En el bosque (Into the Forest) és un drama apocalíptic, en el que es parteix d’una caiguda de la xarxa elèctrica en cadena sobtada que deixa sense subministrament elèctric a la civilització industrial, possiblement degut a una fulguració solar com la de 1859, o per un malson neoliberal de desregulació, privatitzacions, i envelliment de les infraestructures, a la pel·lícula no ho explicita. Es presenta un món apocalíptic en el qual els humans viuen desconnectats de qualsevol tecnologia i protagonitzen un retorn a la vida a la natura. Un viatge a Olduvai, un viatge tecnològic i emocional al paleolític.
És sens dubte una mirada femenina al col·lapse de la civilització industrial; l’escriptora de la novel·la, la guionista i directora i les protagonistes son dones. Al contrari d’altres obres d’aquest gènere, no és una pel·lícula coral, no hi apareixen tirotejos, massacres, gore, no és un «apocalipsis zombi». La pel·lícula ens parla d’amor, sentiment de pèrdua, resiliència, aïllament, de la por, de la violència contra les dones, de preservar la vida, de la prudència, de cercar un nou començament.
Basat en Into The Forest, la ópera prima de la novel·lista Jean Hegland publicada el 1996 va ser guionitzada i dirigida per Patricia Rozema i les protagonistes son Ellen Page i Evan Rachel Wood. Aquest relat de ficció va ser l’encarregat de clausurar el Festival de Sitges 2015. L’acció discorre en els boscos del nord de Califòrnia, a la seva llar, una casa que es troba a desenes de quilòmetres del poble més proper a on les dues germanes decideixen quedar-se i esperar que el fluid elèctric torni.
És una pel·lícula que mereix ser vista, té una sensibilitat i ofereix una perspectiva diferent, potser com he dit abans, perquè és una perspectiva femenina al col·lapse de la civilització industrial.
Al ser una pel·lícula de caràcter íntim, quasi diria minimalista, el que és important no sols és el que explica, sinó el que no explica i ens empeny a fer-nos preguntes a imaginar escenaris.
Després de veure la pel·lícula, em pregunto si als voltants de la descomunal
zona metropolitana de Los Angeles també hi ha un pare i un fill arrossegant un carretó de compra cercant un nou lloc, un nou començament.
Em pregunto si aquest boscos que evoca la pel·lícula encara existeixen desprès dels descomunals incendis que han assolat California calcinant 6.587 km2 de massa forestal; una superfície comparable a l’extensió total de la província de Barcelona (7.726,36 km2), o l’equivalent a cremar el 140% de tota la superficie forestal de la provincia de Barcelona (4.700 km2), cada arbre cada matoll 1,4 vegades en un any. Incendis que ens tanquen la porta en alguns territoris fins hi tot a transitar cap Olduvai en una etern retorn a casa.
Em pregunto en quina situació es trobaria la Central Nuclear de San Onofre després de la caiguda de la xarxa elèctrica i després de l’esgotament del combustible dels sistemes auxiliars. I en quina situació es trobarien la resta del centenar de centrals de EE.UU. Em pregunto quines serien les converses de les administracions públiques i del polítics mitja hora abans del col·lapse.
Em pregunto si la millor opció que tenim és col·lapsar ràpida i profundament i deixar a Gaia recuperar el control del clima mentre segresta gigatones de CO2 de la atmósfera en els boscos d’Olduvai.
I finalment em pregunto com ens comportaríem i quines converses tindríem quan ens trobéssim de front sobtadament amb l’altre, amb els altres, en mig del trajecte a Olduvai? Agafaríem la destral amb força instintivament? Portarem la ma al mànec del ganivet, del matxet, a l’empunyadura de l’arma de foc mentre llisquem el dit al gatell, mentre observem el llenguatge verbal i no verbal dels altres, mentre el nostre sistema límbic i l’adrenalina ens sacseja? O ens abraçarem amb força amb crits d’alegria i joia?
– Hola.
# Hola.
– Som de Barcelona, anem cap a Terol, ens han dit que hi ha una comunitat de permacultors que s’anomena «Teruel Acoge».
# No els he sentit anomenar pas! Els nens estan molt prims. Nosaltres som dels pocs que quedem aquí al baix Penedès.
– Si tots ho estem de prims.
# Agafeu aquest tomates, aquestes patates i aquesta mica de cansalada. Podeu veure aigua d’aquest pou, no sembla contaminada, nosaltres la bevem i no ens hem posat pas malalts. Manteniu-vos allunyats de Vandellòs, no és un lloc segur, allunyeu-vos de les carreteres principals, no encengueu foc de dia, feu foc de nit a llocs arresarats, els camins són perillosos.
– Gràcies per tot.
# Adéu