissions de GEH (inclòs el metà a la secció contaminants). A més, això alliberarà les terres de cultiu per cultivar aliments vegetals humans molt necessaris en lloc de pinsos per al bestiar, alhora que alliberarà algunes terres de pastura per donar suport a solucions climàtiques naturals. Les pràctiques de cultiu, com ara un conreu mínim, que augmenten el carboni del sòl són de vital importància. Hem de reduir dràsticament l’enorme quantitat de malbaratament d’aliments a tot el món.
• L’extracció excessiva de materials i la sobreexplotació dels ecosistemes, impulsada pel creixement econòmic, s’ha de limitar ràpidament per mantenir la sostenibilitat a llarg termini de la biosfera. Necessitem una economia lliure de carboni que abordi explícitament la dependència humana de la biosfera i polítiques que orientin les decisions econòmiques en conseqüència. Els nostres objectius han de deixar de banda el creixement del PIB i la recerca ha d’adreçar-se cap a la sostenibilitat dels ecosistemes i la millora del benestar humà prioritzant les necessitats bàsiques i reduint la desigualtat.
• La població mundial augmenta aproximadament en 80 milions de persones per any, o més de 200.000 per dia. Cal estabilitzar-la i, idealment, reduir-la gradualment en un marc que garanteixi la integritat social. Hi ha polítiques provades i efectives que reforcen els drets humans, alhora que redueixen les taxes de fertilitat i disminueixen els impactes del creixement de la població sobre les emissions de GEH i la pèrdua de biodiversitat. Aquestes polítiques fan que els serveis de planificació familiar estiguin disponibles per a totes les persones, eliminen les barreres d’accés i aconsegueixen la plena equitat de gènere, inclosa l’educació primària i secundària com a norma global per a tothom, especialment les noies i les dones joves.

CSIC: Per conservar la biodiversitat

El 13 d’abril de 2020, la publicació Conservation Letters, de la Society for Conservation Biology donava a conèixer un estudi signat per 22 investigadors de 12 Països, en el qual s’afirma:

L’augment del consum de recursos i emissions contaminants com a conseqüència del creixement econòmic no és compatible amb la conservació de la biodiversitat. No obstant això, la majoria de polítiques internacionals de biodiversitat i sostenibilitat advoquen pel creixement econòmic.

L’informe proposa canviar les prioritats: partir primer d’objectius de conservació de la biodiversitat i el benestar humà, per a després d’estudiar amb quines trajectòries econòmiques es podrien complir.

• Limitar la comercialització de recursos a l’abast internacional.  Es reduiria així l’extracció de recursos i l’expansió d’espècies invasores.
• Restringir l’activitat de les indústries extractives en àrees d’elevada biodiversitat i treure-les-hi els subsidis, per evitar pèrdua i fragmentació d’hàbitats. Moratòries d’extracció en regions altament sensibles.
• Reduir l’expansió de grans infraestructures. Reexaminar si calen nous aeroports, embassaments o autopistes.
• Reduir la setmana laboral i repartir el treball.
• Fomentar el desenvolupament agroecològic i la sobirania alimentària. Afavorir el suport governamental als sistemes agrícoles sostenibles i als aliments locals i ecològics.
• Prioritzar una planificació urbana compacta i l’ús compartit d’habitatge. Promoure l’ús eficient del sòl mitjançant solucions integrades d’habitatge col·lectiu, el control dels lloguers, i la limitació del sòl disponible per a la urbanització i expansió periurbana. Reduir la pressió de la urbanització sobre els sòls agrícoles periurbans.
• Informar sobre l’impacte que la producció té sobre la diversitat biològica. Gravar la publicitat que fomenti la sobreexplotació de les espècies i els sòls…

Unit Bios Hèlsinki: “Cal abandonar els combustibles fòssils”

En una línia similar però més sintètica, es va expressar Paavo Järvensivu, economista biofísic de la ‘Unit Bios de Helsinki’ quan li vàrem preguntar quines tres prioritàries actuacions s’haurien de dur  a terme sense dilació. En va dir tres:

• Escalfar i refredar cases i produir electricitat sense cremar carbó ni cap altre combustible fòssil.
• Transportar persones i mercaderies sense cremar petroli ni cap altre combustible fòssil.
• Produir aliments de manera que el sòl es regeneri en lloc d’erosionar-lo.

Per aconseguir aquests propòsits cal ineludiblement reflexionar sobre els diners.

Com es fabriquen els diners

Per què la creació de diners —l’element material més important de la vida social— és un negoci en mans d’entitats alienes a l’escrutini ciutadà —banca comercial— i no un bé públic subministrat per l’Estat?

Un 96% dels diners els fabriquen els bancs privats quan concedeixen un crèdit. Els diners prestats no existeixen prèviament, es creen del no res. A cop d’apunt comptable: s’apunta i ja existeixen. Sí, són els crèdits els que creen els dipòsits i no al revés. Els crèdits no surten de dipòsits financers. Els estalvis són molt inferiors als diners prestats.

Qui té el poder, doncs, de crear els diners, és a dir, el deute —perquè s’han de tornar— és qui té, en conseqüència, el poder social. Els bancs, doncs, en crear els diners tenen el poder de decidir a qui els deixen, en quina quantitat, a quin interès, amb quant de temps per tornar-los, i per fer què i què no. De fet, la pràctica quotidiana demostra que els préstecs es concedeixen als sectors que donen més benefici. En conseqüència, serveixen, bàsicament, per finançar les activitats més rendibles, més improductives i rendistes, especulatives, i no pas a la dita economia productiva, als emprenedors o a les empreses. Això suposa planificar i decidir l’activitat econòmica, que ja no és a mans dels governs.

El resultat és que els poders executius i els legislatius tenen les mans lligades, perquè a tot el món capitalista la facultat de crear diners ha estat atorgada als bancs centrals, independents i per sobre dels governs, i a la banca privada/comercial, que crea diners a través del deute i a la qual han d’adreçar-se els governs per demanar diners i endeutar-se. I si els governs no fan el que vol el poder financer, aleshores les agències de qualificació, a mans de mercats/elits, no dubten en dinamitar-los, apujant la prima de risc per encarir el finançament. I culpar els governs de mala gestió.

Poden els governs fer front a la transformació descrita en aquests articles, obligats com estan a obtenir els diners en els mercats financers?

Sense la capacitat de fabricar diners i decidir les polítiques públiques, poden els governs oposar-se al capitalisme verd que impulsen Brussel·les i Washington?