Decreixement i educació

avatar

2019-06-07

Share

Posar l’infant al centre… de les seves necessitats o de les nostres?

Després de participar en una jornada de reflexió sobre l’educació més enllà de l’horari lectiu, he sentit la necessitat de compartir una reflexió sobre l’educació continuada.

Hem tingut l’oportunitat de saber què estem fent les unes i les altres. Projectes molt engrescadors, que tiren endavant més per la bona voluntat, la implicació i motivació de les entitats promotores i de les persones que s’hi impliquen que per l’abundància de recursos al seu abast. Amb un esforç enorme per oferir més oportunitats a qui habitualment en té menys, procurant cohesionar les nostres comunitats reduint-ne les desigualtats. I és cert que aquestes iniciatives, sovint, no gaudeixen de la bona premsa que té l’educació formal. Tot i que sovint allà s’hi fan coses molt més transformadores que a l’escola tradicional.

Nens al pati, Centre Montserrat-Xavier, anys 40. Font: Wikipèdia per Perotrocaguinarda. CC BY-SA 4.0

Nens al pati, Centre Montserrat-Xavier, anys 40. Font: Wikipèdia per Perotrocaguinarda. CC BY-SA 4.0

En aquest context, tot el que es faci per donar suport a aquestes organitzacions, moltes de les quals s’han deixat la pell pel camí de les retallades i l’austeritat és, d’entrada, benvingut. Però potser caldria plantejar-nos en quin context sorgeixen aquestes propostes i quina és la seva funció, tot fent una reflexió més profunda. Ara estem aquí i tenim tota una sèrie de necessitats. Però si volem plantejar-nos reptes de futur, sempre és interessant veure d’on venim.

Sovint, els projectes educatius innovadors provenen de plantejar-se qüestions com: en quin context va néixer l’actual sistema educatiu, quines necessitats pretenia satisfer, qui el va idear i per a què? I de les respostes a aquestes preguntes han sorgit alternatives revolucionàries. En aquest sentit, podríem afirmar que el model de producció industrial capitalista necessitava una institució que es fes càrrec dels nostres infants mentre aquelles qui tradicionalment ens n’haviem cuidat (les dones) ens incorporàvem al mercat de treball. Així que podem concloure amb bastanta unanimitat que no es va crear pensant precisament en les necessitats dels infants. O, com a mínim, no única i exclusivament.

L’escola innovadora i els moviments de renovació pedagògica van néixer arran d’aquesta anàlisi. Amb la voluntat de construir una escola on les necessitats dels nostres fills i filles passessin a un primer terme, desplaçant la idea d’escola com a guarderia. Però vulguem o no reconèixer-ho, aquesta segueix sent la seva funció principal.

Escolaritzem als infants amb 3 anys, però abans ja els hem portat a la llar d’infants. Amb una mica de sort hauran pogut plorar en separar-se de nosaltres (abans no se’ns permetia ni tan sols aquesta expressió de la nostra incomoditat). Però ho fem perquè els beneficia a ells o per suplir una necessitat imperant (sortir a treballar per a aconseguir diners)?

D’altra banda, en determinats contextos amb un nivell socioeconòmic una mica més alt està també molt establert el costum de fer participar els nostres fills i filles en diverses activitats extraescolars. Amb una mica de sort, seran a l’escola des de les 9h del matí fins les 16:30h (7h30m). Ens en queden unes 6 des que surten de l’escola fins que se’n van a dormir. I encara volem que segueixin aprenent. Altra vegada sembla que ens persegueix el mantra de l’educació continuada.

Probablement, els infants més petits tenen més necessitat d’estar amb els seus adults de referència que cap altra cosa. De mantenir el vincle, allò que els fa sentir seguretat, que alimenta la seva autoestima. I sense això, tot allò que volem que aprenguin passarà a un segon terme. Perquè no hi ha res més valuós que compartir el teu temps amb les persones que t’estimes. La millor continuïtat que els podem oferir és la de que siguin habitualment les mateixes persones les qui estiguem amb ells, educant-los en el nostre dia a dia. I, si això ho podem fer els pares i les mares, molt millor, no?

Els nostres infants necessiten que hi siguem, que estiguem juntes. I és des d’aquí des d’on ens podríem començar a plantejar què volem fer amb aquestes 6h que ens queden.

Ens podem preguntar si cal fer alguna activitat programada o simplement deixar fluir. Si valorem positivament de fer-ne alguna, plantegem-nos si la podem fer plegades. I únicament si creiem que valdrà la pena sacrificar alguna d’aquestes 6h, apuntem-los a una extraescolar. Però, és clar, per a poder fer això calen moltes coses. En primer lloc, tenir una feina que ens permeti ser-hi durant aquestes 6h. Potser haurem de treballar menys i tindrem menys ingressos. Pot ser que no puguem triar (o no tenim feina o en tenim massa). I aquí és quan comencem a parlar de Decreixement. Necessitarem menys diners, si no ens preocupem tant pels béns materials, perquè tenim més temps i moltes coses ens les podrem fer nosaltres mateixes (en plan DiY). També podem afavorir xarxes d’intercanvi (tant de recursos com de béns). I ens podrem cuidar més, no estarem tan estressades, serem més felices i gaudirem de més bona salut.

Això sí, no ho podem fer soles. Cal que moltes altres persones com nosaltres caminin en aquesta direcció. Si ho fem plegades serà més fàcil (o menys farragós). Perquè, no ho oblidem, haurem de renunciar a coses, a privilegis… Però potser compensa, no?

Els plantejaments veritablement revolucionaris ho són perquè sacsegen de socarrel el sistema tal i com el coneixem. Un sistema, el nostre, capitalista, que posa el capital al centre de les nostres vides. Que passa per damunt de moltes necessitats: les dels nostres fills i filles, les de molts pares i moltes mares a qui agradaria estar més presents a les seves vides, les de persones depenents de qui no podem tenir cura… Al cap i a la fi, un sistema que no té en compte que les persones som interdependents i en molts moments de les nostres vides tenim la necessitat de cuidar o de ser cuidades. La cura està al servei del capital; el sosteniment de la vida no és central.

En aquest context em sembla més necessari que mai preguntar-nos per a què? Tots aquests emocionants projectes que ens permetran tenir ocupats els nostres i fills i filles mentre nosaltres produïm la riquesa per a uns altres. Mentre la nostra riquesa més gran se’ns escola entre mil activitats educatives.

El nostre món modern és ple de trampes que faciliten la justificació de tot plegat. Intentem omplir les hores educatives (tant les lectives com les de l’àmbit fora escola) amb activitats divertides, lúdiques… ara fins i tot gamifiquem. I no seria millor ser-hi més per acompanyar el joc, allò que fan els infants quan no els fem fer res més? Deixar-los seguir la seva veu interior, aquella que els diu el que els senta bé i el que no. Aquella que molts de nosaltres ja sentim tan lluny… Perquè potser no cal ni ensenyar-los tant, sinó simplement que els adults aprenguem a respectar les seves necessitats i a fer girar les nostres vides al seu voltant.

Un infant que es connecta amb les seves necessitats, les coneix i les reconeix, probablement esdevindrà un adult que les reclami quan no les té cobertes. Sense por. Ja que, durant la seva criança, ha rebut l’amor que necessitava sense condicions. Per tant, no té por de perdre aquest amor quan reivindica allò que necessita. Haurà estat un infant valent. I serà un adult que sap el que vol… Cal res més per a ser feliç? Perquè això és el que desitgem als nostres fills i filles: que siguin persones felices.

En el món que els deixarem, si les coses segueixen com fins ara, la resiliència serà una qualitat imprescindible per a la supervivència. I per a adaptar-se a l’entorn amb més facilitat, és important conèixer-nos: saber qui som i d’on venim. Per mesurar forces i veure fins on podem arribar.

I això és molt més fàcil de fer si has estat un infant atès, estimat, respectat i escoltat. Una educació a la mida de les seves necessitats ens acosta més a aquest món que ens agradaria deixar-los. Un món on tinguem menys béns materials i més enriquiment a partir de les relacions personals i comunitàries. Ja que, si el seu entorn proper no els dóna el que necessiten, ho reclamaran. O miraran de buscar la manera d’aconseguir-ho promovent canvis al seu voltant.

Però ai, això és molt perillós! Podria remoure l’status quo d’aquells qui ostenten el poder… Així que millor seguim posant pedaços al sistema, que així no es queixarà ningú.

Arthur Rackham

Arthur Rackham

[Total: 0    Average: 0/5]
Share
avatar

Noa Cando Soler

De formació filosòfica, plantejo preguntes allà on aterro. Bibliotecària de professió, faig de mediadora entre el jovent i la lectura en un institut. Mare conscient, he trobat en l'Ecofeminisme la comunió de totes les lluites. Cofundadora de Molins en Transició. "En el moment d'emergència que estem vivint actualment, hauriem de centrar els nostres esforços en decréixer per una banda per poder créixer per l'altra".

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada