Abans del col·lapse

avatar

2017-04-23

Share

Cadaqués, primavera del 2039, segona lluna, creixent

Qui s’hauria imaginat, fa només vint-i-cinc anys, el món d’ara?

*   *   *

Una societat és feta, sobretot, del que creu de si mateixa.

I el que crèiem aleshores va resultar un gran miratge.

*   *   *

Ens van dir que era una crisi. No. Era l’esfondrament de mil gegants amb peus de fang, l’esvaïment de l’horitzó que ens havia estat guiant.

Avui faig setanta-cinc anys i no puc estar-me de recordar i qüestionar.

*   *   *

Els experts, amb fe irracional, insistien que el creixement econòmic i el progrés tecnològic continuarien, sempre.

—Creixement il·limitat?

—Creixem —mentí, l’imitat.

Era tot mentida.

*   *   *

Alguna cosa havia sentit sobre la fi del petroli. Però n’hi havia encara. No va començar a ser escàs fins el principi del final.

I es parlava del canvi climàtic: any rere any, menys gel en l’Àrtic a l’estiu, glaceres que reculaven als Alps, al Pirineu, arreu.

D’altres veus alertaven sobre mil perills: de l’energia nuclear i els transgènics a les radiacions dels aparells elèctrònics que tant ens encisaven. Però no semblava pas tan greu. Al capdavall, érem al cim de la civilització. Teníem més coneixements que mai. I sempre hi havia experts que ens recomfortaven tot mostrant el seu saber. Érem en bones mans. Com podíem no haver confiat en el creixement econòmic i en els miracles tecnològics? Si sorgia algun problema, més tard o més d’hora una nova tecnologia el resoldria.

O no?

*   *   *

No és que no ens ho poguessim veure, és que no ho volíem veure. Fa més de mig segle, filòsofs com Panikkar, Illich i Thuillier ja veien que el pensament lineal havia dut el món modern a un carreró sense sortida, a una via morta. Quan va començar el que anomenàvem “la crisi”, ara fa trenta anys, no faltaven autors que explicaven com l’esgotament dels combustibles fòssils portaria a la fi de la societat tecnoindustrial. Heinberg, Kunstler, Fernández Duran, Greer, Turiel i tants d’altres. “I think we are fucked”, havia proclamat Stephen Emmot, professor d’Oxford, després d’avaluar dades sobre la situació del món.

L’energia i la matèria són part l’una de l’altra, com va establir Einstein. Efectivament, el col·lapse energètic i el col·lapse material van anar junts.

Fins i tot hi havia manuals per a la supervivència post-col·lapse, com When Technology Fails de Stein i El libro de la selva del enginyer Pedro Prieto, que circulava lliurement per internet. Sort que la Marta en va conservar una còpia.

*   *   *

Recordo bé el món de fa cinquanta anys, l’any 89. Coses d’haver estat periodista. L’Exxon Valdez, Tiananmen i, sobre tot, la caiguda del mur de Berlín. Aquell estiu havia entrat dos cops al Berlín Oriental: el segon legalment, el primer esmunyint-me entre soldats amb les metralletes a punt. Més tard vaig entendre que m’havia protegit el meu àngel, el mateix que m’ha fet arribar aquí. El cas és que tres mesos després, el 9 de novembre, aquell mur que esquinçava una ciutat i un continent va caure pel seu propi pes. Els soldats tenien ordres de disparar a matar, però no disparaven als qui s’acostaven a reventar bocins de mur, amb martells o amb el que fos. A mi no m’havíen vist, però aquells milers de berlinesos prou que els veien, i els deixaven fer. I els seus superiors ho acceptaven. Gairebé de sobte, a una banda i a l’altra, la consciència de civils i uniformats s’havia transformat. Però encara no ens acabàvem de creure que això és el que ho canvia tot.

Va caure el mur i va acabar la guerra freda, la que feia tèmer la guerra nuclear —després vam saber que hi havíem estat a prop, ai!, més d’un cop. I va semblar que el món entrava, ara sí, després de dues guerres mundials i una guerra freda, després de l’Holodomor i de l’Holocaust i d’Hiroshima, en una època de progrés i prosperitat sense fi.

Sí, ho semblava.

*   *   *

La població ha minvat. Tant que parlàven d’explosió demogràfica! La gana, la set, el fred, l’escassetat de mil coses a les que estavem habituats. I la violència, és clar, sobretot al principi. Però el més devastador va ser la incapacitat (psicològica, n’hauríem dit aleshores) d’adaptar-se als nous temps. Perquè el més essencial per sortir endavant no van ser els diners ni les armes, ni tan sols el tenir terres i eines i prou coneixements per utilitzar-les. L’essencial éren les ganes de viure, de viure una vida que ja no estava basada en el consum i el confort sinó en l’incertesa i en l’esforç. Per sortir endavant calia haver trobat un sentit profund al fet de viure, d’estar en aquest món.

*   *   *

Les grans ciutats… Mai no s’havia vist res així a la Terra. Però van haver de ser abandonades en acabar-se el miratge que les proveïa d’aliments i d’energia. Com més grans i poderoses, també eren més fràgils.

La Gran Barcelona és ara un erm. I un gran magatzem de materials. Qui sap cercar encara hi troba, dins els edificis abandonats, metalls i aleacions de tota mena.

Queden ciutats mitjanes. A Olot i Manresa se’n van saber sortir prou bé.

*   *   *

Com aquell alt directiu de la Shell a Londres, un holandés simpàtic que anava a treballar en bicicleta. Quan el vaig conèxier, al tombant de segle, li vaig preguntar sobre el zènit del petroli.

—No, de cap manera.

Pocs anys més tard li vaig tornar a demanar.

—Bé, potser sí…

*   *   *

Tant les multinacionals com l’Agencia Internacional de l’Energia maquillaven les dades per fer veure que de petroli n’hi havia prou. Anotaven com si fos al sac petroli del que no hi havia i rastre, i el de veritat de vegades el comptabilitzaven diverses vegades. Això sí, els qui proclamaven aquestes dades presumien de ser persones realistes i racionals. Tan racionals que vivien en un món d’abstraccions, allunyats del batec del món real. Com els economistes convencionals, que es negaven a reconèixer que els límits del planeta imposen els límits de l’economia, i no a l’inrevés.

Per obtenir energia, cal invertir energia. Fa un segle i mig, per extreure cent barrils de petroli n’hi havia prou amb cremar-ne un, o mig. Però fa vint-i-cinc anys, en la segona dècada del segle XXI, per extreure’n cent calia cremar-ne cinc, o deu. Les petrolieres multiplicaven les seves inversions i tot plegat res. El petroli fàcil d’extreure ja feia temps que s’havia consumit.

*   *   *

Creien que la realitat és feta de combinacions de partícules materials, i que de la combinació d’aquestes partícules inerts sorgia la vida i fins i tot la consciència. Cercant una sola d’aquelles partícules van gastar milers de milions d’euros, menre mil milions de persones passaven gana. Per justificar-se van proclamar que havíen trobat la partícula en qüestió, el bosó de Higgs. I al tal Higgs li van donar el premi Nobel. Però allò ja no era ciència sinó propaganda. La partícula que havíen trobat era una altra, amb propietats diferents, i igual d’efímera i d’inútil.

També creien que el món existeix per sí mateix. La física quàntica havia demostrat feia més d’un segle que res no existeix per si mateix, independentment de la consciència de l’observador. Però fins i tot la majoria dels físics quàntics éren incapaços d’acceptar-ho. Seguien atrapats en el realisme ingenu que s’havia convertit en dogma feia ja segles. Per a ells només existia el que es podia mesurar amb els seus aparells. Els que estudiaven científicament el cervell humà, com amb els seus estris no podien observar la consciència, tendien a concloure que la consciència no existeix. En aquell món amb tanta informació i tan poc seny, el que s’admetia, com a molt, era l’existencia de ments individuals, perfectament aïllades. Com si no fossin les nostres ments ones d’un mateix oceà!

*   *   *

Aviat vindran tots per sopar.

La primavera avança i els dies es van fent més llargs. Som altra vegada conscients del ritme de les estacions. I anem a pescar altra vegada amb barques de vela. S’ha acabat la rauxa tecnoindustrial, però no hem tornat enrere. Tecnologies solars, bicicletes, agroecologia, llum.

El que més ha canviat som nosaltres. Som més lliures, vivim més en el present i coneixem millor el nostre poder interior.

*   *   *

Deixem-ho aquí.

Ara dipositaré aquests mots en una ampolla, dins la mar, i que les ones els duguin allà on vulguin.

Potser al passat.

Dolores Póliz

[Total: 0    Average: 0/5]
Share
avatar

Jordi Pigem

Escritor y filósofo. Sus obras apuntan a una transformación del imaginario colectivo que nos lleve del nihilismo depredador a una sociedad postmaterialista y despierta.

1 Response

  1. avatar Pepa ha dit:

    Del economicisme a la conciència cuàntica. El canvi de paradigma. Vaig llegir este text a 2013 i a diari està present a la meua vida. Me’n alegra llegir a Jordi Pigem a 15/15\15

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada