El context del nostre col·lapse

Publicat originalment en català en un dossier de la revista l’Espill, n. 48 i reproduït amb permís.

Després de casi cinc anys de fer divulgació sobre els greus problemes de sostenibilitat de la nostra societat, i particularment del cas de la crisi energètica, a través del blog The Oil Crash, de les múltiples conferències que faig i alguna entrevista que m’han demanat els mitjans de comunicació, he observat que hi ha una pregunta que la gent em fa repetidament. Moltes vegades comento que si no es prenen mesures decidides que trenquin amb el paradigma irracional i suïcida de la nostra societat de consum -única via per sortir de aquesta crisi econòmica sense fi-, aquest impasse històric del nostre sistema econòmic causarà una disfuncionalitat creixent de la nostra societat i eventualment ens portarà al col·lapse. La idea del col·lapse, i més encara, del col·lapse social, no era un concepte gens habitual a les converses de fa uns anys, tot i que ara s’està tornant un tema recurrent, especialment des de que la NASA o grans firmes d’intermediació financera publiquen estudis sobre el tema. Quan sorgeix aquest mot, col·lapse, se solen produir dos tipus de reacció, una minoritària i una altra majoritària. La minoria em pregunta què es un col·lapse social, tot i que més o menys tothom té una imatge mental d’aquest tipus d’esdeveniment (no necessàriament tothom té, però, la mateixa idea del que és un col·lapse). La majoria em pregunta una cosa ben diferent: quan sobrevindrà aquest col·lapse que jo anuncio.

Quan. No tot el que pregunta quan es produirà el col·lapse té les mateixes motivacions, però malauradament gairebé tots arriben a la mateixa conclusió: la inacció.

Uns pocs pregunten pel moment del col·lapse per pur cinisme. No s’acaben de creure la veracitat implacable de les dades que jo presento (la producció de petroli cru convencional en caiguda des de 2005, la ruïna que és el fracking, la propera arribada del zenit de les altres primeres matèries energètiques no renovables i les importants limitacions de les fonts renovables, etc) però són massa peresosos com per revisar les dades i comprovar la dura realitat; confien en que algun miracle inesperat ens ha de salvar, i prefereixen reconfortar-se amb els somnis d’abundància sense límits que es prodiguen, cada cop més infundadament, als suplements de color salmó dels diaris dominicals. Volen un pronòstic de la meva part, no entenent que jo sóc només un científic i no pas un quiromant o tarotista. No hi ha res a la meva ciència que em permeti pronosticar el futur minut a minut. La ciència, però, sí que em permet saber què no és possible i què no passarà. De la mateixa manera que sé que quan llencem una pilota a l’aire tornarà a caure a terra, sé per exemple que no tornarà a haver un creixement econòmic sostingut sinó una caiguda esglaonada, que cada petit repunt aparent del PIB durarà poc i vindrà seguit de baixades més fortes. Sé, també, que la disponibilitat dels recursos serà, amb alts i baixos, cada cop menor. Tot això és igual als més cínics: ells, en el fons, volen que «em mulli» donant dades concretes, per què així si al final les coses no passen al moment exacte «predit», tot i que sigui el desfasament temporal d’uns mesos, desacreditar tot el que dic per aquell erroni vaticini. O bé, si els meus pronòstics de col·lapse són «molt» llunyans en el temps («molt» en aquest context pot voler dir unes poques dècades) no amoïnar-s’hi per què, total, «jo ja no ho veuré».

Deixant els més cínics apart, cal dir que la majoria de les persones que pregunten quan es produirà el col·lapse no dubten de les meves dades. Fins i tot accepten la relativa proximitat temporal d’aquest moment crític de la nostra societat. Volen saber, però, quan el col·lapse serà un fet innegable, indeturable. No només ho volen saber: ho necessiten saber. Necessiten saber-ho per què, en el fons, no contemplen fer cap canvi dràstic a les seves vides fins al moment en que la realitat del col·lapse sigui tan palmària i per tothom evident que el cost social d’emprendre aquest canvi no sigui gran. És a dir, no haver de lluitar amb la família, amb la parella, amb els amics i amb l’entorn social, i no haver de passar per una persona excèntrica que es sobreprotegeix d’un perill sobre la imminència del qual no hi ha un consens social. Jo entenc perfectament aquesta postura per què, en el fons, jo faig el mateix, per què la majoria estem fent el mateix. Qui hauria de renunciar a un treball, a una carrera professional, a un sou, a una acceptació dins del nostre petit entorn social, a unes expectatives de vida… per tal d’adaptar-se a una nova i més dura realitat que al cap i a la fi ningú no coneix com serà? La posició més raonable és, efectivament, tenir en compte les advertències i estar a l’aguait del que pugui passar, però no fer canvis, o no importants, fins que el que s’estigui gestant no s’exhibeixi amb tota claredat.

Hi ha, però, dos problemes greus amb aquesta actitud «d’esperar i veure» el col·lapse.

El primer és que la Història ens ensenya que un col·lapse no és un moment sinó un procés, que no sempre és fàcil de reconèixer fins que ja és massa tard com per què les mesures per aturar-ho puguin tenir eficàcia. Els col·lapses dels grans imperis de la Història han estat processos que en alguns casos han durat segles, i fins i tot en mig dels col·lapse més sobtats ha calgut algunes dècades per que es fes evident el descens. Malgrat que al nostre cas tot indica que el descens serà relativament ràpid, tot i així no deixarà de durar unes dècades a les quals progressivament cada cop sentirem que estem pitjor. La generació dels nostres fills viurà pitjor que nosaltres, i la dels nostres nets viurà en un món completament diferent de l’actual; que aquest món sigui un infern o un lloc digne depèn completament de les decisions que nosaltres hem de prendre en aquest moment.

El segon problema que comporta esperar el col·lapse és que en realitat ja estem començant a col·lapsar; està col·lapsant la nostra economia, el nostre hàbitat (i amb ell la nostra ecologia), els nostres recursos i la nostra societat. El procés no és lent en realitat, però és lo suficientment progressiu com per que la nostra psique de primat poc evolucionat no sigui capaç d’identificar el fil conductor amb un nexe explicatiu comú i ens conformem amb una multiplicitat d’explicacions parcials. Hi fa molt per aquesta dissonància una de les substàncies més tòxiques que l’Home ha produït mai: la propaganda.

Veiem les guerres civils i entre països, per les quals trobem una plètora d’explicacions cada cop més complicades i ad hoc, i no veiem, no volem veure, que en el rerefons dels conflictes a Egipte, Síria, Líbia, Irak, Sudan del Sud, Nigèria, Ucraïna, fins i tot a Palestina, i properament a Iemen, a Algèria o possiblement a l’Iran, el conflicte amaga sempre al darrera la lluita pel control dels últims recursos de petroli i de gas. Fins i tot la conflictivitat interna creixent a Veneçuela, Brasil i Mèxic té als seus orígens la caiguda ja innegable de la producció de petroli a aquests països i les dificultats de mantenir una balança comercial estable que es recolzava a l’exportació de l’or negre; preferim pel contrari tota sort d’explicacions basades en factors culturals, socials, ètnics, polítics… els quals evidentment són factor contribuents i en alguns casos desencadenants dels problemes descrits, però el factor de més pes i que és el veritable fil conductor de la decadència de la nostra societat global és la fi del petroli barat (eufemisme per referir-se a la caiguda de la producció de petroli, per què si el petroli és massa car simplement no ens ho podem permetre) i que ben aviat el mateix passarà amb el gas, el carbó i l’urani; aquestes quatre primeres matèries representen el 92% de l’energia primària que es consumeix avui a dia al món, segons l’Informe Estadístic Anual de BP.

Sabem que hi ha greus problemes ecològics i parlem sovint de «Salvar el planeta», sense tenir en compte de que no és el planeta el que està en risc, ni tan sols la continuïtat de la vida a la seva superfície; en realitat parlem de salvar el nostre propi hàbitat, el que fa possible la nostra mera existència. Preferim pensar que com que som tan bons i conscienciats fem un acte altruista per la Mare Natura quan en realitat, conscient o inconscientment, estem intentar salvar les nostres vides i la nostra continuïtat com a espècie.

El problemes ecològics no són només el Canvi Climàtic que ara sembla acaparar tota l’atenció política. Amb ser greu, el Canvi Climàtic és un efecte més de la «externalització ambiental» de l’activitat industrial, un eufemisme per referir-se a la pol·lució i degradació dels hàbitats que per raons econòmiques s’infligeix al nostre entorn. Però els problemes són greus i múltiples: l’aire que respirem està terriblement contaminat (l’Organització Mundial de la Salut reconeixia recentment que una de cada vuit morts al món són atribuïbles a la contaminació de l’aire), i això només sobre els humans), l’aigua potable comença a escassejar al món, i els mars pateixen una pressió brutal, amb el previsible col·lapse de totes les pesqueries en un termini màxim d’unes poques dècades, una forta contaminació per metall pesants i per plàstics, la formació de veritables continents de brossa al mig de l’oceà, etc. La lliste d’agressions ambientals a la terra, l’aigua, l’aire i la resta d’éssers vius seria interminable. Una de les grans esquizofrènies de la industrialització és que ens ha fet creure que som una cosa diferent dels animals i que no tenim les mateixes necessitats naturals que ells; amb aquesta alienació inculcada des de ben petits, no veiem que destrossar el medi ambient implica al llarg termini auto-exterminar-nos.

Els recursos estan col·lapsant, el medi ambient està col·lapsant, i alguns països estan col·lapsant. Des de la perspectiva d’un país opulent del Primer Món com és Espanya, però, els símptomes d’aquest col·lapse ja en marxa no són tan evidents.

Ho pensa realment així, estimat lector?

Fixem-nos bé al cas d’Espanya. Estem parlant d’un país que té una taxa d’atur que des de fa un parell d’anys es troba al voltant del 25% de la població activa, taxa que arriba al 50% si parlem només dels més joves; un país a on la quarta part de la població està per sota del llindar de pobresa o en risc d’exclusió social. Quan escric aquestes línies (estiu del 2014) des del Govern de l’Estat i des dels mitjans de comunicació s’estan creant grans expectatives amb una presumpta recuperació econòmica ja en marxa que estaria començant a crear ocupació, tot i que d’Europa no venen tan bones notícies. De fet, múltiples indicadors econòmic avançats indiquen un gran risc de que es desencadeni una nova onada recessiva a escala global en algun moment dels propers mesos, en tant que la recuperació espanyola sembla estar propulsada pel l’increment d’endeutament públic i per l’últim esforç de les famílies, que han volgut creure que per fi arribava la recuperació i s’han gastat els seus últims estalvis per intentar ajudar al familiar pertinaçment aturat i muntar un petit negoci (una fleca, una cafeteria, una ferreteria…) que el pugui auto-ocupar. Febles ciments d’aquesta recuperació espanyola que ben aviat s’esfondrarà, deixant una part encara més gran de l’antiga classe mitjana depauperada i desprotegida.

Per què, en suma, així és com cursa el col·lapse de la majoria de las civilitzacions; de manera semblant a com va col·lapsar l’Imperi Romà, així és com probablement col·lapsarà la nostra societat occidental si no reaccionem aviat. La gent tendeix a pensar que el col·lapse està marcat per grans catàstrofes naturals o induïdes per la ma de l’home; en general, però, el curs del col·lapse és relativament pausat. Durant el col·lapse hi ha, és ben cert, esporàdiques sotragades, esdeveniments col·lectivament traumàtics: una guerra, una invasió, una epidèmia… Fites que es queden gravades a foc a la memòria col·lectiva dels pobles, però que en si mateixes no expliquen el lent i amarg declivi. La majoria del temps durant el col·lapse el que passa és que les coses funcionen cada cop pitjor. No és res en concret i ho és tot; tot va canviant a poc a poc sense que sabem el per què, fins que un dia mirem la cara al món i no el reconeixem. I què són aquestes coses que van canviant? Coses primerament petites que amb el temps són greus: res no es repara, res no funciona, no hi ha peces de recanvi,… els sous dels funcionaris arriben amb retard o deixen d’arribar, els hospitals tanquen, les escoles també, sanitat i ensenyament deixen de ser universals i gratuïts… l’electricitat es converteix en un luxe del que es gaudeix esporàdicament, falten aliments, hi ha gana, la gent es baralla al carrer per un tros de pa, la policia esdevé completament inexistent, inepte, corrupta, o inversemblantment tot a la vegada, l’Estat es va convertint en un record llunyà,… la gent sobreviu fent nous oficis o trampejant i robant, els assalts a les ara buides fàbriques són continus, a la cerca de qualsevol objecte de valor; la vida humana ja no val res, es mata per no res o casi… No ens podem adonar al moment que passa, però hi haurà un dia al qual prenem l’últim cafè, un dia per l’últim analgèsic, un dia per l’últim antibiòtic… productes que continuaran estant a l’abast dels benestants, però no pas del comú de la població, i que determinen l’empitjorament i escurçament de la seva vida. Així funciona el col·lapse. De la mateixa manera que l’explosiu creixement de la població fou un procés silenciós i gairebé invisible fins que de cop fou visible, el ràpid declinar de la població i del seu benestar durant el col·lapse serà també pràcticament imperceptible fins que un dia tornem la vista enrere i pensem: «Amb el que arribarem a ser…».

La lletjor del món durant el col·lapse se’ns faria insuportable si se’ns presentés de cop, però la seva lenta arribada va fent que ens adaptem, que mica en mica acabem acceptant coses a les que simplement 5 o 10 anys enrere ens haguéssim resistint amb força. Al món actual són freqüents, sobre tot al cinema, ensonyades de col·lapses ràpids i molt violents, tipus «Mad Max», la pel·lícula de referència pel que a col·lapses energètics fa dels anys 80 del segle passat. I donada la gran força dels medis de comunicació a l’hora de modelar fins i tot la nostra imaginació, nostres somnis, molta gent creu fermament que és aquest tipus de dràstic davallada el prototipus del que ha de ser un col·lapse. Partint d’aquesta errònia percepció, hom s’imagina com el protagonista d’un d’aquests films, un heroi que dur però just lluita sense descans contra un món que embogeix durant la seva caiguda. Res més lluny de la realitat. No hi ha enemic contra el que lluitar mentre col·lapsem, només resignació, només fer servir frases fetes per coses fetes; és el «això és el que hi ha», davant d’una nova pèrdua de drets o serveis; «què vols? No hi ha res a fer», en enterrar a un altre amic, menjat de la gana i dels gèrmens. El declivi és trist i depriment, és grisor i gana, és agonia i desesperació. No hi ha possibilitat de res heroic en el col·lapse; no hi ha lloc per què una persona pagada de l’individualisme egoista occidental, el proto-consumidor que ha estat hissat a dalt d’un pedestal per l’actual societat de consum, pugui sortir triomfant, simplement per què els reptes que té pel davant no són res que pugui sortejar, destruir o dominar. El capitalisme s’enganya i ens enganya fins i tot en imaginar la seva fi.

El col·lapse és possible, cert, però no és obligatori. No és inexorable, no és la nostra destinació forçosa final. És, sense dubtes, a on anirem a parar si continuem sense tensar les regnes de la nostra societat, si continuem a delegar cegament el nostre intransferible deure de vetllar pel nostre propi futur i el dels nostres fills. De vegades em trobo que, en explicar els greus problemes als que ens veiem submisos per la nostra indolència, algunes persones em titllen de catastrofista, de cridar el mal temps. És exactament el contrari. Aquells que es neguen a pensar en fer canvis no ja necessaris sinó imprescindibles, aquells que pensen que no hi ha alternativa a la manera destructiva i esbojarrada de fer del capitalisme global, aquells que neguen els signes evidents de la degradació i el declivi omplint-se la boca d’excuses ad hoc per justificar cada símptoma del malalt global, són aquests els que ens condemnen a la catàstrofe, són els que animen als conductors de la nostra societat a seguir endavant a tota costa i no girar malgrat que endavant tenim un penya-segat. Denunciar les conseqüències previsibles de aquesta cursa de bojos, evidenciar amb dades i fets la falsedat que s’amaga darrera de tanta notícia que és només un publireportatge pagat per interessos econòmics inconfessables, educar a la ciutadania sobre la realitat econòmica i ambiental del nostre món,… en suma, alertar a la societat del curs cap al col·lapse que absurdament seguim s’ha tornat per a un grapat de acadèmics i tècnics, entre les quals em compto, en un deure ciutadà ineludible (pel qual no poques vegades som criticats cruelment pels mateixos que ens fan avançar amb alegria cap al penya-segat). Però nosaltres volem evitar l’arribada del col·lapse, estem convençuts que el podem evitar, si s’informa amb veracitat i objectivitat a la societat per que aquesta sigui conscient i pugui prendre les decisions lògiques per determinar el seu futur.

Amb aquest esperit, l’estiu del 2014 un petit grup, poc més d’una desena, de tècnics i d’acadèmics d’arreu Espanya vam enllestir i promoure un manifest que ha estat traduït a moltes llengües i en particular al català. Aquest manifest es diu «Darrera crida», atès que, segons el nostre enteniment, no hi ha ja gaire marge de temps per evitar les conseqüències més indesitjables del col·lapse que ve. No hi ha res radicalment nou al manifest; es podria dir que es una «posada al dia» en el context espanyol del manifest que fa més de deu anys va promoure l’Unió de Científics Preocupats dels EUA. Tampoc no és un text tècnic, cosa que alguns adeptes incondicionals d’aquesta religió que anomenem «neoliberalisme» critiquen, ja que voldrien veure substanciats i detallats els símptomes del col·lapse en aquest text, per tal d’embolicar-se discutint detalles absurds, per tal de desviar l’atenció, com si els promotors del manifest no haguéssim escrit ja milers de pàgines explicant tots els uts i ets dels nombrosos problemes de sostenibilitat que pesen sobre el nostre món. I per acabar, és un text amb certes limitacions, fruit d’un treballat consens entre sensibilitats molt diferents del seus diferents promotors. Però tot i així «Darrera crida» és un text amb molta força i unes poques veritats senzilles; tant és així que va rebre de seguida el recolzament de nombroses personalitats polítiques i professionals, de manera que el dia que els mitjans de comunicació van començar a fer-se’n eco ja comptava amb centenars d’adhesions, que ara es compten per milers.

El nostre futur no està escrit, però sí el nostre passat, i el nostre passat ens mostra que algunes civilitzacions, supèrbies en la seva magnificència, van menysprear la possibilitat d’un col·lapse i van col·lapsar. La Història també ens mostra l’exemple d’altres civilitzacions que van ser capaces de revertir el declivi quan els primers signes d’un col·lapse imminent van aparèixer, en aturar i donar marxa enrere en les seves pràctiques autodestuctives. No és el col·lapse, per tant, un cop impossible d’aturar; però cal fer-li front i cal posar-hi seny. Ja ens arribat el nostre avís; ens posem mans a l’obra?