Quan jo tenia pocs anys…

Vivia a Olot, en un pis de lloguer d’uns 70 m2 al barri de Sant Pere Màrtir. El carrer estava sense asfaltar i hi havia una placeta i una font on els nens passàvem tant de temps com podíem.

El carrer es deia Av. 18 de julio en record del Glorioso Alzamiento Nacional de 1936 fins que, amb la fi de la dictadura, es va a passar a anomenar Ronda Montolivet. Hi havia moltes botigues en el meu carrer: una pastisseria, un colmado, una lleteria, una carnisseria, una perruqueria i una farmàcia. També molt a prop hi havia una fleca, una peixateria i una sabateria.

A casa no teníem aigua corrent i ens proveíem d’aigua o bé del dipòsit que hi havia a les golfes i que s’emplenava amb aigua de pluja o de la font. Quan la xarxa pública va arribar al meu carrer l’aigua no tenia pressió per arribar al segon pis on nosaltres vivíem i varem posar una aixeta al primer pis. Uns anys més tard l’aigua va arribar al segon pis i varem poder anul·lar el dipòsit que, per cert, sovint necessitava reparar-se perquè la boia que evitava que sobreïxis s’espatllava i també varem anul·lar l’aixeta del primer pis.

Tampoc teníem aigua calenta i calia escalfar-la. Em banyàvem a la pica de la cuina quan era molt petit i al pulivan que hi havia al bany quan vaig ser més gran. Ens banyaven un cop per setmana, normalment els diumenges al matí. Més tard, varem posar un escalfador de gas i, uns anys més tard, un enorme escalfador elèctric.

Com podeu imaginar, la roba es rentava a mà al safareig que hi havia al pati del soterrani. El que suposava baixar amb la roba bruta tres pisos, rentar-la i estendre-la i tornar a baixar a buscar-la quan era seca. Més endavant recordo que teníem una rentadora que era un cilindre amb una tapa a la part superior per on es posava la roba bruta. Amb la compra de la rentadora varem posar uns estenedors al balcó el que va evitar haver d’anar al pati a rentar o estendre la roba.

Encare que recordo que hi havia llocs a Olot on venien gel per les neveres (prop de la Pl. Balmes per exemple) a casa teníem una petita nevera elèctrica que amb els anys va anar augmentant de mida.

La llum s’ anava molt sovint. Sempre que hi havia tempesta, i a Olot això era molt sovint, calia preparar el lot i les espelmes per si de cas. De vegades, saltaven els ploms i calia reparar-los tornant a posar el fil de coure que s’havia cremat. La potencia era de 125 V i quan es va canviar a 220 V anys més tard, recordo que varem tenir que posar un transformador de 125 v a 220 v a tots els electrodomèstics. Els que vam tenir més temps sense canviar a 220 V varen ser la tele i la nevera suposo, que perquè eren els més cars.

Els nens jugàvem al carrer havent d’interrompre el joc molt esporàdicament si apareixia algun vehicle ja que el trànsit al meu carrer era mínim. Jugàvem a futbol, a cuit i amagar, a balontino, a manos, a pedra alta, a cavall fort, a 1,2, 3 pica paret, a passejar amb bici, i poca cosa més.

A casa, com a moltes llars teníem una ràdio per escoltar música, les notícies o escoltar radio Olot. Gairebé no recordo no tenir tele a casa pel que la devien comprar quan jo era molt petit, era en blanc i negre i només es veien dos canals: TVE i l’UHF. I malgrat que les primeres teles en color en Espanya varen aparèixer l’any 1972 a casa no vàrem tenir tele en color fins molts anys després.

A Olot, a partir de l’octubre feia molt fred i durava molts mesos. Per escalfar-nos teníem una estufa de llenya que més tard vàrem canviar per una de petroli.

La cuina era de carbó però ho recordo perquè la veïna del primer pis la va mantenir molt més temps que nosaltres que la vàrem canviar per una de gas butà sense forn primer i més tard amb forn el que va suposar fer obres i eliminar la cuina de carbó.

Tampoc teníem telèfon ni falta que ens feia suposo i ens comunicàvem amb els parents llunyans per carta. Més endavant si vàrem tenir telèfon i encara recordo el número malgrat els molts anys que han passat, el 972…

Quan jo vaig néixer el pare tenia una moto, com molts joves d’aquella època, però el meu record més antic és el del primer cotxe que varem tenir a casa un Renault 4/4. Un cotxe llavors durava molt anys i ningú s’imaginava tenir més d’un cotxe per família. De fet, a casa, en gairebé vint anys només varem canviar de cotxe dues vegades, el 4/4 per un Renault Gordini i després per un Renault 8 TS blau.

Molta gent treballava de dilluns a dissabte com el pare i no feien o no tenien pràcticament vacances. El pare, només feia vacances la setmana de les festes de Tura. I durant l’estiu, alguns diumenges anàvem tota la família a la platja: a Roses, Sant Pere Pescador o a l’Escala. Ens emportàvem el dinar i menjàvem en qualsevol pineda i, a la tornada, paràvem a berenar en un petit bosc a la vora de Besalú. Per arribar a casa encara quedava una bona estona (23 km plens de giravolts!!).

Menjàvem de temporada. Hi havia el temps de les taronges, els temps del raïm, els temps del meló, etc. De la mateixa manera hi havia un temps per cada peix: el verat i el lluç a la primavera, la sardina més cap a l’estiu…

Encara que jo no coneixia l’economia de casa, recordo que moltes vegades en el moment de pagar li dèiem a la botiguera “apunta-ho a la llibreta” i, quan es podia, s’anava liquidant el deute. Suposo que era una manera de fer de moltes famílies.

Per suposat no teníem, ni nosaltres ni gairebé ningú, ni rentaplats, ni microones, ni tele a cada habitació, ni aire condicionat, ni moltes altres coses que ara veiem en moltes llars.

Eren els anys 60 i hi havia la sensació generalitzada de que la misèria (de tot tipus, no només econòmica) que va acompanyar la guerra i la postguerra s’havia acabat i que a partir de llavors, a poc a poc, tot aniria a millor.

50 anys més tard, aquell temps d’estretor que semblava que no podia tornar mai més, podria estar a mesos vista.