Model ETP: s’acaba l’energia del petroli disponible (molt aviat)

avatar

2016-12-07

Share

(Anteriorment publicat a Eldiario.es. Traduït per: Quim Ballabrera.)

Van haver de ser, i segueixen sent, uns pocs enginyers i alts càrrecs de les grans empreses energètiques, molts d’ells antics directors d’exploració, els que, i només al jubilar-se, s’han sentit èticament cridats a donar a conèixer el que la indústria energètica oculta gelosament amb tota la potència de la seva maquinària: un Peak Oil ja clarament superat almenys en termes de cru estàndard i també d’energia neta; pressions sobre la metodologia i les conclusions dels diferents informes de l’Agència Internacional de l’Energia; ocultació de conceptes essencials per a la comprensió cabal de la situació energètica mundial; penetració d’economistes (només neoclàssics) a l’IPCC (Intergovernmental Panel on Climate Change) amb la seva tendència estructural a aigualir el present i descomptar el futur … per no parlar del poderós negacionisme climàtic, activament organitzat.

Aquests exprofessionals jubilats han mostrat amb prou contundència, utilitzant arguments fonamentals de la termodinàmica i la geologia, per què necessitem destinar una fracció creixent d’energia (i per tant de capital) per a obtenir els recursos necessaris per continuar propulsant l’immens Titanic econòmic en el què viatgem, el qual —i ells ho sabem millor que ningú— no és de cap manera insubmergible.

Ho porten fent des dels anys noranta, quan van introduir nous conceptes. Entre ells el concepte de Taxa de Retorn Energètica (TRE, o EROEI per les seves sigles en anglès: Energy Return on Energy Investment), que representa la quantitat d’energia que s’obté per cada unitat d’energia que es empra en obtenir-la. Es tracta, de fet, de la primera llei de la termodinàmica. És cert que, en les seves línies generals, i com tantes altres coses (gravetat del canvi climàtic, petjada ecològica màxima, influència de la termodinàmica en el sistema econòmic, etc.), aquests problemes es coneixen des dels anys seixanta del segle XX. Però, malgrat la seva importància decisiva per al sosteniment de la vida, no es va posar en això —no vam posar— l’atenció necessària.

Introduint i quantificant la TRE (exponencialment) minvant del conjunt dels sistemes energètics, aquests professionals donaven crèdit, i indirectament reivindicaven, les prediccions d’un informe que en el seu moment va ser injuriat i apallissat. Tan apallissat que, encara avui dia, persones realment competents —però de racionalitat lateral acotada— segueixen creient que allò va ser una pallassada contracultural dels anys seixanta perpetrada per enginyers del Massachusetts Institute of Technology amb conclusions totalment errònies. Tal és el poder del negacionisme, econòmic en aquest cas. Aquest estudi de 1972 es va denominar Els Límits del Creixement (ELDC).

Doncs bé, estem descobrint que de fet és tot el contrari: Les seves prediccions s’estan complint amb una molt raonable precisió, i per descomptat respecte els grans trets analitzats el seu dia. Ho han corroborat les successives revisions fetes pels propis autors originals (última revisió en el 2002) i també altres grups de recerca que han comparat les previsions amb dades economètriques reals fins a dates molt recents.

Altres models econòmics basats en la dinàmica de sistemes i que tenen en compte les lleis de la natura —amb un àmbit d’aplicació molt superior a les lleis del mercat— com ara el HANDY (Human and Nature Dynamics) de la Universitat de Maryland, el del Foreign Office britànic, el WoLiM (World of Limits) de la Universitat de Valladolid. Tots ells, des d’òptiques (només lleugerament) diferents, arriben a les mateixes conclusions: el col·lapse de la civilització global es produeix sempre abans de 2030, fins i tot abans de 2020 en alguns casos. A més no sembla que sigui ja evitable malgrat la retòrica oficial. Com a molt, podria ser gestionable en termes de minimització de danys i per descomptat sota un sistema econòmic i social basat en valors molt diferents als actualment predominants.

Per cert, el model matemàtic World3, que servia de base a ELDC, va anticipar, utilitzant una versió regionalitzada, el col·lapse de la Unió Soviètica amb gran exactitud. Aquest model també va anticipar la disminució de la producció per habitant que s’ha iniciat el 2015 a nivell global, tal com assenyalava l’escenari “extralimitació i col·lapse” corresponent al Business As Usual. És a dir, l’augment de la petjada ecològica per sobre dels límits planetaris, cosa que va succeir durant els 1980s.

El mateix model mostra que, en aquest Escenari-no-fer-res, a partir de la dècada des 2030s la població mundial començarà a disminuir a raó d’uns 500 milions de persones per dècada, i així seguirà fent-ho fins que la petjada ecològica humana s’hagi reduït a un valor físicament suportable pel globus —amb un descens probablement més abrupte del que puguem imaginar o del que el model ELDC preveu. Ugo Bardi, catedràtic de la Universitat de Florència (i moltes coses més) – denomina efecte Sèneca a la, històricament demostrada, major velocitat de caiguda que la del creixement que han exhibit els sistemes humans.

Però això no és tot. Fa poques setmanes s’ha conegut l’existència d’un model que calcula l’evolució passada i futura de la disponibilitat d’energia neta procedent del petroli. Es tracta de l’anomenat Model ETP (Energy Total Production), elaborat per The Hill’s Group. Es tracta d’un model purament termodinàmic que no només té en compte la primera llei de la termodinàmica sinó també la segona, cosa que cap dels models d’ús comú entre els economistes contemplen ni per aproximació. Aquest estudi, finalitzat el 2012, ha circulat per un gran nombre d’organismes i departaments universitaris especialitzats en energia i termodinàmica, i no se li ha trobat màcula. Cal doncs suposar-lo precís. De fet, va ser l’únic model que va anticipar la caiguda dels preus del petroli que es va iniciar a la tardor de 2014.

Què ens diu aquest model? Almenys tres coses:

Partint del fet obvi de que un barril de petroli mai pot tenir un preu (permanentment) més gran que la unitat de producte econòmic que la seva combustió generarà, dedueixen que la frontera es troba en els 104$ / barril. Així doncs, per tal que l’energia resulti mínimament assequible, el preu del barril de cru ha de ser inferior a aquest valor, sota pena de col·lapse financer inexorable. Recordem com va arribar a superar els 160$ ​​el 2008.

La indústria del cru està operant actualment a una eficiència energètica de només el 17%. Valor que, necessàriament, disminueix amb el temps.

En 2030 aquesta eficiència energètica (entengui: l’energia neta que la indústria del petroli proporciona a la societat) s’haurà reduït a zero.

És, per descomptat, un resultat brutal, una conclusió terrible, que ha emmudit fins i tot a aquells optimistes que somiaven amb un futur 100% renovable, o almenys amb una transició energètica realitzable per la via solar i eòlica —i nuclear en algunes iniciatives poc creïbles. No hi ha temps! Això vol dir, simplement, que el 2030 el petroli ja no valdrà res com a font d’energia. Durant algun temps tindrà valor per a usos no energètics (utilitzat com un mineral més) i s’intentarà esgotar el aleshores escàs però sempre insubstituïble paper com combustible líquid d’alta densitat energètica. Però aquests processos hauran esdevingut un desguàs d’energia, i no una font.

Sabem a més que els biocombustibles només aconsegueixen agreujar els problemes, degut a la seva molt baixa TRE. Els petrolis no convencionals (sorres bituminoses, fracking, etc.) no donen la talla de cap manera per motius semblants i han iniciat ja el seu descens. El que es pugui extreure de l’Àrtic no resoldrà res significatiu —si de cas, més forçament climàtic, més acceleració tèrmica i de liquidació de matèria viva. Les renovables no arriben ni de lluny a cobrir les (suposades) necessitats actuals, amb l’agreujant de que només lliuren electricitat i aquesta no és més que el 20% del consum energètic mundial. Per la seva banda, l’electrificació massiva consumeix una energia addicional imponent, que per ara hauria de provenir principalment dels combustibles fòssils. D’on, per cert, s’obtenen els fertilitzants de síntesi per a l’agricultura.

Un últim detall sobre aquest estudi, que alguns comencen a considerar com el ELDC contemporani almenys per la seva significació. Qui el signa o subscriu? Ningú! És anònim. Per què? Perquè ha estat realitzat, gairebé secretament, per professionals de diferents empreses del petroli actualment en actiu, i que no volen veure perillar la seva posició laboral.

Tot això, en realitat, no ens hauria d’estranyar. Tot i la retòrica oficial, la major part de les empreses energètiques mundials es troben en pèrdues (ja ho estaven en 2014) i la seva subsistència és suportada per la impremta del sistema financer i altes dosis de comptabilitat creativa de cara als accionistes. Ha arribat un moment, irreversible, en què la termodinàmica i la geologia, tradicionalment ignorades per l’economia estàndard, impedeixen que el petroli tingui un preu “bo”, és a dir equilibrat. Si és massa alt, diguem ara per sobre de 104$, la fracció de capital destinada a l’energia és excessiva, la demanda de béns disminueix, per tant també la d’energia, i aquesta disminució provoca una caiguda dels preus. Aquesta caiguda fa entrar a les empreses energètiques en pèrdues.

Si vos sou un economista estàndard, podríeu creure —encara que per a això només podria esgrimir motius de fe, per definició poc fonamentats— en la desmaterialització de l’economia global. És el famós desacoblament, insistentment desmentit des de disciplines diferents de la vostra —i fins i tot des de la vostra. També podria tenir una fe cega en la tecnologia i creure que es pot realitzar treball sense energia, o, simplement, creure que les coses es poden moure sense ella. Allà vostè. Però, si us plau no ens arrossegueu a tots els demés al seu precipici. No ens arrossegueu a un col·lapse que és, principalment, vostre.

Perquè recordem que, sense energia, res no passa. No hi ha activitat econòmica: ni bona, ni dolenta. I si l’energia ens és fortament reduïda, esdevé molt més important que mai triar bé els passos a donar, car l’espai de la realitat viable es redueix seriosament i el marge d’actuació s’estreny molt més. Per la seva banda, el marge d’error ja ha pràcticament desaparegut.

En aquestes condicions: ¿a quina altra cosa podríem anomenar un estat d’emergència global?

Casdeiro

Casdeiro

[Total: 1    Average: 5/5]
Share
avatar

Ferran Puig Vilar

Ferran Puig Vilar es Ingeniero Superior de Telecomunicación de titulación y periodista científico y técnico de ejercicio. Trabajó durante más de 30 años en el mundo de la edición, la comunicación y el periodismo técnico y profesional. Fue presidente de la Asociación de Prensa Profesional (APP) entre 1987 y 1996. Ha dedicado los últimos 10 años de su vida al estudio primero y la divulgación después de la problemática del cambio climático y la escasez energética.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada