Matrioixca

avatar

2015-01-14

Share

Sempre m’han meravellat les nines russes. De fet, el seu disseny, ens posa de manifest quelcom que sovint passa desapercebut també per la majoria de gent que treballa per un canvi de paradigma: el tan necessari canvi, al cap i a la fi, és una qüestió de responsabilitat individual i de veure que, malgrat els esforços, el canvi que lluitem per aconseguir no té perquè produir-se ni de la manera que esperem ni amb l’objectiu que ens plantegem.

matryoshka-720x540Les matrioixques ens poden ajudar a visualitzar com es comporten les estructures que es formen en els sistemes complexos a partir d’unes certes interaccions entre les seves parts. Aquestes estructures però, no estan dissenyades des de baix (pels individus) tot i que sí que n’estan condicionades, i a la inversa, també condicionen els individus. Com en les nines russes, les grans són imatges de les petites, però les petites són també imatges de les grans. És a dir, l’individu condiciona el sistema i el sistema condiciona l’individu, en una plasticitat sense fi.

Anem més enllà, imaginem unes nines russes però amb la capacitat de modificar-se, de manera que els canvis en qualsevol d’elles afectin a totes les altres. Així per exemple un bony o deformació en la més gran es reproduirà cap a les més petites, però aquest canvi no ho farà de la mateixa manera en cada nina més petita sinó que aquests canvis seran tant més diferents com més ens allunyem de la nina on va aparèixer aquest canvi. O sigui que una deformació en el cap de la més gran pot acabar sent un petit forat en els peus de la més petita. Si ja ens hem fet una idea de com es compliquen els processos de canvi en un sistema relativament senzill, com el de les ‘matrioixques deformables’, podem entendre com pot ser la realitat sociopolítica actual, on tenim molts nivells o escales que presenten, al seu torn, formes complexes, totes sota un motllo comú: el sistema capitalista financer globalitzat. Però amb cada ‘nina’ o estructura amb una dinàmica i una forma lleugerament diferent de la capa superior i inferior.

Amb aquesta imatge al cap, podem veure que canvis en la part més petita o en grups reduïts d’individus, afectaran a les estructures superiors, però com més ens allunyem i reduïm el zoom, aquests canvis s’aniran transformant, adaptant-se a la dinàmica de l’estructura de més gran escala i, a l’inrevés, aquesta estructura de més gran escala, al canviar, acabarà afectant a aquells grups petits que hauran d’adaptar-se a aquesta ‘reacció’.

Una imatge interessant de com es produeix una dinàmica de canvis en un sistema complex és el de les onades trencant en un espigó de qualsevol port. Tenim onades (grans) que xoquen contra les roques i aquestes, després de xocar es ‘trenquen’ en onades petites que generen remolins, i aquests remolins més petits, a dins, tenen al seu torn més remolins, en una imatge global d’irregularitats a l’aigua. Doncs bé, quan modifiquem un nivell (una nina en concret) el canvi que produïm no serà proporcional en els altres nivells sinó que l’impacte que hi tindrà serà, més aviat, com quan les ones trenquen en l’espigó: generarà tot tipus d’efectes inesperats i, com més temps observem, més impredictibles seran aquests efectes.

Si prenem doncs aquestes dues imatges podrem veure, per una banda, la inutilitat de les polítiques demagògiques i de les ‘solucions’ miraculoses: el Peak Oil o la seva conseqüència més visible, la crisi econòmica, no té solució en l’actual paradigma, precisament, perquè el sistema actual només està preparat per utilitzar mètodes i polítiques de curta volada, que es basen en la causa-efecte. A mesura que el sistema vagi col·lapsant, l’ús de mètodes basats en causa-efecte per gestionar els problemes es revelarà inútil perquè els efectes als diferents nivells (en cada nina) produiran conseqüències en cascada (remolins) en els nivells superiors (nines més grans) i inferiors (nines més petites). Per altra banda, també des del món peakoiler cal tenir en compte aquestes imatges, que ens ajuden a copsar el comportament del sistema total. Per molt que pretenguem visualitzar un futur amb una transició suau cap a un món no-globalitzat, local, resilient i en equilibri amb el medi, la qüestió clau és que segurament els canvis que es produiran en el futur, ens apartaran d’aquest estat ideal, i serà la nostra capacitat per adaptar-nos-hi el que conformarà un món més en equilibri amb el futur entorn (tant ambiental, com social o polític-econòmic). És doncs una tasca immensa la que se’ns gira actualment, perquè hem de deixar d’actuar en base a receptes i començar a crear estratègies adaptatives innovadores per fer front a un futur que cada cop serà més incert, més canviant, més impredictible. I és en aquest sentit que aquest món que s’albira terrible i desconegut ens ha d’empènyer a treure el millor de cadascú, a rescatar aquella part que aquest paradigma, ja en descomposició, ha intentat matar sense acabar d’aconseguir-ho: l’instint de viure, i viure de la millor manera possible, des de la responsabilitat individual de donar a la societat el millor de cadascun de nosaltres. Des d’aquest punt de vista, l’horitzó que s’entreveu és, certament, impressionant, cordem-nos el cinturó i preparem-nos per viure’l intensament!

[Total: 1    Average: 5/5]
Share
avatar

Jordi Solé Ollé

Investigador del departamento de Oceanografia Física del Instituto de Ciencias del Mar (CSIC) y miembro del Oil Crash Observatory.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada