«Seria molt efectiu fer una deserció conscient i voluntària del sistema capitalista i industrial.» Entrevista amb Manuel Casal Lodeiro

(Versió completa de l’entrevista publicada prèviament a La Directa.)

Nascut a Barakaldo l’any 1970 i de professió informàtic, Manuel Casal Lodeiro, més conegut per Casdeiro, ha dedicat gran part de la seua vida a projectes per a la difusió d’alternatives, sobretot pel ciberactivisme social i cultural. Amb un peu a Euskal Herria i altre a Galícia, la terra de la seua família on ha tornat per quedar-se, Casdeiro inverteix molt de temps i esforços a difondre els efectes que se’n deriven del pic del petroli –el declivi, i futur esgotament, dels combustibles fòssils– així com alternatives viables per pal·liar els efectes d’aquest canvi de paradigma sistèmic.

Casdeiro també ha estat un dels fundadors de 15/15\15. Revista per a una nova civilització, de l’associació basca Touda i de la gallega Véspera de Nada, por unha Galiza sen petróleo. Amb aquesta última ha participat en la publicació de diversos llibres com Decrecimientos. Lo que hay que cambiar en la vida cotidiana (2010), ha coordinat altres com el conegut Guía para o descenso enerxético. Preparando unha Galiza pospetróleo (2013) i des d’on també ha publicat dos llibres: Nosotros, los detrívoros (2014 i que serà reeditat el pròxim mes) i el recent La izquierda ante el colapso de la civilización industrial. Apuntes para un debate urgente (2016).

L’autor va presentar aquesta obra el passat 26 de juliol a València, al Centre de Cultura Contemporània Octubre, el 27 de juliol a Palma de Mallorca, al Cafè a Tres Bandes, amb la ràdio Ona Mediterrània, i el 29 de juliol a Vilanova i la Geltrú, en l’Escola d’Estiu de la CUP. Tot això amb la intenció d’obrir un debat necessari respecte a l’esfondrament de la industrialització en una era on les societats occidentals han estat malacostumades a la immediatesa i a les solucions dels problemes estructurals amb polítiques a curt termini.

Per posar en context a les lectores, què és el col·lapse?

És una reducció brusca de la complexitat d’un sistema. En aquest cas, del nostre sistema capitalista industrial i, per tant, de la nostra civilització industrialitzada. Al llibre aporte algunes definicions però preferisc agafar la que exposa Joseph Tainter, un historiador i antropòleg estatunidenc, al seu llibre The Collapse of Complex Societies (1990), obra cabdal sobre els col·lapses civilitzatoris. Em sembla una definició molt precisa i, a més, ens ajuda a comprendre perquè el col·lapse és causat per l’energia.

És a dir, els sistemes, per fer-se més complexos, necessiten cada vegada més energia. Per exemple, hi va haver un salt en l’agricultura perquè es va aprendre a extraure l’energia dels animals. Amb la colonització d’Amèrica va haver-hi un segon xut d’energia i de recursos a disposició de les potències colonials europees. I després va vindre l’immens xut d’energia del carbó, que va facilitar la primera Revolució Industrial, al que l’acompanya el del petroli, el gas, etcètera. Aleshores, si es redueix bruscament l’energia de què disposem ara, estem abocades a una reducció brusca de la complexitat de la nostra civilització. A un col·lapse.

El teu llibre expressa, implícitament i explícita, que existeix una falta de valentia per part dels partits polítics d’esquerra per parlar d’açò. Per què creus que passa?

Sí que hi han hagut partits més locals com la CUP o EH Bildu que s’han apropat o es veuen interessats en el tema, però tampoc amb massa ganes. En general, els partits d’esquerra tenen un pànic escènic terrible a eixir-se del guió de l’ocupació, de l’estat de benestar i de la riquesa material. I s’ha de fer entendre que abans del capitalisme i dels combustibles fòssils no existia el treball entés com una ocupació assalariada, ni un sistema de benestar. Tot aquest paradigma és fruit de la revolució industrial i dels combustibles fòssils. El problema és que l’esquerra s’ha obsessionat tant amb què la gent visca amb una qualitat de vida mínima en aquest sistema, amb l’estat de benestar o un treball, que s’han oblidat que són instruments i no un fi en si mateix.

Cal fer veure que, si fins ara el mitjà per aconseguir moltes coses era tindre un treball, doncs potser no és l’única opció. I val més que no ho siga perquè és molt difícil que puguem mantindre el treball després que col·lapse la industrialització. Aleshores pense que tot això els costa moltíssim d’assumir, sobretot a formacions que tenen el seu origen en el moviment obrer. Moltes vegades els descol·locarà en els seus posicionaments. Ells han estat sempre dient que cal fer les coses d’una determinada manera i ara descobreixen que eixa manera no se sosté. Han de passar de dir-li a la gent que poden anar-se’n de vacances tots els anys, tindre un cotxe nou cada ix temps o que tot anirà millor, a dir-los que eixe conte ja no pot ser.

Un any després de publicar aquesta crítica i de veure poques cartes sobre la taula, què els hi demanaries?

Doncs no els demane que renuncien a cap principi fonamental de l’esquerra, tot el contrari. Per exemple, avui en dia, només ens alimentem en un 50% del que produïm ací a Galícia, supose que al País Valencià la situació serà semblant. Si ara ens deixara d’arribar menjar de l’exterior, o ens estrenyem el cinturó i aprimem el 50%, o ací només menja la meitat de la gent. I com a polítics haurien de dir-ho així de clar. No podran dir amb exactitud quin any passarà, però sí que poden explicar que a cada territori haurem de mantindre’ns amb els nostres propis recursos. Per això, en primer lloc, els partits polítics d’esquerres haurien d’estar promovent, a mort, la defensa de les muntanyes comunals. Perquè en un futur on la gent haja de tornar a viure del que produeix, haurem de tornar a posar les muntanyes a produir aliments, llenya, etcètera.

En segon lloc, en lloc d’una renda bàsica seria molt millor una reforma agrària que posara a disposició de tot el món un tros de terra. Perquè aquesta és l’única font real de riquesa. I això també es pot llegir en Marx: les fonts de riquesa són el treball humà i la terra, però la força humana existeix perquè s’alimenta d’allò que dóna la terra. Per últim, estem en la fase on haurem de plantejar, de tot el que tenim, què sacrifiquem. No podrem mantenir-ho tot i també tenim moltes addiccions. Aleshores, s’ha d’obrir i amplificar el debat per mitjà d’aquestes formacions: quines són les necessitats reals i què és prescindible. En aquest sentit, al llibre també faig una defensa sobre què l’esquerra deu ajudar a preservar els coneixements, siga com siga.

Ara que parles de Marx, també critiques el concepte de dictadura del proletariat i el seu subjecte, la classe obrera. Per què?

Perquè ja no té vigència ni l’objectiu ni el subjecte polític. La classe treballadora naix quan el capitalisme, en fase de plena industrialització gràcies al carbó, comença a necessitar mà d’obra. Llavors el capitalisme comença a dur, amb molt males arts, a les camperoles a les fàbriques, prèviament desposseïdes durant el capitalisme agrari, amb els processos d’encerclament. L’argument era “estàs vivint en la misèria en el camp perquè ja no tens les teues terres comunals, vine-te’n a la ciutat que jo et done un treball en la meua fàbrica”. Mentre s’està formant la classe treballadora, els problemes, les expectatives, el desgast i la força estaven en una fase diferent a la què ens trobem ara on, de sobte, al capitalisme li sobra la meitat de la humanitat. Ja no ens necessiten ni com a consumidores ni com a treballadores, ja no hi ha energia per a tot aquest consum de masses, i ens van expulsant als marges del sistema. El informe Lugano, de Susan George, ja en donava claus.

A banda, amb el col·lapse, si no cultivem els nostres aliments, no podrem alimentar-nos. I si ja no tindrem eixa disponibilitat horària, perquè haurem de dedicar-nos a mantindre a la nostra família o comunitat, ja no podrem estar treballant, al mateix temps, per a una indústria. Com a molt podrem tindre un altre ofici temporal i dedicar-nos a fer alguns treballs en xicotets tallers.

En el mirall de creixement econòmic en què ens trobem ara, efecte rebot de la Gran Recessió que es va iniciar entre 2007 i 2008, certs partits polítics d’esquerres estan apostant per una estratègia de reindustrialització amb la intenció de reflotar l’obrerisme. Què hi penses d’aquesta estratègia?

En general, totes les forces d’esquerra, almenys les que tenen representació parlamentària, estan gastant eixe discurs. L’obsessió per la reindustrialització parteix de la suposició què tindrem l’energia necessària per a poder fer-la. I ací hi ha una gran ignorància, tant de la societat com de la classe política, respecte a com funciona el món des del punt de vista de la termodinàmica. Les coses sense energia no es mouen. L’economia, per exemple, és un metabolisme on entra una sèrie d’energia, que el fa funcionar, i on es produeixen una sèrie de residus. Si vols reciclar-los i convertir-los de nou en recursos necessites energia. Per tant, l’energia no és una matèria primera més, sinó que és el recurs principal sense el qual no pots disposar de la resta de recursos que fan moure aquest sistema.

Obres com Per què la crisi no acabarà mai? de Jordi Solé i Francesc Sardà, que van fer des del The Oil Crash Observatory, expliquen molt bé l’argumentació i contraargumentació per part de l’esquerra, en un intent de voler negar el que és evident. I al final t’adones que, quan lleves tots els preconceptes polítics, tot és nua i crua fe, religió i superstició. Estem governades per l’economia hegemònica –o neoclàssica–, amb les seues variants: la dreta i l’esquerra, que són com els catòlics i els protestants de la mateixa religió. Aquesta economia no és més que una superstició, no té cap argument científic ni està basada en les lleis de la física. De fet, les nega, funciona com si no existiren, com si el planeta no tinguera límits físics.

Aleshores, quin creus que seria el plantejament econòmic més adequat?

Una economia ecològica. Una economia realment científica que conceba l’economia com un subsistema dins de la biosfera. Clar, això, a la classe política li costa moltíssim perquè no saben manejar eixe discurs. Estan habituats a un guió per al seu teatret parlamentari i mediàtic i si els traus d’allà no saben res. Almenys saben que hi ha organitzacions que són la font de referència per a aquests temes. Ara bé, els criden per a definir la seua política econòmica? No. Criden a uns neokeynesians per als quals les impressores 3D ens fabricaran poc menys que les ciutats del futur. L’energia per fer-ho encara no sabem d’on la trauran… Confonen tecnologia amb energia i tota una cadena de confusions i analfabetisme dels que, suposadament, són o volen ser els representants del poble.

No obstant tot això, avui dia, l’economia neoclàssica menysprea l’economia ecològica sense el més mínim debat, ni públic ni privat. I es converteix així en la religió hegemònica condemnant-nos a la resta a l’ostracisme.

Justament, altre dels postulats que es plantegen com a eixida a qualsevol problema social, ambiental o econòmic és la tecnologia. Creus que aquest és més comú entre partits d’esquerra o de dreta?

És comú. Aquesta és una altra fe cega, com la de l’economia. I tot açò es dóna per l’imaginari que tenim creat des de la modernitat, des del sorgiment mateix del capitalisme, els corrents liberals… Quan va sorgir el concepte de partits d’esquerra, dels moviments socials i del sindicalisme, ho van fer en un caldo de cultiu cultural que és el de la concepció de l’ésser humà separat de la natura i amb capacitats un poc menys que màgiques per controlar-la. I ens vam creure déus gràcies al fet que vam tindre energies molt concentrades, com són els combustibles fòssils. Això va permetre fer realitat el somni d’estar separades de la natura i ser capaces de dominar-la. I d’ací provenen tant les esquerres com les dretes. En tot açò, hi ha alguns corrents minoritaris que se salven, com són l’ecosocialisme, o part d’ell, l’anarquisme de corrent ecològic, o ecoanarquisme, i l’ecofeminisme.

Al llibre parles del decreixement, que sembla que no és sexy. Quin imaginari s’ha construït al voltant d’aquest concepte per part d’unes forces polítiques incapaces de parlar-ne?

Alguns marxistes ortodoxos han arribat a dir que el decreixement és una ideologia burgesa o neoliberal. Qui opina així és que no ha llegit res sobre el decreixement. M’he preocupat molt a l’hora de distingir el que és un simple decreixement dels valors, per exemple del PIB, i el que és el Decreixement, que jo pose amb majúscules, com a moviment social i proposta econòmica cap a un descens organitzat del consum energètic i material i d’una manera democràtica i justa. És molt diferent decréixer caòticament o dirigides per les elits econòmiques a decréixer de manera organitzada. I quan parlem de decréixer de manera organitzada és planificar l’economia. Un fet que per a l’esquerra, tant per als socialdemòcrates com per als socialistes, sempre ha estat un pilar argumental bàsic. En lloc del mantra socialista de prendre el control de l’economia per desenvolupar les forces productives, ara es tracta d’organitzar-la per decréixer.

Després també ens han fet comentaris com “d’acord, va acabar-se el petroli, però encara no”, o “ja vindrà altra cosa que el substituïsca”, o “anirem decreixent, anirem electrificant-ho tot, anirem amb renovables”… I passen a recolzar el plantejament de determinades organitzacions, com Greenpeace, que són tecno-utòpics en el sentit que pensen que es pot mantindre una societat industrial amb energies renovables. Com que no tenen clar el tema, es van resguardant en diverses versions del que no els abelleix fer encara o del que els agradaria que passara. I prou que hi haja un xicotet aguait que els diga que es pot mantindre el sistema amb renovables per a què s’agafen a la taula de salvació.

Continuen combregant amb l’economia keynesiana, adoren al déu PIB, als poders de la tecnologia per produir energia d’on no n’hi ha i a altres mantres, en compte d’acceptar el decreixement i l’economia ecològica. I això rau del mateix problema que parlàvem abans: estan en un paper públic, molta gent espera d’elles que actuen d’una manera determinada i, si se n’ixen d’eixe guió, tornem a què, com el decreixement “no és sexy”, amb aquest discurs “no es guanyen les eleccions”. Però front a eixos arguments estan les dades d’estudis que mostren com hi ha un gros important de gent que, si se’ls explica clar i se’ls demostra que és necessari per a ser sostenibles, estarien disposades a renunciar al creixement econòmic. Es va fer un estudi des de l’UAB sobre això i assenyalava que un terç de la població estava disposada a renunciar al creixement econòmic com a objectiu polític. Aleshores què ens estan contant Monedero i companyia? És més aviat una por d’ells. Una por que no està fonamentada en el fet que hagen anat a la gent i hagen provat. Si entre el PSOE i Unidos-Podemos tenen un terç dels vots en el parlament espanyol i hi ha un terç de la població disposada a abandonar el creixement econòmic, curiosament les de més a l’esquerra, aleshores què els fa por? Perdre un terç i guanyar un altre? Si realment són els seus votants! Hi ha molta por escènica.

Tot i així, al final, açò és un fet positiu perquè és un punt dèbil que tenen les esquerres per on podem ficar el tema sobre la taula.

Com a solució a aquest desviament en l’esquerra, al llibre parles de la necessitat d’una esquerra postindustrial o postcapitalista. Com seria?

Una esquerra que fóra, sobretot, conscient dels límits de la biosfera als que ens estem enfrontant. Que siga conscient que el capitalisme, l’economia i la societat del creixement perpetu estan acabades i, per tant, que és necessari plantejar paradigmes nous. Que plantegen simplement una lluita contra el capitalisme com una cosa que durarà per sempre. O que s’autodestruirà en una data desconeguda i per això les famoses contradiccions internes que marcava Marx. Tot i ser certes, existeixen moltes contradiccions que tenen més a veure amb els límits de la biosfera dels quals Marx –o el marxisme en general– no era tan conscient.

Aleshores si l’esquerra és conscient d’eixes limitacions, les conseqüències estan bastant clares. Jo les marque un poc al llibre però pense que ningú d’esquerres que comence a ser-ne conscient pot obviar-les. Des d’eixe punt podem començar a preguntar: si saps que el petroli s’acabarà, després ho interioritzaràs en el teu discurs? En el programa del teu partit? En la teua formació? En el teu dia a dia en el Parlament? En els teus programes de govern municipal? I just això és el que no s’està fent. Els ha arribat el missatge però els ha rebotat en totes les barreres que tenen preconcebudes.

Hem parlat d’algunes opcions per afrontar el col·lapse. Però, si empitjorara la situació, a quines noves opressions ens hauríem d’enfrontar?

Una és el neofeudalisme. Vindria a ser la recreació de relacions de dependència entre poblacions desposseïdes en entorns rurals o urbans, encara que és més fàcil d’imaginar en un entorn rural, en el qual tothom depén d’un senyor feudal. Aquest és un excapitalista que durant la fase de col·lapse ha convertit tots els seus diners de mentida i accions volàtils en riquesa real, és a dir, en terra, en llavors, en aigua, en eines, en boscos i altres coses. Fet que ja està passant avui dia. Un cas que em toca molt a prop és Amancio Ortega, que ha comprat 100 hectàrees del poble de mon pare per plantar castanys híbrids que produeixen castanyes en poquíssims anys. Aleshores, imaginem el context: la gent necessita menjar, no té treball, ha estat expulsada de les ciutats, s’ha de buscar la vida al camp i arriba a un lloc on troba un senyor feudal local. Això es donaria en un estat en descomposició en el qual el poder s’ha tornat molt local.

L’altra és l’ecofeixisme, és a dir, un neototalitarisme que, fins a cert punt, pot ser compatible amb el neofeudalisme. En aquest hi ha un estat, o les restes d’aquest, reduït a l’aparell repressiu: un cos policial o un exèrcit. Aquest es dedica a gestionar amb mà dura els escassos recursos que queden per al privilegi d’unes elits. Jo crec que s’està preparant eixe escenari. O potser és una primera fase i s’acabe després en un neofeudalisme, tot dependrà de molts factors.

Davant d’aquesta possible deriva totalitarista, també hi hauria la possibilitat de nous escenaris?

Sí, i tant. Al llibre, encara que no partisc d’una posició expressament anarquista, sí que combregue most amb els seus postulats. Això sí, em dirigisc a les famílies socialista i anarquista per igual, perquè cap de les dues està en condicions de fer-se la purista i menysprear l’altra. La socialista ha de tindre en compte que, si bé ara és fonamental que actuem sobre els recursos de l’estat –encara que sols siga per poder aprofitar qualsevol escletxa que ens quede–, és molt possible que amb el descens de l’energia disponible l’estat perda tanta capacitat que directament desaparega, o quede reduït a un sistema de coordinació entre entitats més locals.

El moviment llibertari ha de saber que sí, que al final guanyarà la seua proposta, que tenia raó i que serà l’única opció que ens quede. Però, mentrestant, és fonamental, no renunciar als recursos que té l’estat. I ací sempre trac a col·lació el que va succeir durant la guerra civil espanyola. Quan la CNT va haver de combregar amb la contradicció de participar dins del govern de la República. Aquell era un moment excepcional, d’un perill alt per a la supervivència de la mateixa població, fóra o no llibertària. Doncs ací ens trobem en un moment excepcional de perill extrem, per la possibilitat d’extinció de la raça humana. I qualsevol cosa que fem potser marque la diferència entre un gran sofriment i un patiment més suportable per a molta gent. Simplement per això, crec que paga la pena empassar-se el dogma i tocar coses que no ens agraden. Sempre des d’una perspectiva de participació instrumental i descreguda, clar. Però no ens podem permetre renunciar a cap via, hem de prendre mesures excepcionals perquè estem en una guerra prolongada en la qual ens juguem la supervivència.

També pense que, abans de tot açò, seria molt efectiu fer una deserció conscient i voluntària del sistema capitalista i industrial. I reunir-nos entorn de comunitats, a ser possible rurals. Encara que també podrien tindre sentit les urbanes, sempre que estiguen recolzades per una comunitat rural d’autosuficiència i de vida fora del sistema.

Existeix cap moviment social referent en fer front al col·lapse?

La Cooperativa Integral Catalana (CIC) i les iniciatives autogestionàries que estan sorgint a tot arreu, per ser maneres de viure sense capitalisme i perquè proven d’aplicar l’estratègia que planteja Ted Trainer a La via de la simplicidad. Hacia un mundo sostenible y justo. A nivell local, la gent de Móstoles. L’actual govern municipal compta amb dues persones conscients del pic del petroli i del col·lapse que, a més, han treballat per fer que totes les associacions veïnals i organitzacions siguen decreixentistes. Si aconsegueixen dur endavant la meitat de les mesures polítiques que tenen pensades, podrien ser un referent fins i tot mundial. Ni Ada Colau, ni Manuela Carmena, sinó Móstoles. Després, el moviment Solidaridad Internacional Andalucía. I, com a organitzacions, Ecologistes en Acció.

També són fonamentals les plataformes per la sobirania alimentària, la sobirania energètica, la lluita per l’aigua, moviments de retorn al rural, els de recuperació de sabers tradicionals… Però encara cal que dins d’eixes plataformes s’instal·le la urgència del col·lapse i el diagnòstic compartit. Compartir discurs i crear sinergies per arribar a un relat comú: anem a viure millor i anem a fer-ho sobiranament, perquè no ens queda altra. Estem en la tessitura que hem de lluitar per la nostra supervivència en el camp i això implicarà lluitar per la terra, tornarem a la reforma agrària, al repartiment de terres, a evitar l’acaparament per mitjà de grans fortunes o poder especulatius, a evitar el control de l’aigua, reduir la contaminació… Les lluites ambientals i les lluites agràries s’hauran d’unificar, per fi, perquè moltes vegades agricultores i ecologistes no s’han entés, encara que estan condemnades a fer-ho. Hem d’entendre el fet que el futur és rural.

Si el futur és rural, què creus que hauríem de fer o que hauria de passar amb les ciutats?

En açò tendim a generalitzar i dir que totes les ciutats seran abandonades. I no. No és el mateix València o Barcelona que Lugo o Ourense. Depén molt de la grandària de la ciutat, l’entorn on està inscrit, el tipus d’hàbitat… I, per descomptat, en cap moment parlaríem de Nova York o de la ciutat de Mèxic. Hem de parlar de cada ciutat en concret, no en general, de les seues característiques, problemàtiques i entorn. I veure quants habitants tenia cada ciutat a l’inici de l’era industrial. Perquè això serà més o menys la referència del que podran suportar les ciutats després de l’era industrial. I segurament la xifra d’habitants haurà de ser bastant menys perquè les ciutats hauran perdut tot l’entorn que donava menjar a la seua població en l’època preindustrial. Ara per ara segurament estarà recobert de ciment, cases, contaminat, amb els aqüífers destruïts o sense terra fèrtil.

Vaja, jo crec que continuarà vivint gent a totes les ciutats, no s’abandonarà cap totalment però, clar, algunes s’abandonaran en una gran part. En les zones on hi hagen nuclis habitants es viurà d’una manera molt més compacta, es reaprofitaran molts espais com a horts urbans, tallers, etcètera, i seguiran sent focus de cultura, de reunió on intercanviar coses i altres. Tot i que existeixen ciutats que tenen una dimensió que fa que les descartem de partida com a espais habitables on poder mantindre la vida. I això és un problema molt greu, sobretot per als governs municipals, a no ser que vulguen abordar açò de manera realista.

Amb quines fórmules es podria abordar el procés de col·lapse?

Doncs fa poc vaig llegir un llibre de l’any 1999, d’un ecosocialista, Saral Sarkar, que ja donava uns plans bastant detallats (Eco-socialism or Eco-capitalism?). Ell venia del col·lapse del bloc soviètic i parlava sobre per què va fracassar, quines coses no s’haurien de repetir a l’hora de planificar l’economia, i algunes altres pinzellades… Als llibres que hem publicat des de Véspera també aportem bastants mesures. També s’han publicat bastants plans en el blog d’Antonio Turiel o les obres de Jorge Riechmann, Oscar Carpintero, Ecologistes en Acció… Si es volen saber plans i solucions, hi ha material. També estan els llibres sobre decreixement de Serge Latouche, on ja hi trobem idees pràctiques molt concretes. Per exemple, reconvertir les fàbriques d’automòbils en fàbriques d’aparells d’ecogeneració d’electricitat i de calor. Està vist que industrialment és un procés de fabricació relativament paregut al dels cotxes i es reaprofita bastant de la infraestructura actual.

Quant a temes d’enginyeria i d’organització del treball, també hi ha molta gent fent propostes. Per exemple, les propostes d’Equo, que gasta fórmules molt ancorades a la generació de l’ocupació verda. Potser és una manera de fer un trànsit del discurs típic, encara que jo no sóc massa d’insistir en l’ocupació verda. Però em sembla una estratègia acceptable dir “anem primer a què la gent canvie el seu treball, o intentem promoure des de l’estat indústries verdes per crear ocupació verda, com produir energia renovable, treballs de rehabilitació dels ecosistemes, de camp… i anem fent això des d’una fase transitòria”. Però sempre tenint en compte que, i és el que li falta a Equo, acabarem en un món en què ja no hi haurà feina, on ja no ens pagaran per això. Com a molt, el fruit del nostre treball ens servirà a nosaltres i a la nostra comunitat. I el restant podrà servir per a l’intercanvi de coses que necessitarem i no podrem produir, altres béns, o per a una moneda social de la nostra localitat. Que és com s’ha funcionat històricament en qualsevol societat rural. Si és que més verd que l’agricultura, la ramaderia o la pesca hi ha poc.

Per finalitzar, al llibre expliques una sèrie d’estratègies possibles per fer entendre i afrontar els diversos escenaris que ens pot dur el col·lapse. Seria contraproduent deprimir a la societat, però també ocultar-li-ho tot. Aleshores, quina estratègia creus que caldria aplicar ara mateix?

Per començar, com a societat conscient, hauríem de pressionar als partits polítics d’esquerres perquè introduïsquen aquest tema en la seua agenda. Tant estatals com locals o municipals. Si ens diuen que no poden dir-li la veritat a la gent perquè parlar de decreixement “no és sexy”, s’ha de respondre que no volem que parlen de decreixement, sinó que facen polítiques de decreixement controlat, però que li diguen com vulguen.

Per altre costat, la por normalment paralitza, d’acord. Però està molt bé que et diguen la veritat, dir “escolta, que va a caure’t la casa al damunt, aquesta és l’eixida d’emergència”, abans que “mira tens ací una eixida d’emergència, per si de cas, però no faces cas de totes eixes esquerdes en l’estructura”. S’han de parlar les dues coses, que la casa se’ns cau i que ací tenim l’eixida. I buscar les paraules que enganxen amb la nostra cultura, ja que som pobles molt arrelats a la terra. Açò pot ser molt difícil en les cultures anglosaxones, que es van allunyar de la terra fa segles, però per a nosaltres no hauria de ser-ho. Almenys a Galícia o al País Valencià. Fer nostre el relat, el dels nostres avantpassats, dignificar la figura de la camperola, desdemonitzar el fet de viure de la terra i prendre-ho com un retorn a casa. Ens hem desviat del camí durant dècades, ha estat una bogeria, un frenesí, ho hem passat bé però ja s’ha acabat la festa i ara toca anar a altra festa més pausada, que és la festa de la vida tranquil·la en el rural, si ens deixen. I sí, és dur canviar de treball i de vida, però ací també entra el tema dels incentius: pots moure a la gent espantant-la o donant-li un incentiu.

I, per últim, hem d’anar a defendre la terra, no només perquè és la terra i es mereix que la defensem, sinó perquè també és una manera de defensar el nostre futur. Si s’ha de lluitar en la ciutat perquè es mantinga oberta una fàbrica de cotxes, o s’ha de lluitar en el camp per a què no facen una mina d’or o s’apoderen d’unes terres fèrtils, jo no tinc cap dubte. Encara que en el poble visquen quatre famílies ramaderes. Perquè el dia de demà és on haurem d’anar a viure nosaltres o els nostres fills. Si el capitalisme va acabar caient, procurem que no ens caiga al damunt i construïm un matalàs per sobreviure quan el capitalisme, i possiblement també l’estat, col·lapse. Eixa em sembla que és la millor estratègia.