(Article publicat originalment a Catalunya Plural.)
Ve una crisi econòmica per escassetat de recursos que farà caure les emissions de CO2 però no serà prou. La ciutadania ha de comprendre que no es pot parar el canvi climàtic encara que aturem totes les emissions, però sí que podem no agreujar-lo i adaptar-nos amb transformacions profundes del model socioeconòmic i cultural. I per aconseguir-ho cal forçar els poders econòmics i polítics a actuar ara mateix
Acabada la COP 25, celebrada a Madrid el proppassat mes de desembre, la pregunta era i és, per què no es fa res, per què no s’ha decidit actuar per fer front de debò a l’emergència climàtica?
Però les preguntes clau haurien de ser: Li convé al sistema econòmic procedir contra l’emergència climàtica? Han decidit els poders econòmics ajornar qualsevol actuació i triar el moment de commocionar i provocar el ‘xoc’ per evitar respostes organitzades? Quan serà?
Els mercats albiren que la resposta governamental a l’emergència climàtica, que qualifiquen de contundent, desordenada i pertorbadora, serà cap a 2025.
El canvi climàtic com a eina de despossessió
Solomon Hsiang, catedràtic de polítiques públiques a Berkeley, Califòrnia, ha liderat un equip de científics que han estudiat els efectes del canvi climàtic sobre la societat. Sosté que el canvi climàtic perjudica l’economia dels Estats Units i augmenta la desigualtat, tot empobrint els més pobres i enriquint els més rics. I conclou: si no fem res, el canvi climàtic pot suposar la transferència de riquesa dels pobres cap als rics més gran de la història dels Estats Units. En altres paraules, el canvi climàtic és una eina efectiva per a la despossessió de les classes populars. I no tan sols als Estats Units. Amb particularitats, l’anàlisi és aplicable a tot el nord global. Podeu consultar l’estudi Climate change damages US economy, increases inequality.
El sud és la zona més afectada pel canvi climàtic als Estats Units. Des de fa temps, tenen lloc processos migratoris cap a d’altres territoris del país. Migren les persones amb capacitat econòmica i es queden aquelles que no poden canviar de residència. En aquest sentit, la iniquitat creix, tant a nivell de classe com territorial. També al sud global.
Però no tots els casos són iguals. Jesús Marcos Gamero, investigador de la Universitat Carles III i de la Fundación Alternativas, ens comentava els efectes de l’huracà Katrina sobre Nova Orleans. Amb els avisos del desastre van abandonar la ciutat les persones amb suficients recursos econòmics, però s’hi van quedar les més pobres. En especial les negres afroamericanes, que van ser les que van rebre les conseqüències de l’huracà i ho van perdre tot, fins i tot la vida. Després del desastre, els més rics van tornar i es van apoderar de tot el que van poder. Els pobres van haver de migrar. Van marxar de Nova Orleans al voltant de 100 mil afroamericans i hi van arribar migrants llatinoamericans disposats, per necessitat, a fer la feina que calgués. Ara la ciutat és encara més desigual. I hi regna la iniquitat.
No és a l’únic lloc on s’ha donat aquest procés. A Miami, la part més alta de la ciutat està poblada per persones procedents d’Haití —de fet, s’anomena popularment Little Haiti. Donat que el nivell del mar està pujant inequívocament, el barri està vivint un procés de gentrificació amb una accelerada pujada de preus que està fent fora els pobres. Els rics hi han posat l’ull a la recerca de més seguretat, ja que tenen l’oportunitat, pensen, d’escollir el seu futur. Els pobres, no.
A finals de setembre, el New York Times avançava el contingut del treball de l’Oficina Nacional d’Investigació Econòmica titulat Finançament Hipotecari davant el risc climàtic en augment. L’estudi fa saber que els bancs nord-americans poden estar titulitzant les hipoteques d’habitatges edificats en zones vulnerables al canvi climàtic —a la vora de mar i rius— i venent-les a Fannie Mae o Freddie Mac, empreses patrocinades pel govern i els deutes de les quals son avalats pels contribuents. Així, els bancs eviten els riscos financers si els propietaris no poden pagar, riscos que serien sufragats per la ciutadania, un cop més.
A la Xina, els processos migratoris interns també estan donant oportunitats econòmiques als més rics. Els més pobres han d’anar a buscar-se la vida a unes ciutats molt i molt contaminades, mentre els més rics, aquells que s’han enriquit amb l’explotació dels que menys tenen —i menystenen, com passa arreu—, marxen per instal·lar-se en zones no tan afectades pel medi ambient, on gaudeixen de millor salut i alimentació.
L’agost de 2018, la revista digital Contexto (CTXT) reproduïa l’article de Douglas Rushkoff La supervivència dels més rics, publicat inicialment a Medium. Explica Rushkoff que el van convidar a una reunió amb cinc súper rics del món de les altes esferes, les finances i les inversions i que no li van preguntar com salvar el planeta de la crisi climàtica, sinó com es podrien salvar ells. Volien saber quines eren les regions més segures; com transferir la consciència a un ordinador; o com, en cas de desgavell global, podrien mantenir l’autoritat sobre les seves i particulars forces de seguretat. No tenien intenció de revertir les causes de la crisi ecològica, energètica, social, sinó de saber com haurien de construir-se el seu condomini físic o virtual.
Les dades objectives porten al decreixement, inacceptable pel capitalisme
Els gasos amb efecte hivernacle continuen creixent. Un 1,5% per any i de promig la darrera dècada. 55,3 gigatones [GtCO2e] abocades el 2018. El màxim històric de concentració de GEH a l’atmosfera es va assolir el 15 de maig de 2019 amb 415,70 parts per milió [des d’ara ppm]. El promig de 2018 fou de 407,8 i el de 2017, de 405,5 ppm. Aquest 2020 confirma la tendència camí d’un nou rècord: 413,5 ppm el dia 12 de gener. Un any abans, 409,94. En fa deu, 388,21. El límit considerat segur és de 350. Abans de l’era industrial no se superaven les 280.
El programa de Nacions Unides pel Medi Ambient feia saber el passat novembre que si es vol aconseguir que la temperatura no pugi m és d’1,5ºC respecte de l’era preindustrial, les emissions de CO2 haurien de reduir-se un 7,6% cada any durant el decenni del 2020. Una disminució d’aquesta magnitud suposaria una reducció energètica aproximada del 40%. Si l’objectiu és més modest i l’augment acceptat fos de 2ºC, aleshores la disminució hauria de ser del 2,7%. En conseqüència, evitar un increment d’1’5ºC significaria decréixer inevitablement. Evitar els 2ºC —un risc indiscutible donat que en el document IPCC fet públic a Incheon el mes d’octubre de 2018 s’afirmava que el punt de no retorn se situava, amb molta probabilitat, en els +1,7ºC— cosa que suposaria créixer tan poc que comportaria l’estancament.
Jason Hickel, de la Goldsmiths University de Londres, i Giorgos Kallis, de l’Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals (ICTA) de la UAB, ho deien en un informe publicat el mes de maig de l’any passat a la revista New Political Economy i recollit per Sostenible.cat: si el sistema econòmic vol evitar que la temperatura pugi més de 2ºC, el PIB no pot créixer més enllà del 0,5% (un percentatge insuficient pel concepte sistèmic de créixer, que se situa com a mínim en el 2%). Però si el que es vol es evitar és l’augment d’1,5ºC, aleshores el decreixement és inevitable.
Exhaurir l’energia, apurar l’enriquiment
Totes les grans companyies estan exhaurint la seva capacitat extractiva. Per la seva banda, els països estan explotant fins al límit els recursos minvants i acumulant reserves, també de carbó.
Per exemple, Espanya. A més a més de la reobertura de mines que es consideraven exhaurides —per exemple, mines pobres d’urani, que també tindria el pic d’extracció previst poc després de 2025, tal vegada 2030—, el mateix dia que començava la COP a Madrid, a Sevilla començava la recerca de petroli amb la tècnica del fracking, altament nociva. Una mostra més de les intencions d’explotar els hidrocarburs i tots els recursos estratègics, fins al darrer moment sense que importi el CO2 emès, les conseqüències sobre la biosfera i sobre els éssers que l’habiten.
Però anem als límits, al fins quan. L’Agència Internacional de l’Energia explicava en el seu informe anual de 2018 que, fins i tot amb el fracking nord-americà, el 2025 hi haurà un dèficit d’uns 13 milions de barrils diaris (Mbd) sobre la demanda, que estaria per sobre dels 100 Mbd aquell any i al voltant dels 106 Mbd el 2040.
És sorprenent que no se’n parli en l’informe de 2019, com assenyala Antonio Turiel, científic titular a l’Institut de Ciències del Mar del CSIC i autor del reconegut blog The Oil Crash. Sosté Turiel en les previsions que fa per 2020 i a manera de tendència: “les múltiples tensions financeres acumulades en el sector del fracking i la general desinversió a la resta del sector de producció d’hidrocarburs líquids, faran que la producció de petroli caigui per sota de la demanda i que a aquest 2020 es produeixi el primer dels pics de preus que l’Agència Internacional de l’Energia no preveia —a 2018— fins a 2025”. I afegeix: el preu del petroli superarà els 100 dòlars per barril i arribarà a 120. En tot cas i abans de final de l’any, el preu oscil·larà als voltants dels 80 dòlars per causa de la destrucció d’oferta i demanda.
Pedro Prieto, vicepresident de l’Associació per a l’Estudi dels Recursos Energètics, membre del Consell Internacional d’ASPO i de Científics pel Medi Ambient, enginyer tècnic de telecomunicacions, publicava a la revista 15/15/15, un estudi en el qual creuava les dades de les exportacions netes de petroli mundial disponible en el període 2000/2017 amb les necessitats d’importació de petroli dels països amb capacitat militar nuclear i, per tant, d’imposar la seva voluntat, en l’interval 2018/2030.
Oblidant-se —cínicament, diu ell— de les persones que habiten territoris amb governs desarmats nuclearment —4 mil milions— l’objectiu perseguit era, i és, saber quan els estats nuclearitzats bregaran entre ells per assegurar-se el subministrament de petroli que els cal per mantenir el seu model de societat, i tindran la temptació d’emprar les bombes atòmiques per aconseguir-ho: “donat que no hi ha petroli per a tothom, et toca a tu quedar-te’n sense”. Pedro Prieto vaticinava que aquest moment de dur enfrontament, tal vegada guerra, es donarà a 2023.
No deu anar molt errat Pedro Prieto si tenim en compte les recomanacions de l’exèrcit dels Estats Units per a fer front al canvi climàtic, publicades en Catalunya Plural sota el títol “Capitalisme Manu Militari”. L’estudi fou encarregat pel general Mark Milley abans de ser nomenat Cap de la Junta d’Estat Major pel President Trump el mes de maig de 2019, i porta per títol Implications of Climate Change for the U.S. Army. En cap moment es reconeix l’origen antròpic de l’emergència climàtica ni l’origen, principalment, en l’ús de les energies fòssils que continuen sent objecte del desig.
En el document es formula l’expansió i la intervenció permanent de l’exèrcit dins i fora del territori nacional dels Estats Units com a necessària, davant del risc que certs sectors com el de l’aigua, l’alimentari o l’energètic, poguessin col·lapsar. I rebla: el propi exèrcit també pot col·lapsar —manca d’energia i materials, suggerim nosaltres— si no s’adopten reformes urgents.
També apunta uns quants eixos estratègics que faran “indispensable” la seva intervenció, sense mostrar cap empatia per a les persones afectades: el control de l’Àrtic, de les noves vies de comunicació que s’obren i dels recursos energètics que conté, en especial els hidrocarburs: la disminució de l’aigua dolça disponible; els processos migratoris massius per l’alça del nivell del mar a zones nuclearitzades, com ara Bangla Desh.
Igualment remarca que als Estats Units la majoria de les infraestructures crítiques no estan fetes per resistir les alteracions que causarà el canvi climàtic. Per exemple, la caiguda de la xarxa elèctrica, envellida i sense inversions, en un termini màxim de 20 anys, o la situació de les 99 centrals nuclears, un 60% de les quals són vulnerables per estar en zones de risc, ja sigui per tempestes severes, escassetat d’aigua per a refrigerar-les o per estar a prop del mar.
El xoc entre el 2023 i el 2025
A 2018, l’Agència Internacional de l’Energia situava el dèficit de subministrament de petroli a data de 2025. Pedro Prieto estableix el 2023 com a inici de la possible brega entre països per assegurar-se el petroli.
I els mercats, què hi diuen? Inevitable Policy Response (IPR) és un think tank format per 500 gestors de carteres que, amb el suport de l’ONU, volen preparar els inversors per assumir els riscos associats a l’emergència climàtica. En l’informe Policy Forecasts diuen que les accions dels governs per combatre el canvi climàtic són altament insuficients si es volen assolir els Acords de París. Serà inevitable que els governs es vegin forçats a actuar de forma decisiva i abrupta a causa del canvi climàtic. I la pregunta no és si actuaran, si no quan, quines polítiques aplicaran i on es faran sentir.
L’IPR preveu cap a 2025 (Tercera ronda Climàtica) una resposta contundent, aspre, desordenada i tardana de polítiques que pertorbaran els mercats i tindran implicacions importants per a l’economia i la societat a curt termini. També estableix un període de decisions que començaran a 2023, quan se celebrarà la primera revisió de la implementació dels Acords de París, i recomana als inversors actuar des d’ara mateix.
A l’IPR li preocupen les catàstrofes derivades del canvi climàtic, les pressions socials i electorals, els problemes derivats de l’alimentació, l’energia i les inquietuds derivades de la [mal] dita seguretat nacional. Si fa no fa, el mateix desfici que a l’exèrcit dels Estats Units, la qual cosa mostra la coincidència d’interessos entre mercats i uniformats.
La gran pregunta és si l’IPR anticipa el futur o si, com és de témer, converteix en profecia una decisió ja adoptada, que coneix perfectament i de la qual informa de manera interessada i indirecta adreçant-se al seu nínxol de negoci tot mirant de no aixecar sospites. Una forma d’assegurar el negoci tot creant l’ambient propici, qualificant-lo d’inevitable.
Epíleg: acaparar-ho tot
De tot plegat es dedueix la intenció dels poders polítics i financers dominants de deixar per més endavant qualsevol mesura que sigui de debò efectiva contra l’emergència climàtica i que pugui alterar el funcionament del sistema econòmic. De cap manera es vol aturar, amb honorables excepcions, el procés de transferència de riquesa i despossessió de les classes populars cap els rics. No importen ni les desigualtats ni la inequitat. El gran capital vol deixar passar el temps, esprémer la capacitat d’acumulació i assegurar la implementació i el control dels nous nínxols de negoci verds per part de les transnacionals/poders financers/oligarquia dirigent i només actuar quan no hi hagi més remei.
Aleshores, amb totes les manifestacions de la crisi ecològica, econòmica, energètica i social exacerbades, i fent por amb les conseqüències de la inacció climàtica, s’aplicaran mesures contundents, es demanarà sacrificis a la ciutadania culpant-los de tots els mals, per allargar tant com es pugui els privilegis d’un sistema econòmic, el capitalisme, que esgota el seu temps. Seran mesures de shock climàtic amb la intenció de bloquejar la ciutadania i evitar la seva organització i resposta. Sacrificis per a la ciutadania. Negocis per a les classes dirigents. En nom de prioritzar la protecció del planeta, carregar-se el benestar per no perdre el control ni redistribuir la riquesa. I li diran com vulguin però no serà altra cosa que capitalisme en la seva versió més excloent, agressiva i destructora que pot arribar a ser ecofeixisme.
Ve una crisi econòmica per escassetat de recursos que farà caure les emissions de CO2 però no serà prou perquè la temperatura no pugi més d’1,5°C. No sabem si fins a la fatídica frontera dels 1,7°C, la pitjor dels 2°C, o ves a saber fins a on si perdura la inacció. La ciutadania ha de comprendre que no es pot parar el canvi climàtic encara que aturem totes les emissions ara mateix. Però sí podem no agreujar-lo i adaptar-nos amb transformacions profundes del model socioeconòmic i cultural. I per aconseguir-ho cal forçar els poders econòmics i polítics a actuar ara mateix. Anem, tant si volem com si no, postil·la Antonio Turiel, a una situació de decreixement de la base material que sustenta la nostra civilització, des dels combustibles fòssils fins als materials, derivada de la finitud del planeta. Cada cop en tindrem menys i haurem d’aprendre a viure amb menys. La resposta, activa i preventiva, està a les mans de la ciutadania. Nosaltres decidim si ens sotmetem o si ens organitzem i actuem abans no sigui massa tard. Vet aquí la magnitud del desafiament.
Nuestra revista recompensa las colaboraciones con 
