(Publicat originalment en TransitionNetwork.org. Traduït per Moisès Casado, i reproduït amb permís.)
L’escala i el ritme de destrucció provocats per l’economia mundial s’accelera malgrat els esforços dels moviments de base per crear canvis i noves orientacions. Ara mateix, no veig cap escenari realista per alterar la nostra aterradora incapacitat per catalizar un canvi significatiu; és el moment perquè nosaltres en tinguem un!
El Moviment de Transició proposa que mitjançant la creació de millors maneres de viure avui, podem, a través d’aquest procés, crear un futur millor.
Milions d’organitzacions e iniciatives de “baix a dalt”, de base a tot el món estan creant el món que volen, en el seus llocs, de diverses maneres.
La transició és part d’un ecosistema de canvi. Tot i que aquest ecosistema del canvi ha modificat indubtablement molts llocs a millor, molts dels intensos i impressionants treballs de base (més de dotze anys de Moviments de Transició) no han alterat la trajectòria de la Societat de Creixement Industrial cap a una cultura regenerativa.
En aquesta publicació es pregunta per què, i fins i tot, si és realista pensar que podria haver-ho fet, i el que hauria d’haver de passar per crear canvis en l’escala necessària.
El procés i la pràctica de la transició es poden resumir a les tres preguntes de Sophy Bank que els activistes es fan:
- Si ens fixem sense por en els problemes amb els que ens enfrontem, què veiem?
- Què és el millor del meu barri / poble / ciutat? Quin aspecte tindrien?
- Quines coses concretes i pràctiques podem fer ara mateix per fer realitat aquesta visió.
El model i el procés de Transició ofereix i està dissenyat fonamentalment per:
- Involucrar les persones d’una manera inspiradora utilitzant cadascuna de les nostres habilitats creatives.
- Permetre que un gran nombre de persones puguin exercir la seva capacitat d’actuar de manera que tinguin la diferència.
- Funcionar en una escala en la qual podem marcar la diferència, és a dir localment.
- Poder començar a crear el món que volem ara.
- Reavivar el benestar de la comunitat.
El Moviment de Transició manifesta, de manera tangible, el nostre amor pel món.
Tot i que el canvi a nivell local ha creat peces pràctiques d’una cultura regenerativa, i una iniciativa ha sorgit del Centre de Resiliència d’Estocolm anomenada “llavors d’un bon antropocè”, no hem pogut moure significativament i de manera mesurable el panorama general.
Nosaltres, el gran nosaltres, estem fallant. Veig els moviments de base com a part del nostre procés cultural col·lectiu de tot el sistema cultural global cap a una cultura regenerativa. No podem fer això sols. Nosaltres Necessitem més “nosaltres”.
Què és el fracàs?
Per algun motiu hem fallat en:
- Reduir les emissions de carboni.
- Crear un sistema econòmic que respecti els límits planetaris.
- Crear una societat que generi igualtat econòmica i justícia social.
- Augmentar la biodiversitat.
- Reduir la contaminació.
Després de més de deu anys de treball en el cor del moviment de la transició, crec que ens hem de preguntar: Per què? i “què es pot fer per tenir més impacte?”
No estic menosprecian ni faltan al respecte els increïbles esforços i èxits extraordinaris que s’han demostrat diàriament per els grups de transició (i altres iniciatives de base) a tot el món. De fet és impressionant e inspirador.
La nostra manca d’impacte no és per falta d’esforç, imaginació o falta de creativitat. Els membres del Moviment de Transició encarnen aquestes qualitats a galletades.
Estic escrivint això com una reflexió i una consulta. Espero que, en qüestionar els nostres supòsits i creences, podem trobar els propers passos per crear un canvi cap a una cultura regenerativa. Em sembla que encara estem en les primeres etapes de co-creació d’un moviment que pot alterar veritablement les nostres vies insostenibles actuals i crear un canvi sistèmic.
En els primers temps del Moviment de Transició, sovint parlàvem de com potser coneixíem de la A a la C de la transició. En dotze anys hem anat més enllà de la D o la E?
Crec que hi ha molts més passos i processos que calen, aliances i iniciatives impensables actualment, per permetre els propers passos d’un moviment efectiu cap a una cultura regenerativa.
Els moviments de base per al canvi solen ser insuficients per crear el desplaçament i els canvis sísmics necessaris per crear el canvi que necessitem. Però, podria ser eficaç una nova forma de cooperació entre ciutadans, governs i empreses? Si és així, com podria passar això? Aquest article analitzarà els problemes i les dificultats que afronta el Moviment de Transició (i la majoria de les iniciatives de base), per els quals hi ha poca discussió.
Espero que la reflexió sobre els nostres problemes ens permeti ser més clars i més centrats en la manera de crear les condicions per a una cultura regenerativa emergent.
Els problemes als quals ens enfrontem com a base dels moviments per al canvi
En tot el meu temps treballant amb Grups de Transició a tot el món, he vist aquests problemes presents en gairebé tots els Grups de Transició.
Em porten a preguntar-me si estem treballant de la manera correcta, o si ens fem les preguntes correctes o estem treballant d’una manera que en última instància produirà canvis, o si l’estructura del sistema de creixement industrial impedeix d’alguna manera un canvi sistèmic fonamental.
Aquests són alguns dels principals esculls.
1) Els moviments de base no tenen recursos
El temps i els diners són els més important. Confiem en voluntaris, en moltes parts del món, aquests són de manera desproporcionada voluntaris de més edat, ja que obtenen el temps sovint a base d’haver alleugerit la responsabilitat de la seva carrera professional, formar una família i guanyar diners.
Els joves que més necessitem sovint no disposen de diners nii temps. He perdut el compte del nombre de joves que m’han preguntat com participar-hi i que tan sols guanyen prou diners per pagar el lloguer.
La majoria dels grups de transició lluiten per finançar estructures bàsiques habilitants, com ara llocs web, una oficina, espais de trobada, suport de l’administració. Es pot fer molt sense diners, però sense recursos significatius la majoria dels grups de transició arriben a un límit en la seva eficàcia.
Les persones clau es cremen a causa de l’escala i el treball necessari per construir estructures alternatives com les cooperatives, recaptar inversions en capital significatives o simplement mantenir una organització transparent i democràtica.
Per obtenir l’escala de canvis que desplaci el sistema actual, necessitem organitzacions, poder e influència, i això costa diners en el paradigma actual.
Les estructures habilitants són importants.
Els centres de transició com Transition US o Transition Brazil ajuden a connectar i donar suport als grups de transició que operen en territoris concrets.
Tanmateix, els Centres de Transició, amb rares excepcions, no poden trobar finançament, i l’organització internacional també està sota finançament.
No hi ha rutes clares per finançar-se adequadament. El finançament del govern s’està estrenyent i en la majoria dels llocs no està disponible, cosa que deixa en mans de fons benèfics o a crear un braç comercial.
Cap d’aquestes alternatives proporcionarà el finançament necessari per catalitzar i donar suport a canvis escalables. El sustent teòric principal dels moviments de base, la gestió estratègica de nínxols (SNM) i la gestió de transicions proposa que el canvi sovint sorgeix a través d’experiments a petita escala que es puguin desenvolupar i adaptar en “nínxols protegits” i, a mesura que el sistema dominant comenci a col·lapsar, podra sembrar e informar del que ve després.
Aquesta és una descripció perfecta d’una tecnologia de canvi social com el Moviment de Transició.
Tanmateix, i per moltes raons, el canvi social és una de les dimensions més difícils del canvi d’influències. Les restriccions i supòsits culturals, socials i econòmics impedeixen el canvi en aquest àmbit. I tenint en compte que el canvi que necessitem és tècnic, social, polític, cultural i psicològic, es converteix en una feina molt dura.
Els moviments de base creen el sòl a partir del qual sorgeix la futura supervivència de la nostra cultura, espècie i vida a la terra.
Els líders empresarials, els polítics i les grans organitzacions filantròpiques que coneixen el problema que estem tenint i l’escala de canvis necessaris, haurien d’incrementar-se.
Ens haurien de proporcionar les habilitats, el suport, les finances i els coneixements per explorar i ampliar de forma ràpida i fiable formes alternatives viables de viure i treballar.
No ho estan fent. Perquè no? La major part de la filantropia té com a objectiu paliar els pitjors efectes dels sistemes actuals, en comptes de canviar-los.
Treballem en unes condicions en què ens trobem obstaculitzats i no tenim el que necessitem per tenir èxit.
Després de més de deu anys, la meva pregunta per als responsables del canvi és: Perquè defensem aquesta falta de suport i reconeixement? I la pregunta que tinc per a la corrent dominant de la societat i els negocis (els que tenen els recursos), és: Per què són tan pocs els disposats o capaços a fer disponibles aquests recursos?
2) Canvi del sistema: qui ho vol?
Les estructures reguladores, polítiques i de poder són capturades per les elits i les multinacionals que actuen per mantenir i potenciar el seu poder, beneficis i privilegis. Per què no? És el joc i, des de la meva perspectiva, sembla que no tenen més remei que jugar aquest joc. Això deixa molt poc espai per al canvi sistèmic necessari: canvi que necessitem a tots els nivells (personal, local, nacional i internacional) i en l’àmbit social, polític, econòmic i ecològic.
El Moviment de Transició i altres iniciatives de base es troben fora de la finestra d’Overton que és d’on procedirà el canvi que necessitem. Però hi ha costos, així com llibertats, per operar en el desert. Teniu molta llibertat per qüestionar el que és inqüestionable i nombrar el que és innombrable. I un dels costos és que és molt difícil fer-se escoltar.
Així que el repte és que, si esteu operant fora de la finestra de Overton, heu de fer-ho sense recursos adequats usant el vostre enginy, la vostra ingenuïtat, creativitat i passió.
Podeu avançar ràpidament i fallar ràpidament. L’èxit, si s’aconsegueix, serà un rudimentaria prova de concepte. L’escalada, la popularització, l’absorció de la massa i tot el canvi cultural que acompanya necessita més que una prova de concepte. Necessita recursos i organitzacions.
Si prenem, per exemple, el canvi necessari per als nostres sistemes econòmics, negocis, i fins i tot els negocis innovadors, no ens portarà a on necessitem anar. El canvi sistèmic del sistema econòmic està fora de l’abast de qualsevol negoci o fins i tot del sector empresarial. Per sobreviure en els negocis, han de jugar amb les regles fonamentals i fundacionals dels negocis. És clar, els canvis tècnics són part del sistema econòmic, però només dins d’un estret ventall de possibilitats amigables de pels mercats.
Desafortunadament, molts líders empresarials progressistes creuen que les solucions que necessitem han d’emergir de les empreses, cosa que no és realista. No poden i no donaran suport al tipus de canvi sistèmic que necessitem.
El capitalisme mai de la vida prioritzarà la salut de les persones, els ecosistemes o la vida abans que els beneficis. No pot. Però les empreses, les corporacions, tenen tots els recursos i el canvi no és possible sense aquests recursos. On es troben les associacions entre organitzacions empresarials, governamentals i les organitzacions de canvi radicals de base? A on són els negocis radicals que desafien el model capitalista.
Els empresaris solen ser molt pragmàtics. Llavors, a on i com pot emergir l’escala de canvi al nostre sistema macroeconòmic? Podeu indicar algun exemple? No! L’ànim de lucre no ens durà a on necessitem anar. Ho farà? És hora que els negocis creïn divisions de canvi de paradigma ben finançades per explorar quina aparença té i quina és la transformació del paradigma que no està impulsada pel mercat, que no és estatal i que no és socialista i dissenyar camins per arribar-hi.
Necessitem i ens necessiten. Les innovacions a petita escala (creades per les bases) no escalaran ni superaran el sistema econòmic existent, i és difícil de veure com qüestionaran i sortiran del sistema macroeconòmic actual. El que em porta al següent punt.
3) Encara no hi ha una alternativa integral, provada i testada al sistema econòmic capitalista, dependent del creixement
Perquè no?
Hi ha moltes maneres de comprar aliments, energia o altres coses. La innovació en l’economia local és abundant. No obstant això, no hi ha una alternativa al capitalisme de mercat.
Amb això em refereixo a la gran cosa que es senta damunt dels processos econòmics. El que exigeix un creixement constant. Cap país, des del final del comunisme, ha provat un sistema econòmic global diferent. Hi ha propostes i idees. No obstant això, hi ha algunes dificultats molt grans:
- Els que estan en el poder no hi renunciaran fàcilment. Es necessitarà una campanya política global sostinguda.
- Es tracta d’un sistema enorme i, fins i tot, si s’introduis alguna mena de mecanisme de reducció del consum constant o gradual, s’hauria de fer a una escala que serà molt difícil d’implementar sense bloquejar el sistema existent. I la complexitat d’això està més enllà de la meva capacitat de pensament (crec que el Brexit és un ordre de magnitud).
- És difícil vendre cada cop menys, sense obtindre quelcom més a canvi. Aquest quelcom més, pot ser més consciència, comunitat, connexió, saviesa o amor. No estic segur que la humanitat estigui preparada per al canvi de consciència que alguns defensem. Imagineu que la majoria de les persones optin per un conjunt d’aspiracions menys tangibles?
- Pot ser que no hi hagi una sortida al projecte civilitzatori del creixement continuat. Podem haver creat una trampa per nosaltres mateixos, de la qual no podem escapar.
Del nostre patiment emergint. Les nostres lluites són realment la nostra única esperança
—Bryant McGill
4) No hem situat la importància del canvi Intern tan centralment com en el canvi extern.
He après en el meu temps en el Moviment de Transició, que una de les nostres contribucions més singulars i importants al procés de canvi és l’alienació del canvi interior i exterior.
Pot semblar evident, però el sistema som nosaltres. Està dins de nosaltres i, llevat que les parts internes que mantenen el sistema actual en el seu lloc es posin en qüestió de manera activa i sistemàtica, aquestes faran funcionar el mateix sistema, creant les mateixes opcions de mala qualitat i, en efecte, qualsevol canvi irrellevant. I aquest nou sistema serà igual d’opressiu i incapaç de fer front a les realitats actuals com era el sistema antic. El que fa que sigui perniciós és que no sembla així al principi, o quan pensem que creixem fora del patriarcat o de les jerarquies, quan de fet no ho hem fet.
Les llavors de la nostra naturalesa venial hi són i creixeran i maduraran a menys que canviem activament.
Sophy Banks em va dir un matí que va veure que un dels treballs dels líders d’aquest moviments de canvi sistèmic va ser tallar repetidament el cap del nostre ego, dia rere dia. En fer-ho, suporta i modela la vergonya i la humiliació d’exposar les nostres ombres. Aquest és el significat del servei.
Un dels reptes persistents als quals ens enfrontem és el burnout i la seva doncella, la desesperació derivada dels sentiments no processats.
A mesura que el planeta s’està cremant, els activistes i els que treballen fora del sistema es cremen. No podem mantenir els nostres nivells d’activitat. Dins del sistema les coses no són molt millors, dins del Regne Unit (60 milions de persones) es van publicar 57 milions de receptes per drogues psicològiques el 2014 i augmenten cada any.
El canvi exterior ha d’anar acompanyat d’un canvi intern. Aquest fet simple no és prou reconegut en el Moviment de Transició o en altres moviments per al canvi. Sense canvis interns, qualsevol canvi positiu es coopta pel sistema antic de manera que corromp altres canvis positius i utilitza aquests canvis per seguir els objectius de l’antic règim.
Alguns exemples que em venen a la ment són el creixement verd, la felicitat i el moviment del benestar que utilitzen les corporacions per treure més profit dels seus empleats, i que les energies renovables s’utilitzen per promoure un major creixement del sistema. Potser la connexió entre aquests exemples i el canvi intern no sembla obvi. La nostra manca d’integritat personal e incapacitat per reflexionar i examinar-nos ens situa al centre d’aquestes traïcions.
5) No operem a una escala que pugui crear l’escala de canvis necessària
El 2014, Peter Haff va introduir el terme “tecnosfera” per descriure l’aparell tècnic del que depenem totalment de mantenir-nos vius. Aquests sistemes són meravelles de la cooperació humana que no tenen rival en l’experiència humana. Són, en molts aspectes, l’èxit coronador de la nostra societat industrial. Aquests sistemes mundials es troben en diversos ordres de magnitud eliminats de les nostres vides sovint locals, a on tenim l’agència per crear els canvis. Fins i tot els poderosos jugadors de cada sistema estan limitats. Això és perquè ningú està al càrrec. No hi ha supervisió democràtica. Aquests sistemes són tant eficaçment autoorganitzats, que en si mateixos són un miracle de cooperació.
Tots aquests sistemes són totalment i completament dependents i, fins ara, no podem crear alternatives. Ni tan sols estem en relació amb aquests sistemes excepte com a consumidors passius. D’aquí la dificultat de canviar-los. Sense relació = no hi ha possibilitat de canvi.
Alguns dels sistemes als quals em refereixo són:
- El sistema logístic i de transport global.
- El sistema de producció industrial interconnectat.
- El sistema de telecomunicacions i Sistemes d’informació.
- Les xarxes elèctriques.
- El sistema financer.
- El sistema d’extracció de mines i recursos.
- Els mitjans de comunicació.
- Els delinqüents i els proscrits, inclosos els terroristes i els paradisos fiscals a ultramar, i al seu costat la justícia penal i les agències internacionals de compliment de la llei.
Curiosament hem aconseguit piratejar els sistemes alimentaris i l’energia en menor mesura. I algunes construccions, fibres, roba i la literatura i les arts sovint estan més obertes al canvi.
Encara que la majoria d’aquests sovint també estan dominats pels grans jugadors globals. Per exemple, 2-3 empreses dominen el sistema mundial de productes alimentaris, tot i que la major part de la població mundial no és alimentada per la agroindustria sinó per petites granges locals.
La tecnosfera s’ha tornat més poderosa que els governs i es considera massa gran per caure. Essent autoorganitzats, no podem localitzar-los, interrogar-los o passar comptes als seus líders perquè no hi ha lideratge.
La farsa de les últimes “violacions de dades” que involucren a Facebook, i l’opereta dels funcionaris del govern nord-americà qüestionant Mark Zuckerberg és una un exemple d’aquesta “dansa del poder”.
Un cop que s’il·lumina la grandària, l’escala i l’hegemonia dels sistemes que comprenen la tecnosfera, pràcticament tota la política i l’economia poden veure’s com interaccions i tensions entre els diferents sistemes que competeixen per més poder e influencia.
La major part del que es denuncia en els principals medis informatius són les tensions i les lluites de poder entre aquests sistemes.
Per això (al meu entendre) els esforços dels moviments de base són invisibles.
Estem fora d’aquestes lluites de poder i ens considerem irrellevants, o com “pintorescos” o som rebutjats. Em temo que estem atrapats en múltiples abraçades d’os de la tecnosfera que fan de la relocalizació un gest vuit. Això és, és clar, tret que el fracàs dels sistemes complexos provoqui un col·lapse. En un escenari de col·lapse, les alternatives locals es veuran pròpies i actuaran com a bots salvavides enmig de les ruptures i el caos que es produiria. Algunes veus autoritzades ara argumenten que el col·lapse a curt termini (dins de deu anys) de les nostres societats (en països rics i “desenvolupats”) és ara inevitable.
6) La nostra història encara no està clara.
La Xarxa de Transició ha fet un gran treball definint la narrativa de la transició:
La transició és…
Un moviment de comunitats que conflueixen per reimaginar i reconstruir el nostre món.
Flux històric.
Un moviment que està construint-se.
Aquí teniu totes les coses que fan les diferents persones a les seves comunitats
Està arraigada a tenir cura de nosaltres mateixos, entre nosaltres i el del món vivent.
Això ens demostra que un futur diferent és possible quan ens unim.
(Opcional: per això és necessari)
Com podeu formar part d’això
Va ser un gran començament. Fins i tot tenim algunes samarretes impreses amb aquestes paraules.
Una gran història ens inspira i ens mou. Comença amb un objectiu i després per com aconseguir aquest objectiu. És senzill, directe, fàcil d’entendre i parla dels fonaments de la vida; amor, pau, igualtat, connexió i fraternitat.
He tingut grans esperances d’una bona història poderosa que molts grups de base podrien utilitzar i fins i tot altres actors i centres de poder podrien adherir-se.
Tots aquells que protegeixen la vida en comptes d’aquells que protegeixen les cultures patriarcals basades en l’imperi han de poder explicar aquesta història i inspirar-se amb aquesta història, en cas contrari, prevaldrà la història vella, la que ens ha fet arribar fins aquí.
És així de senzill. Però es necessitarà una certa quantitat de treball i tests per fer que això passi.
Enmarcar l’economia de NEO és un bon començament, juntament amb el treball de George Lakoff i el projecte New Citizenship de Jon Alexander.
Explicar una història plena d’esperança i optimisme, que hagi fet el Moviment de Transició, pot ajudar a crear un impuls per a l’escala de canvis necessaris. Una nova història, provada i revisada, pot ser una palanca important per aconseguir un moviment escalable per al canvi.
Conclusió
No estem creant el canvi necessari per mantenir la vida a la terra tal com la coneixem.
Les organizacions de base individuals per si soles són massa petites, i fins hi tot si un moviment de baix cap dalt per el canvi (que encara no existeix) es reunís i es coordinés completament, es probable que encara sigui masss débil i estigui fora de la relació amb la tecnosfera i de les grans estructures económiques per instigar el canvi sistémic.
Es difícil de veure com vindrà el canvi des de dins de la tecnosfera.
Qualsevol esperança realista de canvi cao una cultura de recolçament a la vida sorgirà d’una sinèrgia de sinèrgies difícils i desconcertants sinèrgies entre els canvis externs (físics, tangibles) e interns (psicológics y psíquics); en un mosaic d’alineaciò entre elements culturals fins ara sovint no relacionats o antagònics: empreses, govern, societat civil, acadèmia, grups religiosos, moviments de desenvolupament espiritual i personal, i altres.
Si bé hi ha fragments intrigants de models de treball, encara no estem ni tan sols a prop de saber com podria ser això. El projecte Atmos aquí en Totnes és una col·laboració interessant entre empreses, societat civil i el govern local.
Ungersheim, França, és una associació creativa entre el govern local i el Moviment de Transition per crear un canvi sistémic. La plataforma “Ctrl Shift” en la que he estat treballant ha reunit a organitzacions de base que mai abans s’havien parlat. Ecolise, Smart CSOs i “Covenant of Mayors” son exemples europeus de entrellaçar xarxes de xarxes, com BALLE, i “Smart Cities”. El projecte Municipis en Transició és un altre de las xarxes de municipis que treballen amb organitzacions de base per crear novess formes de participació política i económica. No obstant això, tots aquests encara no estan el suficientment desenvolupats per desafiar realment el paradigma dominant.
Hem creat la tecnósfera. Les nostres històries culturals, i els nostres valors i creences són construccions humanes. Així com han estat creats, poden ésser recreades de maneres diferents.
Como he dit al principi, actualment no estem creant l’escala de canvi necessària. Crec que tenim el poder. D’on i com emergirà aquest poder, no ho sé. Però potser un més gran “Nosaltres” ho fa?
No podem entendre l’Univers moral. L’arc és llarg, i els nostres ulls s’apropen insuficientment; no podem abastar la corba i completar la figura amb el sentit de la vista; però podem adivinar-ho per consciència, i segurament sabem que s’inclina cap a la justicia.
—Theodore Parker, abolicionista estadounidenc 1853
Aquest article és, en parts iguals, una expressió dels meus temors pel futur, un crit d’auxili, una confessió pública dels meus sentiments personals de fracas i un intercanvi dels meus aprenentatges i coneixements d’anys en el Moviment de Transició. També és una crida a una forma de vida tentadora, propera però a la vegada esquiva, que és pacífica, justa, harmoniosa i que otorga a tots els éssers vius tot el seu potencial per la vida.
Aquest article fa moltes preguntes, i en respon a poques, pel que us demano disculpes. Tant de bó disposés de més respostes, de més esperança, de més optimisme. En el seu lloc, tot el que puc oferir són més preguntes, una avaluació sense la patina dels moviments per un canvi positiu, temors pel futuro i una gran quantitat d’incerteses. Segueixo somiant que un día abans de morir podré dir amb certesa als meus nets: “Tens totes les possibilitats de viure una vida plena de pau, salut i felicitat”.
Nuestra revista recompensa las colaboraciones con 
