El conte de la Gaia i en Carboni

(Publicat originalment al bloc del autor)

Deixeu-me que us presenti el meu amic Carboni. És un trapella, juganer i atabalat, no li costa gens fer amics i amigues en forma de trios, parelles o fins i tot grups de quatre amb altres que de ben segur coneixes com l’hidrogen, l’oxigen o el nitrogen. Sense el meu amic Carboni jo no seria aquí, i tindríeu un planeta erm com Mart. Aquesta és la nostra història.

En Carboni i jo ens coneixem des que vaig néixer, ara fa uns 4.500 anys, i tot i que jo sí que m’he envellit i ara tinc més arrugues, ell no ha canviat gens. De tan petit com és només el veuràs quan s’apleguen molts com ell en forma de llapis, diamant, arbres, acer, ciment, bròcoli, plàstics, formatge, i és clar, el carbó dels reis d’Orient…

Aix, me n’oblidava, no m’he presentat. Jo sóc la Gaia, i tot i que alguns pensen que sóc un planeta en realitat soc, o som, fluxos d’energia en equilibri dinàmic, com una patinadora que fa voltes i tombarelles però no arriba a caure mai. En Carboni i jo hem après a conviure i ens ajudem tan com podem a que la temperatura de la Terra sigui d’uns 15C, que l’aigua sigui líquida i que la vida al planeta sigui possible. És cert, de tant en tant se’ns descontrola i hem patit alguna glaciació, però res greu.

El meu naixement va ser una mica violent; tot era molt calent i caòtic, amb volcans i meteorits arreu, no hi havia manera de reposar, era molt jove i inexperta jo, ho reconec. Amb el pas dels anys em vaig amansir i refredar, vaig aprendre a endreçar els fluxos d’energia amb en Carboni, i em va créixer una atmosfera tot al voltant, com si fos un cargol. Així vam aconseguir una estabilitat que va durar molts anys.

Però no us penseu que va ser fàcil tot plegat, imagineu com badava que les primeres proves de l’atmosfera les vaig fer sense oxigen! Ni se m’havia passat pel cap que podia ser important. I vet aquí que un bon dia per casualitat la vida va començar, amb estructures molt simples i petites, és cert, però amb en Carboni ja com a protagonista, i des d’aquell moment tot va canviar.

El problema que vam tenir així d’entrada era que per fer estructures una mica més grans i complexes necessitàvem millorar el sistema energètic, perquè no teníem bateries ni endolls ni res semblant, i ens vam haver d’inventar una placa solar natural amb les plantes que a més a més dugués la bateria incorporada.

D’aquest procés en dieu Fotosíntesi els humans, i simplificant molt funcionava així: les plantes xuclaven els meus amics Carboni i Oxigen que un cop dins es separaven; en Carboni formava l’estructura de la planta —la bateria— i l’Oxigen tornava a l’aire. L’energia per fer tot això venia del sol que per sort mai no ens ha faltat. A més, ens calia una mica d’aigua però d’aquesta en teníem de sobres. Quan la planta moria en Carboni queia al terra i uns bitxets els descomponien amb l’ajut de l’Oxigen, i així tornaven a ser parella de joc. De vegades no eren bitxets sinó el foc que cremava la planta, però el resultat era el mateix, en Carboni i l’Oxigen tornaven a estar junts.

La història no va acabar tan bé com sembla en un primer moment, perquè el nostre invent va començar a omplir d’oxigen —que era tòxic per gran part de la vida creada fins aleshores— tota l’atmosfera, i moltes espècies van morir. Però també van néixer d’altres que sí ho sabien fer, més grans i complexes, i això ens ha permès arribar fins avui. Una cosa que si he après en tots aquests anys és a tenir paciència. Molta paciència.

Com us deia el més normal en aquest invent de la fotosíntesi és que els vegetals i el seu Carboni els mengi un animal herbívor. Aquesta animal —una gasela— respira, fa caca o mor, i la caca o ell mateix es descomponen i el Carboni es torna a ajuntar amb l’Oxigen per fer CO₂ i tanquem el cercle. També pot passar que a la gasela se la mengi un lleó que en respirar o fer caca o morir torna el CO₂ a l’atmosfera. D’això en dieu cicle del Carboni.

Però vet aquí que de vegades aquesta matèria orgànica de Carboni no troba prou Oxigen per aparellar-se perquè queda colgada sota terra o sota l’aigua, i el Carboni s’acaba convertint en fòssil en forma de sòlid, líquid o gas.

Això ja ens estava bé a en Carboni i a mi perquè després de moltes proves havíem vist que per mantenir l’aigua líquida calia una temperatura determinada dins de l’atmosfera, i si en Carboni feia massa trios amb l’Oxigen tot s’escalfava massa, i si hi havia massa poc tot es refredava. Una part del Carboni anava a parar al mar, i ja estava bé, però si n’hi havia massa també ens passava que les petxines tenien problemes —com veus no és fàcil, toques una cosa i espatlles una altra—, i per tant vam pensar que emmagatzemar el Carboni sota terra en forma de fòssil era una bona estratègia per mantenir una temperatura apta per la vida.

I és cert, et confesso que en alguns moments vaig pensar “mira que si ara vingués un boig i alliberés tot aquests carboni de cop per exemple cremant-lo, tindríem un problema perquè començaria a fer molta calor, es desfaria el gel de l’Himàlaia i dels pols, hi hauria sequeres, pluges torrencials, i es descompensarien els cicles de carboni i de la vida que tants anys ens ha costat d’ajustar… però per això caldria que algú el trobés i aprengués a fer foc, i ja vaig mirar d’amagar els fòssils ben endins sota terra…”

Però el que us deia, fa uns 2 milions d’anys va aparèixer una homínid que després d’unes quantes proves fallides es va acabar convertint en el que ja coneixeu, homes i dones com tu, que fa 200 anys, creient-se més poderosos que cap altre forma de vida, van decidir créixer fent drecera alliberant el meu amic Carboni que havíem anat estalviant pel futur. I el més curiós és que aquest humà ho feia tot per aconseguir monedes d’or, un material molt més simple que el carboni, que gairebé no reacciona amb res, que no té gaire amics… No sé per què ho fan, no els entenc.

I com ja us he explicat, alliberar tota aquesta energia de cop —per moure el cotxe, per l’aire condicionat, per fer edificis, per fer anar el wifi, per conrear… — té molts riscos, ni tan sols sé què pot passar, però saps què et dic? Que ja us ho fareu. Això sí, em sap una mica greu per vosaltres, perquè em caieu més simpàtics que els dinosaures que també van passar pàgina ara fa uns 66 milions d’anys. I sabeu per què? Perquè sou la primera espècie que sabeu riure i teniu sentit de l’humor, i ja se n’ha de tenir per riure mentre t’estàs extingint. Ànims i sort!!

Conte contat, ja és acabat. I si us heu quedat amb ganes d’entendre millor el cicle de carboni, us deixo aquest vídeo genial.