Policultius perennes: rectifiquem la «Revolució Neolítica»?

avatar

2018-08-07

Share

(Article anteriormente publicat a la revista Opcions.)

Si ens preguntem quan es van tòrcer les coses en el desenvolupament humà –“en qué momento se jodió el Perú”, segons la pregunta que formula Zavalita a Conversación en la catedral, la novel·la de Mario Vargas Llosa–, i anem tirant enrere successives bifurcacions en què es diria que vam prendre el camí equivocat, arribarem segurament a un moment clau: la domesticació d’animals i plantes que ens va introduir en aquella fase revolucionària de la història de l’Homo sapiens que anomenem Neolític. Bestiar, camps de cultiu i poblats sedentaris, fa uns deu mil anys.

­

Permaculture mandala, de Graham Burnett. Font: ‘Permaculture, a Beginners Guide’

Pot ser que llavors ens equivoquéssim de camí? Per poc que es reflexioni sobre l’assumpte, s’aprecia que els monocultius de plantes de cicle anual són una “mala solució” ecològica. Comporten tres greus fonts de danys: l’erosió, per haver de llaurar la terra cada temporada, despullant-la una part de l’any; les plagues, en artificialitzar-se els agroecosistemes fins al monocultiu; i la progressiva pèrdua de biodiversitat silvestre i agrícola. Pot ser que fa uns deu mil anys domestiquéssim espècies equivocades i les cultivéssim de formes errònies? Al llarg del segle XX, diferents formes alternatives de pensar i practicar l’agri-cultura han respost afirmativament aquesta sospita inicial. En vull revisar ara de forma breu dues de les més importants. En el decenni de 1970, a Austràlia, Bill Mollison es va preguntar: si a la natura, a cadascun dels ecosistemes terrestres, algun tipus de bosc representa el funcionament ecològic òptim (allò que podem anomenar clímax sense idealitzar-lo massa), ¿per què la nostra agricultura no funciona com un bosc? No podríem crear agrosistemes molt diversos que fossin una mena de boscos comestibles, combinant diverses plantes útils per aprofitar la llum solar en diferents nivells –arbres, arbusts, plantes d’horta–? A partir d’aquesta intuïció, es va desenvolupar la permacultura (“agri-cultura permanent” de policultius), que per una part desenvolupa mesures pràctiques altament suggestives –”cultivar sol”, “collir aigua”, horts forestals, conservació de llavors…– i per altra banda, les inscriu en el marc “ecosòfic” molt més ampli de la construcció de eco-comunitats autosuficients. Fa poc, David Holmgren explicava aquestes nocions bàsiques en una valuosa entrevista, i abans les havia exposat en una obra de referència, Permacultura. Principios y senderos más allá de la sustentabilidad. A més, el 2017 es va traduir una proposta de reconstrucció social global amb arrels permaculturals, La vía de la simplicidad de Ted Trainer. ­

Aquí tenim una via extraordinàriament valuosa per avançar. Amb un punt feble, no obtant això: la permacultura amb prou feines s’ocupa dels cereals com el blat, l’arròs o el blat de moro –que constitueixen, en canvi, la base de l’alimentació humana–. Què fer? La proposta que Wes Jackson i la resta d’investigadors del Land Institute de Salina (Kansas) investiguen des del 1976 ha estat batejada com agricultura de sistemes naturals, i està basada (com la permacultura) en la idea de policultius perennes. La idea de biomímesis és clau (la vaig explorar al meu llibre Un buen encaje en los ecosistemas): una investigació agroecològica que es proposi com objectiu l’autèntica sostenibilitat ha d’idear agro-ecosistemes amb una estabilitat i productivitat comparable a la dels ecosistemes naturals. Però en aquest cas no mirem cap al bosc sinó cap als prats.

Seven layers of a forest garden, de Graham Burnett.

Ara bé, el que trobem a la naturalesa –en els ecosistemes silvestres– no són de cap manera monocultius de cicle anual, sinó associacions de plantes perennes. Wes Jackson va mirar al seu voltant, a Kansas, i el que va veure com a exemple va ser la planura americana. Les investigacions del Land Institute han demostrat que agroecosistemes modelats d’acord amb l’exemple de la planura són viables: policultius estables de plantes perennes. En aquests policultius, les arrels perennes protegeixen el sòl; se’n preserva la fertilitat amb les aportacions de les plantes (algunes poden fixar el seu propi nitrogen de l’aire); la diversitat impedeix el desenvolupament de plagues; amb prou feines calen aportacions externes d’energies no renovables. Entre altres resultats, el Land Institute ja ha aconseguit desenvolupar una varietat de blat perenne a la que han anomenat Kernza, i preparen el llançament de la llavor a escala nacional abans del 2015.

Agrosistemes de policultius perennes que funcionen com boscos i com prats (en el nostre país s’hauria d’imitar, sobretot, els ecosistemes mediterranis). Dues extraordinàries línies de desenvolupament que apunten a fer les paus amb la naturalesa en l’àmbit agrari, amb una producció d’aliments suficient per a l’enorme població humana que avui habitem el tercer planeta del Sistema Solar.

Casdeiro, a partir de opencliparts de Waielbi i GDJ.

[Total: 0    Average: 0/5]
Share
avatar

Jorge Riechmann

Poeta, matemático, traductor literario, ensayista y profesor titular de filosofía moral en la UAM. Su actividad académica especializada versa sobre transiciones poscapitalistas; ecosocialismo; ecología política; filosofía política “verde”; filosofía de la sustentabilidad; ética ecológica; agroética; ética aplicada a las nuevas tecnologías; filosofía de la tecnociencia; sociología de los movimientos sociales… Es autor de una treintena de ensayos (en solitario o en colaboración) sobre cuestiones de ética medioambiental, ecología política y pensamiento ecológico.

3 Responses

  1. Breve pero interesante artículo, que como es habitual en Riechmann, conecta las referencias fundamentales sobre un asunto sin duda fundamental para el cambio civilizatorio que debemos poner en marcha.

    No obstante, creo que más que poner el foco en cereales perennes -aunque sean preferibles a los anuales- habría que fijarse, como reclaman algunos autores y menciono yo en “Nosotros, los detritívoros“, en el vegetal perenne por excelencia: el árbol. Volver a una dieta basada en frutos (tanto secos como frutas) y abandonar en buena medida la cerealización sí que sería una correcta manera de rectificar aquella Revolución del Neolítico que nos ha metido en el embrollo en que estamos como especie. Además, tiene la ventaja de contribuir de manera importante a la captura natural de carbono, y asi contribuimos a paliar el caos climático. Como nos enseñan precisamente los permacultores, el árbol es un ejemplo magnífico de multifuncionalidad, algo que difícilmente alcanzará jamás el trigo por muy perenne que sea la variedad.

  2. Otro matiz que creo importante señalar es que no todo es mediterráneo en Iberia. Huyamos del mediterraneo-centrismo y reconozcamos la biorregión atlántico-cantábrica con sus propias características ecológicas y etnoculturales.

  3. avatar Dubitador ha dit:

    Manuel Casal Lodeiro ha logrado ud expresar justo lo que estaba barruntando mientras leia a Riechmann.

    Cambiar la dieta va a ser esencial. El creciente consumo de carne está intimamente asociado a los cereales y tambien al esquilmamiento de la vida oceanica ya que se aprovecha todo lo que se pesca, sea lo que sea que caiga en las redes, ya que lo que no se admite en la pescaderia o en la fabrica de conservas pasa a ser convertido en harina para piensos compuestos.

    Me parece que procederá limitar en lo posible la agricultura en interaccion abierta con el medio entorno. Incluso la permacultura estaria sujeta al imperativo productivo, la produccion manda y tampoco tienen pinta de un bosque extensiones de almendros, nogales, alcornoques… etc

    La ganaderia de pasto, alternando ramoneo intensivo con descanso absoluto, puede regenerar la pradera adaptada al paso de grandes manadas de herbivoros itinerantes, pero por su mismo concepto ello no puede ser significativa fuente de carne.

    Si bien los arboles son los mejores capturadores de carbono, la floresta de pradera y el propio suelo no son menos eficientes.

    https://www.rosarioplus.com/ensacoycorbata/No-es-lo-mismo-pasto-que-cultivo-la-diferencia-de-absorcion-en-imagenes-20170124-0036.html

    http://permacultivo.es/2017/01/31/el-pico-agricola-por-que-la-agricultura-nunca-fue-sostenible/

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada