Publicado: 15/01/30

Autor: Quim Nogueras

Idioma: CA

Fotografía: copyright Rubén F. Cid.

2015-2030: Els protagonistes de la transició

Dimarts, 15 de gener de 2030. Institut Municipal d’Educació Secundària de Pineda de Mar.

Bon dia a tots i a totes. Em dic Aniol Gibert, sóc professor de l’Escola d’Agricultura Orgànica de Mataró, i primer de tot, us he de confessar que em fa una il·lusió tremenda ser aquí, avui, amb vosaltres. Fa uns dies, el vostre mestre de tecnologia, en Pau Trilla, em va dir: -Voldries venir a donar una xerrada als meus alumnes de quart?- No vaig dubtar-ho ni un moment.

Sabeu què? M’agrada molt la gent de la vostra edat. Tots teniu al voltant de quinze anys, oi que sí? Doncs us asseguro que, en contra de tot el que us puguin dir, o del que vosaltres mateixos pugueu sentir, els adolescents sou les persones més valuoses que hi ha al món: teniu el cap despert, teniu imaginació, teniu desitjos, somnis, i teniu tota l’energia que necessiteu i més, per lluitar i fer-los possibles. Teniu un llibre en blanc a les vostres mans, i l'oportunitat d’escriure-hi allò que vulgueu.

Si mireu al vostre voltant, i us fixeu en tots els homes i dones que han permès que arribéssim fins on som ara, no són més que senzills nois i noies com vosaltres, que de ben joves van plantejar-se què calia fer perquè tots plegats poguéssim viure dignament. I a partir d’aquí, i a mesura que s’han anat fent grans, han sabut mantenir-se ferms en els seus propòsits i, sobretot, en els seus valors.

I perquè us dic tot això? Doncs perquè si em poso en el vostre lloc, i m’imagino com veieu els anys que tenim per davant, entenc que segurament us sentiu força desconcertats, i fins i tot espantats. Els vostres mestres m’han dit que porteu un temps treballant en això, i m’han ensenyat una llista dels problemes que penseu que són més importants de cara al futur:

• Repartir les terres de cultiu que ara són propietat dels rics, entre la gent de fora de les muralles.
• Replantar els boscos que es van cremar l’any dels grans focs.
• Buscar llar pels desplaçats dels nostres barris marítims, i també per als refugiats dels deserts del sud.
• Desmuntar les centrals nuclears i endreçar tots els residus en un lloc segur.
• Recuperar el saber científic que està segrestat en els dominis privats...

La llista és força llarga, però veig que en general el que més us preocupa són les desigualtats entre rics i pobres, i també com adaptar-nos al canvi climàtic. És curiós, quan jo tenia la vostra edat, fa quinze anys, aquests temes ja començaven a donar la cara, tot i que la gent no hi parava massa atenció. El que més ens preocupava llavors era una cosa que en dèiem “la crisi econòmica”. Els vostres pares segur que us n’han parlat.

Les últimes dècades del segle passat, i els primers anys d’aquest, havien estat un autèntica bogeria. Eren els anys del gastar i malgastar alegrement: llavors, cada persona d’aquest país consumia com si tingués quaranta-cinc esclaus al seu servei, nit i dia. Sembla mentida, oi? Tothom s’havia cregut que aquell disbarat era normal i que podia durar per sempre. I és que de la mateixa manera que a tots els joves us sembla natural que les coses siguin com són avui, a nosaltres també ens semblava normal la vida que teníem aleshores.

El problema és que la major part del que consumíem per treballar, per moure’ns, per escalfar les cases, i fins i tot per produir el menjar, venia del petroli... I quan el petroli va començar a minvar... vam patir un daltabaix. Vam tardar una bona temporada en entendre que aquells temps de borratxera no tornarien.

Afortunadament, amb la primera onada de la crisi econòmica, poc després del pic del petroli mundial, havien començat a sorgir arreu del món petits grups de persones francament preocupades per la sostenibilitat. Els científics ja portaven molts anys, dècades!, advertint del pic del petroli, dels perills de l’escalfament, i de la pèrdua de boscos i d’espècies. El que va veure aquella gent al voltant de l’any 15 és que s’havia de començar a fer coses pràctiques, coses visibles, per mirar de canviar la societat cap a una nova manera de funcionar, una manera diferent de viure i de pensar, que és la que de fet tenim ara.

Així que per tot arreu anaven sorgint iniciatives relacionades amb la sostenibilitat: bancs de temps, cooperatives de consum de proximitat, centres socials autogestionats, cooperatives energètiques... Moltes persones que s’havien quedat sense feina van començar a organitzar-se per guanyar-se la vida en empreses socials, seguint l’exemple de la Cooperativa Integral Catalana. De fet, la Mar Gilo, una companya meva del batxillerat, n’és coordinadora, i potser un dia us ho podria explicar ella en persona. En altres llocs la gent va començar a transformar barris i pobles a imitació dels Transition Towns del Regne Unit. Molts d’aquests projectes van acabar desembocant en organitzacions polítiques locals, com la que ara governa aquí, a Pineda.

Tot això que us explico no va ser suficient per evitar moments molt difícils, com el fred hivern de l’any 20, o les revoltes del 22, però sí és cert que les comunitats que anys enrere ja s’havien anat preparant van ser les que millor ho van suportar. La resta les va copiar de seguida, i va ser realment sorprenent la de coses que van canviar en pocs anys.

La major sorpresa per nosaltres va ser que la solució a la crisi energètica no va consistir en substituir el petroli per plaques solars i turbines eòliques. Aquelles tecnologies dels temps de l’abundància havien quedat a l’abast tan sols dels més rics. El que vam haver de fer tots plegats és reduir el consum de tot allò que era innecessari, i orientar els nostres esforços a buscar solucions senzilles i barates per als problemes més essencials. Per exemple, la Queralt Garrós, una altra companya de l’institut, treballa des de ja fa uns anys amb un grup d’enginyers d’Arenys que es dediquen al disseny d’eines agrícoles a partir de restes dels motors dels cotxes abandonats.

Sabeu, quan de tant en tant em retrobo amb els antics companys de classe, veig en ells una expressió de satisfacció, de serenitat i d’esperança. Tots sabem que encara hi ha molta feina per fer, però també que podem estar ben contents pel que hem aconseguit fins ara. Espero que les meves paraules us animin a continuar la nostra feina i tirar endavant els vostres propis projectes, tal com va suposar per al Pau, la Mar, la Queralt, i per mi mateix, una xerrada que vam rebre en aquesta mateixa aula, un dia com avui, demà fa 15 anys, i que començava així:

• Què és la sostenibilitat?

Fotografía: Rubén F. Cid.