Delirant mentre el caos avança

(Publicat a Userda, n. 9, amb el títol “Delirant mentre el món s’escalfa”, 21 de març del 2005)

Un dels factors que ha contribuït a l’elecció de Donald Trump (ogre sense disfressa, a diferència de l’ogressa d’amable disfressa que li feia la competència) és el recolzament de les sectes fonamentalistes protestants. En molts dels seus seguidors es dóna un peculiar deliri antiecològic: anhelen el col·lapse i el que anomenen Rapture, convençuts que només ells se salvaran i que del cel estant contemplaran cofoïs com el món s’acaba. Per a ells, com més a prop estem del col·lapse socioecològic, millor: més a prop d’aquest delirant espectacle que imaginen. Fa una dotzena d’anys vaig escriure sobre això en aquest article que ara la revista 15/15\15 m’ha demanat reproduir.

Hi ha una nova forma de deliri que en alguns llocs pren dimensions epidèmiques. El podríem anomenar deliri antiecològic. Veiem-ne un cas seriós.

Desenes de milions de persones, sobretot en el sud dels Estats Units, seguidores de sectes fonamentalistes protestants, estan convençudes que som al principi del final dels temps i que Jesús és a punt de tornar a la Terra. Esperen impacientment l’apocalipsi i el que anomenen Rapture (Rapte, Arravatament), quan creuen que s’elevaran miraculosament de la Terra per anar a seure a la dreta de Déu i des d’allí contemplar les tribulacions que haurem de patir la resta de nosaltres (tots els qui no creiem literalment el que ells creuen). Fins aquí, pot semblar una fantasia inofensiva.

Però aquesta dèria els fa bandejar qualsevol consideració ecològica. Per què preocupar-se de substituir els combustibles fòssils per energies renovables, si el Déu que multiplicava els pans i els peixos podrà també multiplicar el gas i el petroli? I per a què respectar la diversitat i el subtil equilibri de la vida a la Terra, si al capdavall el món s’acaba (i ells estan segurs que es salvaran, seguts a la dreta de Déu)? Ja als anys 80 James Watt, Secretari d’Interior de Ronald Reagan i declarat seguidor d’aquestes doctrines (anomenades dispensacionalisme i premil·lenarisme) va fer el possible per facilitar l’explotació d’espais protegits i per frenar tota llei de protecció ambiental. A Watt se li atribueix haver dit que “quan haguem tallat el darrer arbre, Jesús tornarà”. Més al nord i amb molt més seny, els indis Cree havíen dit als avantpassats de gent com ell: “Només quan haureu tallat el darrer arbre, quan haureu emmetzinat el darrer riu, quan haureu extingit el darrer peix, us n’adonareu que els diners no es poden menjar”.

Reagan estava influït per alguns dels predicadors fonamentalistes més coneguts, i també ho està George Bush II, no se sap fins a quin punt. El que sí se sap és que Bush, com el 47% de la població dels EUA segons les enquestes, és un protestant renascut (born again), dels quals no tots però sí la majoria són fonamentalistes (ells van començar a emprar el mot fundamentalist com a elogi ja el 1920). Redueixen la riquesa simbólica de la Bíblia i la prenen com a veritat literal, i a base d’entrelligar passatges trets fora de context i malinterpretats li fan dir el que els hi interessa. Alguns dels predicadors fonamentalistes més recalcitrants, com Jerry Falwell, Pat Robertson i Billy i Franklin Graham (pare i fill), destaquen entre els “assessors espirituals” de Bush. D’ells sembla que ha tret expressions com la “creuada del Bé contra el Mal” i “l’Eix del Mal”. El 1999 els fonamentalistes constituïen el 33% del seu suport electoral, proporció que continúa creixent. Controlen 250 canals de televisió i 2.000 emisores de ràdio, i segueixen amb detall l’actuació de cada congressista i diputat, fins l’extrem que els hi donen punts cada cop que fan el que ells volen —i són molts els polítics que aproven amb nota alta. Bush pot o no creure plenament en aquestes idees, però en qualsevol cas el compromís amb els seus electors l’obliga a tenir-les molt en compte (100.000 e-mails irats dels fonamentalistes cristians li ho van recordar quan el 2002 va gosar dir a Sharon que retirés les tropes de Jenin).

Aquests grups anhelen l’apocalipsi, i directa o indirectament influeixen en el govern més poderós del món. Per a ells el suport a l’apartheid palestí i la invasió d’Iraq formen part del pla (són terres esmentades a la Bíblia). Fins i tot tenen un índex que mostra fins a quin punt l’apocalipsi és a prop (el trobareu a RaptureReady.com, i no és broma). Quan més desastres ecològics i més guerres, per a ells millor. Per exemple, l’encariment del petroli i les sequeres, inundacions i altres símptomes del canvi climàtic fan pujar l’index, que al febrer va baixar lleugerament per la fi d’una llarga sequera a Arizona i per l’incipient procés de pau a Israel/Palestina (dues males notícies per a ells). Tot i això l’index encara és dins la zona d’apocalipsi imminent que comença en els 145 punts. No és només per arrogància i interessos econòmics que Estats Units no ha signat el tractat de Kioto.
Un llibre de text emprat en escoles fonamentalistes diu que només els no creients es preocupen per l’esgotament dels recursos naturals, perquè “Déu va proveïr la Terra amb prou recursos”. Sí, prou, fins que els vam començar a malversar! Com deia Gandhi, “en el món hi ha prou per les necessitats de tothom, però per no hi ha prou per a la cobdícia de ningú”.

Despertaran del deliri? Déu vulgui.